Després de diversos mesos de no haver-lo vist, em trobo avui amb Kiandu. Tenia ganes de veure’l ja que va ser una de les persones més pròximes a mi que es van veure directament afectades per la violència postelectoral a Kenya, durant el fatídic mes de gener d'aquest any.

En aquells turbulents dies, turbes de joves encoratjats per polítics locals es van llançar a la recerca i captura dels "rivals" polítics de l'altra ètnia. Com si d'una macabra recreació del genocidi ruandès es tractés, aquests exaltats es van dedicar a parar autobusos i treure’n els d'altres tribus o a pentinar pobles sencers buscant contrincants: luus buscaven kikuius, kikuius buscaven luus, kalengin buscaven kikuius i kisiis... tot un seguit d'antagonismes, odis i animadversions ben guardades al subconscient durant anys.

Diuen que les persones afectades per situacions psicològiques extremes tenen només dues opcions: o parlar o callar sobre l'assumpte. Els que escullen el primer camí tenen moltes més possibilitats de superar els terribles records. Els que decideixen guardar-s’ho tot per a ells ho tenen molt més complicat, ja que és difícil poder experimentar nivells d'empatia i d'autoexpressió interior que ajudin a superar el trauma.

Kiandu decideix parlar sobre el tema, traient fora la seva frustració al veure que la seva família, ara mateix acollida en un camp de desplaçats a bastants quilòmetres de casa seva, encara trigarà bastant a poder tornar i acabar així amb aquesta situació de provisionalitat. Saben que del que era casa seva no en queda res, tot ha estat destruït, com si hagués passat un huracà. El seu pare va intentar quedar-se amb el bestiar mentre enviava la resta de la família a zones més segures i això li va costar la vida. Kiandu m'explica que terriblement dolorós que és morir a cops de fletxa, sobretot quan les fletxes tenen quatre arpons afilats que impedeixen que la fletxa es torni a treure.... si es vol salvar la persona o s'obre la pell o s'empeny la fletxa perquè surti per l'altre costat (si això és possible).

M'explica això amb una fredor potser producte ja de la desesperança de saber que per ara no hi ha solució. Ningú li tornarà el seu pare viu, i sobre la família només Déu sap quan podran tornar a aquella caseta amb jardí i estable que tants esforços va costar aixecar.

"El problema", em diu, "és que els que van fer tot això eren veïns que fins aquell dia eren correctes i bons amb nosaltres". D'on va sortir de sobte tota aquella set de venjança i sang, és un misteri no només per a ell, sinó per a moltes persones. El Govern està fent els possibles per facilitar la tornada dels retornats a les seves cases, però els resultats no estan sent gaire esperançadors. Hi ha molta por, i en algun cas els que s'han animat a tornar han estat rebuts amb renovades amenaces i amb gestos que els han fet comprendre que els episodis de violència no són aigua passada.

D'alguna manera, segueix en moltes zones l'odi i el rancor que en molts casos --és just dir-ho-- no van sorgir de manera espontània sinó que van ser promoguts i provocats pels inflamatoris discursos de polítics locals instant a una neteja ètnica i a girar el full d'un llibre que prometia prosperitat, terra i benestar quan s'expulsés "els usurpadors" de la regió en qüestió. Un tristíssim episodi de la història moderna d'aquest país.

A l'hora d'escriure aquestes línies, ja hi ha formada una comissió d'investigació dels episodis de violència postelectoral, però hi ha molt escepticisme en l'ambient ja que hi ha molts interessos perquè no se sàpiga el que va passar (¡¡rodarien caps que ara s’asseuen al parlament o que tenen posicions de poder en diferents àmbits socials!!) i no m'estranyaria que al final, la comissió fes un informe més o menys convincent però es deixés de costat qualsevol pas que pogués ser impopular, com l'arrest de polítics o la clausura d'aquells mitjans o institucions que van afavorir la violència.

"El govern", em diu, "no ha fet res, si no fos per les oenagés que han repartit tendes i menjar, la gent estaria encara a la intempèrie i sense res per posar-se a la boca". Una acusació així dol especialment en un país on els honorables parlamentaris es compten entre els més ben pagats del món i on cada ministre cobra un salari mínim de 17.000 dòlars al mes, sense comptar dietes i altres beneficis. Ja es parla de reduir els fons destinats als desplaçats a l'oest de Kenya, perquè diuen que n’hi ha molts i els diners no arriben per a tots... però ningú parla de rebaixar-se el sou o de reduir la despesa pública ara mateix infladíssima pel gran nombre de ministeris existents (42 ni més ni menys) i els esplèndids salaris de ses senyories.

Mentrestant, Kiandu se segueix fent preguntes que, per ara, no tenen resposta. La crua realitat és que el que queda de la família dels seus pares i oncles viuen en una tenda de campanya, depenent de l'ajuda alimentària de les oenagés i sent testimonis passius de les promeses de resolució del problema i de tornada a les seves cases. En lloc de deixar-se enredar amb aquestes promeses, viuen el dia a dia confiant que un dia s'acabi aquest dolorós desterrament en la pròpia pàtria.