Té aspecte de personatge bíblic amb la seva barba blanca, la seva unció i el seu parlar pausat. Els seus vius ulls parlen per si mateixos com si volguessin sortir de les seves òrbites i explicar-nos ells mateixos la història de torn. Tant et parla d'una faula d'algun dels animals del bosc que d'una de les seves innombrables vivències en 72 anys de vida, la gran majoria viscuts enmig de la guerra que ha castigat el país durant desenes d'anys. Ell és la memòria viva del sud de Sudan, del seu patiment i les seves lluites i malgrat tot encara s'entesta a ser un pacificador, un 'pontífex', és a dir, un constructor de ponts que portin a un futur d'harmonia, de convivència pacífica, de respecte per a cada ésser humà.
El seu nom és Paride Taban, bisbe emèrit de la Diòcesi de Torit, al sud de Sudan. Després d'intensos anys al servei de la seva diòcesi va convèncer el Papa perquè li acceptés la dimissió abans d'hora, per poder així dedicar-se a la seva última missió que es materialitzaria en un poblat denominat Kuron.
Un dia, ara fa molts anys, Paride va visitar Israel i Palestina. D'aquella terra, anomenada també pels creients Terra Santa, la imatge que més el va impressionar va ser la d'una comunitat on vivien junts, com a testimoni de pau, jueus i palestins. Venint d'un país destrossat també per la guerra, l'opressió i l'odi, ell va pensar que aquella comunitat, profètica en la seva inspiració i en la seva vida diària, podria ser un bon exemple a imitar a la seva mateixa regió.
La zona on Taban va voler establir el seu poblat "de la pau" està a la frontera entre cinc tribus, totes elles pastoralistes i amb una gran tradició ancestral de robar-se el bestiar els uns als altres com a prova de bravura i també com a manera fàcil d'incrementar la riquesa.
Si en el passat aquestes incursions en "territori enemic" no tenien repercussions perquè les armes utilitzades (llances, fletxes i escuts) eren més aviat tosques i poc eficients, la proliferació d'armes lleugeres tals com els ubics kalaixnikovs AK47 ha fet que aquestes activitats es converteixin en verdaderes massacres en què perden la vida desenes de joves cada vegada. Davant d'aquesta plaga, Paride va decidir establir el seu poblat precisament en el confí d'aquestes tribus marcades per la plaga de les seves tradicions ancestrals.
Taban no va voler que el seu somni fos una cosa etèria i vaga. El va voler fer palpable i pròxim a les persones a qui volia servir i per tant es va dedicar a establir els serveis bàsics que més necessitava aquella població: un dispensari, una escola, un centre de formació i de trobada.
Pel fet que el bestiar està en la base dels problemes socials més urgents de la seva regió, va voler també fer propaganda d'un ús pacífic d'aquest recurs i per tant va portar algunes persones que poguessin entrenar els locals en l'ús de l'arada de bous, una gran novetat en un ambient on la vaca o el toro són mers elements de riquesa, de prestigi o simplement ornamentals. Vencent algunes reticències per part dels més tradicionals, que sostenien que era inhumà posar un jou a una parella de bous, va aconseguir mostrar que el bestiar pot no només beneficiar l'agricultura sinó ser també ser un catalitzador de progrés en lloc de causa de violència. Avui, la imatge d'una persona llaurant amb un parell de bous no és cap novetat, s'ha fet part integral del paisatge i algunes persones ja veuen amb els seus propis ulls que es pot cultivar i obtenir productes agrícoles en més quantitat i més diversificats.
L'escola també va ser un dels pilars principals del seu somni. Taban creu que els nens creixen com a joves violents perquè no han tingut contacte entre diferents tribus, perquè han estat aïllats i perquè no han rebut cap formació i "hi ha poca cosa a fer". Ell va veure que l'escola podria ser un instrument únic per fer que se superessin els prejudicis ètnics, socials i de gènere. Ell veu l'educació com una inversió a llarg termini, que en una generació pot transformar tot un país.
El seu poblat ideal, la seva arcàdia a la terra, ja té un nom... es diu Kuron, com el riu que teòricament és la frontera que divideix els territoris de diferents tribus, però que ell ha intentat esborrar construint físicament un pont perquè aquestes tribus en peu de guerra puguin trobar-se i créixer juntes. Al petit poblat, gràcies a l'ajuda de diversos grups, ja s'hi ha obert un dispensari on es tracta tothom sense distinció i per una contribució simbòlica.
A l'empara d'aquests serveis comunitaris (escola, dispensari, granja), el nombre dels habitants d'aquest poblat que va començar en una esplanada buida i deserta s'ha multiplicat en aquests anys. A poc a poc, aquell ideal de pau i de convivència agafa cada vegada més forma, i al mig de tot, Paride s'hi ha construït un simple habitacle, s'ha retirat a viure-hi els anys que li quedin i ser testimoni de pau i de reconciliació fins que arribi el seu dia. No he pogut trobar una causa més noble, més senzilla i al mateix temps més profètica.
Per a alguns dels seus detractors (que també n'hi ha), ell és un boig que s'hauria de dedicar a altres coses "més pràctiques" en lloc d'extasiar-se amb belles idees de pau i harmonia. Molts altres creiem que el món és un lloc sempre difícil per albergar-hi un profeta, sobretot quan la profecia la majoria de vegades va unida a la incomprensió i la crítica. Taban està al lloc on ha volgut estar o on l'ha portat la seva atzarosa vida, ell està ara envoltat de persones que comparteixen el seu ideal i que volen transformar el món on viuen ¿no va dir algú que l'aventura més sublim i ambiciosa comença també amb un simple pas?