La notícia de l'atac a la capital del Sudan per part de grups rebels darfuris del JEM(Moviment per a la Justícia i la Igualtat, en les seves sigles angleses) ha estat una gran sorpresa però no comparable amb el majúscul fiasco que suposa per al país que un grup de 3.000 efectius facin centenars i centenars de quilòmetres amb armaments i vehicles sense ser detectats i puguin arribar fins a Omdurman, la part antiga de la capital Khartum.

Fa pocs mesos, vèiem una situació molt similar però a la inversa, en la qual rebels procedents de Darfur (aparentment amb suport del règim de Sudan) van arribar a tenir sota amenaça la població de N'djamena, capital del Txad, assetjant-la durant diversos dies fins que van ser repel·lits gràcies a la "providencial" ajuda de l'exèrcit francès, expert en intervencions militars a la regió.

Sembla que aquesta acció militar és un calc d'aquella, però en territori veí i tenint com a escenari la capital del país. No se sap encara el nombre de morts o ferits ni l'abast de l'operació en si, però el govern d'Omar al Bashir ja s'ha afanyat a culpabilitzar el Txad del suport donat als rebels.

És una dinàmica que s'ha repetit per desgràcia innombrables vegades els últims anys: quan el règim de Khartum vol portar a terme certes operacions militars, contracta (o més ben dit subcontracta) grups armats que li facin la feina bruta i que, de manera relativament discreta, tindran el suport logístic i material de l'exèrcit sudanès. Això ha passat amb petits grups armats nuer a l'Alt Nil (la zona de les prospeccions petrolíferes), amb els infames Janjauid a Darfur, i amb les Forces Populars de Defensa en diversos llocs del Sud del Sudan. Davant una tècnica així, i si algú gosa acusar el govern de qualsevol atrocitat, aquest sempre es podrà escudar en la convenient excusa que aquests grups són milícies incontrolades i que ni el govern o l'exèrcit hi tenen res a veure. Així ha estat passant durant anys i anys burlant la comunitat internacional i portant a terme les atrocitats més horribles sense que hi hagués manera de poder portar ningú a la justícia. Fins i tot algunes persones formalment i nominalment acusades pel Tribunal Internacional de Justícia estan no només al carrer i tan tranquils, sinó que formen part del govern... ¿què més es pot demanar en aquest reblar el clau del desvergonyiment i del menyspreu per la justícia?

En aquests dies ens resulta sorprenent veure com poden canviar les coses ja que aquesta intervenció militar ha girat la truita... i és com a mínim paradoxal que, de sobte, l'atacador es converteixi en atacat però no en qualsevol punt geogràfic d'aquest vastíssim país, sinó a les mateixes portes de la seva pròpia capital, que -val a dir- és ben plena de casernes, efectius militars i material bèl·lic i per tant hauria d'estar teòricament preparada per repel·lir accions d'aquest tipus. El JEM aplica la llei del Talió i diu que si Darfur no és segur (entre altres coses per obra i gràcia d'elements governamentals) tampoc ho serà a partir d'ara la capital. Un raonament poderós vist el que han pogut avançar aquestes tropes i el gol (mediàtic i real) que li han marcat al bel·licós règim islamista. Potser el problema de Darfur no torni a ser el mateix després de veure la facilitat com s'han desenvolupat els esdeveniments. ¿Estem al principi del final? ¿Es regionalitzarà encara més el conflicte? ¿Trontollarà políticament el sistema imposat pel partit governamental? ¿Es convertirà Khartum en la nova N'Djamena, assetjada regularment per forces rebels? Massa preguntes i massa variables amb què comptar. Sens dubte que els pròxims dies seran determinants per poder intuir el que pot passar en un futur pròxim. Si la cosa ja era complicada al Sudan amb el problema de Darfur i del Sud, això ara ja arriba a nivells d'enrevessament fins ara insospitats.