És curiós veure que escatològics que es posen certs dictadors quan es comencen a ensumar que els queden pocs telediaris en les seves privilegiades posicions. Com si fos una norma inscrita en els gens despòtics i opressius... al final no hi ha qui s'hi resisteixi i s'apropien de termes quasi divins per perpetuar-se en el poder o per justificar encara més la vocació divina de "dirigir sàviament els seus països."

Macías Ngema, Idi Amin, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko ("Mobutu per sempre", era la traducció d'aquest títol tan altisonant) i ara el nostre estimat enfant terrible de l'Àfrica meridional s'aferren tard o d'hora a un discurs esperpèntic per donar a entendre que no se n'aniran tan fàcilment. Podríem dir que és una mica humorístic, si no fos pel gran cost humà que suposa la permanència de personatges com aquests en el poder i els estralls que causen.

La veritat és que el cas de Mugabe és realment de pena. Potser altres dictadures fa unes quantes desenes d'anys es podrien justificar a causa de la situació d'immaduresa democràtica de molts dels països africans. Hi havia poques democràcies de veritat i la seva absència era un caldo de cultiu ideal per a aquesta mena de reietons que es van escarxofar en el poder amb més o menys sort. Però a l'Àfrica del 2008, on s'ha arribat a nivells inimaginables de democràcia i de maduresa de la societat civil, el cas de Zimbabue és realment desolador.

Després de l'hecatombe social i econòmica en què està immers el país --en un altre temps verdadera reserva alimentària de l'Àfrica--, avui segueix jugant amb la seva carta profundament racista i discriminatòria, amb la seva intolerància de qualsevol dissidència política, amb el seu odi visceral als "britànics imperialistes" i amb la seva retòrica d'estar recolzat pel poble. El pitjor de tot és que hi ha hagut massa líders africans que fa anys que li riuen les gràcies i que han brillat per la seva absència els que han tingut el valor d'enfrontar-s'hi en públic. El cas més vergonyós és el de Tabo Mbeki, president sud-africà, que literalment ha fet jocs malabars per no condemnar el règim de Mugabe, que es nega a veure la misèria que ha produït i la situació d'indigència en què viu la gent.

Sembla com si fos una omertà gairebé mafiosa, callen fins i tot davant les violacions de drets més flagrants per no remoure les aigües que, sens dubte, podrien esquitxar certs líders a casa. Sembla que entre els dirigents hi hagi un cas d'amnèsia col·lectiva, en què s'oblida que per poder assegurar-se el poder, Mugabe --el defensor i lluitador de la llibertat-- va ser l'autor intel·lectual de la persecució i l'assassinat de prop de 20.000 oponents de l'ètnia ndebele, un dels casos més escandalosos de depuració ètnica de tot Àfrica. Calia desfer-se'n per assegurar l'hegemonia del líder. Desgraciadament, aquest ignominiós capítol de la biografia de Mugabe o es deixa de banda o no s'esmenta (pel que els hi va als desprotegits ciutadans d'aquell país...).

Doncs sí, si Déu no hi posa remei, es tornarà a manipular tota la maquinària perquè no canviï res i les eleccions que hi haurà d'aquí a uns dies seran meres parafernàlies de comicis. Els més de 70 morts que ja es compten en la repressió política que s'està portant a terme són una mostra més del que estan disposats a fer els seguidors de Mugabe i les seves forces de seguretat.

Ja fa temps que Déu és l'únic que els queda als zimbabuesos, en això Mugabe té més raó que un sant. Esperem que s'apiadi d'ells i els tregui aviat de sobre aquest cretí tan sanguinari.