La notícia ja s'ha fet pública, però es veia venir. Després d'anunciar a so de bombo i platerets la composició del nou govern de coalició, ara el ministre d'hisenda de Kenya anuncia que en passarà de tots colors a l'hora de trobar la pasta per poder pagar tant càrrec, tanta oficina, tant cotxe i sobretot tant sou. Estem parlant d'un gabinet de 40 ministres i 52 viceministres... "Molt fort", dirien els més joves.

Els càrrecs polítics a Kenya són dels més ben pagats del món. Uns 17.000 dòlars de l'ala que s'emporta cadascun a caseta (lliures d'impostos), a més de cotxes, beneficis i altres prebendes addicionals (com assistir a una comissió i escalfar-hi una cadira).

Per acontentar tothom es van haver de crear càrrecs, perquè l'important era que tot el país estigués representat al Govern. Crec que aquesta és la xacra de molts sistemes africans: la llei no escrita que s'hi ha de posar gent de totes les regions i tribus perquè ningú se senti discriminat. No importa si la persona no val o és inepta per al càrrec, l'important és que la quota ètnica estigui "en el seu punt" i així va la cosa en certs governs, on qui ha servit de ministre d'Indústria es recicla per ser-ho de Cultura i, posteriorment, d'Obres Públiques... Amb les coses així, ara tenim un parlament que en un 40% ja és part del gabinet, ja sigui en condició de ministre o de viceministre.

Les protestes de grups cívics estan caient en sac foradat. Fins i tot el ministre ha hagut de confessar que els diners destinats a la reubicació dels desplaçats (500.000 persones, arran de la violència ètnica postelectoral) possiblement es veuran substancialment reduïts per poder pagar els salaris dels polítics. Una vergonya que clama al cel en un país on el 60% de la població sobreviu amb el més mínim.

Com a mínim, és desconcertant que un país que necessita i rep ajuda internacional pugui tenir amb tota la cara una de les classes polítiques més ben pagades del món. I si algun país donant es queixa, el polític de torn surt amb la coneguda "ingerència en afers interns" o jugant la carta de "ja no som una colònia, som un país independent i fem el que volem".

Doncs sí, aquí també hi ha contradiccions... milers.