Avui me'l torno a trobar després de mesos d'absència. Em costa reconèixer-lo. Els seus braços, en un altre temps forts, fibrosos de pur múscul i força, estan ara desinflats i tous. A penes pot caminar, té el gest trist i els seus ulls no poden evitar una mirada profundament trista.

La infermera que l'atén em diu que sospiten el pitjor. No sabem exactament el que té, però se li hauria de fer la prova per veure si té "la malaltia". L'anomena així, amb article determinat, com si fos una definició ben clara i contundent. Per desgràcia, crec el mateix que ella. No és possible que el físic de Sukiri (nom fictici) hagi pogut canviar tant en els últims mesos fora que hagi tingut una gran infecció o una transformació massiva a l'organisme.

Avui dia, milers de persones a l'Àfrica lluiten diàriament contra la pandèmia de la sida. Especialment a Kenya i Uganda és meravellós veure-hi persones que, gràcies a la bona labor de grups de suport i d'altres grups de pressió que han aconseguit que es generalitzi i s'abarateixi el tractament de medicament antiretrovirals, avui són persones renovades físicament i espiritualment. Lluiten, dia a dia, per viure de manera sana, per evitar les infeccions oportunistes, per mantenir el seu tractament i fer una dieta al més saludable possible... i parlem d'històries d'èxit que no són precisament l'excepció.

En l'actualitat, milers de malalts seropositius estan "robant" anys a la mort anunciada amb la notícia que estaven infectats pel virus. Fa uns quants anys, els símptomes de la infecció eren sinònim de mort segura en pocs mesos. Avui, això no és així, moltes persones s'estan beneficiant d'aquests tractaments i comença a haver-hi una nova consciència a la societat. Ja comencen a ser història els temps en què afectats de sida eren tractats gairebé com a empestats. Encara hi ha molt camí per recórrer, però ja podem explicar algunes humils victòries en aquesta dura batalla.

L'altra cara de la moneda és Sukiri i la seva situació. Ell no es podrà beneficiar d'aquests tractaments, ja que està al Sudan, en un país en guerra on a penes hi ha medicaments suficients per tractar les malalties més simples, així que imaginin-se quan hi haurà accés als antiretrovirals. Si se li confirma el temut virus a la sang, tindrà la vida sentenciada i, a causa de la falta de cura pal·liativa, s'hi podrà fer molt poc. De manera similar serà el destí de molts altres milers de persones per a qui l'aïllament geogràfic i la falta d'estructures sanitàries suposaran una mort segura en pocs mesos.

Sukiri em mira amb els seus ulls encara plens de vida i de preguntes i no sé què dir. Vull estar-ne pròxim en aquest moment difícil i fer-li sentir la meva amistat i el meu afecte, però sé que si la cosa es posa difícil res d'això el podrà salvar. M'aguanto la ràbia i la impotència que sento a dins, sabent que aquesta situació es repeteix diàriament en aquesta soferta Àfrica, on hi ha poblats sencers habitats per purs avis i nens, ja que la generació intermèdia ha estat esborrada per aquesta plaga.

Aquestes situacions són la cara i la creu d'una mateixa realitat que afecta avui milions de persones. El problema d'aquesta i de moltes altres catàstrofes és que arriba un moment en què les xifres perden el seu significat quan un descobreix que --darrere de cada número-- hi ha una persona, un nom, una història personal i una família.