La veritat és que la imatge, malgrat la falta de nitidesa, parla per si mateixa. La vaig fer al carrer fa una setmana. Davant aquesta escena no era jo l'únic que, per uns minuts, va decidir fer una pausa i contemplar-la... Tothom estava amb una curiosa barrejada de fascinació i horror davant el que vèiem. Un home havia pujat a dalt de tot d'un arbre i allà el teníem, amb el matxet a la mà, podant-lo mentre ell estava a la copa, enfilat a uns 30 metres d'altura i amb l'única subjecció d'una simple corda de seguretat. I prou.

En el procés d'anar tallant branques i quan aquestes queien, l'arbre es vinclava i aquell home, amb una sang freda impressionant, aguantava el que li venia al damunt i aconseguia no perdre l'equilibri ni caure. No sé si aquesta persona era un jardiner professional o simplement un treballador a qui el cap de torn li va ordenar que pugés fins a dalt. Prefereixo pensar la primer cosa, però no em puc treure del cap que perfectament també podia ser la segona cosa.

Per desgràcia, és molt normal que les desgràcies laborals passin molt més freqüentment quan es corren riscos així. I el pitjor és que les normes laborals siguin tan laxes que ni marquin responsabilitat sobre ningú. Si l'home va caure de l'arbre... mala sort. No li donaran la culpa a sobre al sofert empresari que el va contractar després que aquest hagi fet l'esforç de donar-li feina. I així tan contents. En una altra ocasió he esmentat que aquí ningú se sorprèn al veure horaris laborals de 12 hores diàries, amb descans de dos dies cada dues o tres setmanes... i la llei no diu res de tot això, com si fos millor una feina indigna i explotadora que l'absència de feina.

A vegades em sembla que Àfrica encara viu en aquella fase que va tenir Europa durant la Revolució Industrial, en la qual era normal veure nens miners o feines precàries i sense seguretat o situacions de verdader escàndol, com l'empleada embarassada pel capatàs i ipso facto acomiadada... Tot això no ha passat... o més ben dit, s'ha traslladat de continent. Fa uns segles era a les conques industrials del Ruhr, a Bilbao, a les mines de carbó o els barris obrers de Londres. Ara aquestes xacres socials esperonades per un sistema econòmic sense principis morals han canviat de continent. Tenen lloc a la majoria dels països africans (i en moltes parts d'Àsia i Amèrica Llatina, sens dubte) i el pitjor és que o no hi ha legislació que protegeixi això (no interessa crear-la, seria contraproduent per a les inversions estrangeres i la creació de milers de llocs de treball econòmicament rendibles) o ja hi ha algunes lleis que a penes s'apliquen per les implicacions socials i econòmiques que tindrien.

Aquell sofert podador en la seva oscil·lant i perillosa realitat se'm segueix apareixent de tant en tant i el veig balancejar-se a un pas de la mort. Ell representa per a mi el destí de milions de persones que, al voltant meu, no tenen la més mínima seguretat en la feina, en la seva salut, en el seu futur. Nosaltres, els vianants que vam passar per allà, resignadament, ens vam conformar contemplant-lo en la seva temerària precarietat.