Un dels costums que més em criden l'atenció en aquesta part d'Àfrica és veure com les dones d'alguna manera es transformen quan arriben a ser mares i com es revalora la seva posició social en una cultura que sempre té en gran estima qui és capaç de donar a llum una gran prole.

És curiós veure com una senyora, anomenem-la Lisa, quan té el seu primogènit (o primogènita), de sobte per a la gent es converteix en "mare de" la criatura que hagi donat a llum. Això vol dir que en la seva interacció amb la gent a partir d'ara no se l'anomenarà normalment Lisa, sinó "mama John" o "mama Lucy" referint-se al fet que és la mare d'aquell fill o filla, com si això a partir del moment que ha donat a llum fos un tret indeleble de la seva identitat i del seu reconeixement social. Quan he preguntat a algú, m'han dit amb sorpresa... "naturalment, si se la vol anomenar amb respecte se li haurà de dir 'mama John', no seria adequat dir-li ara pel seu nom de pila".

Aquest costum em porta a pensar ... ¿és que la dona no val res per ella mateixa?, ¿ha de ser "dona de" o "mare de" perquè se la miri amb respecte? Fins i tot en aquesta regió, crec que imitant algunes de les tradicions europees, les dones quan es casen perden el seu cognom familiar per adoptar de manera automàtica el del marit. Una raó més que em fa pensar fins a quin punt sembla com si la dona, a l'arribar l'hora de les seves esposalles o de ser mare, s'hagués de desposseir de tot el que porta, de la seva història i del seu bagatge per entregar-ho tot en nom del seu marit o de la seva descendència. Quin trist destí i quin obstacle per al reconeixement social del paper de la dona. Si una vol, per exemple, conservar el seu cognom i no assumir el del cònjuge, als ulls de moltes persones es converteix en una transgressora, una rara avis que vol cridar l'atenció o, el que és pitjor, un cap boig com tants n'hi ha per aquests mons de Déu.

A la biografia de la premi Nobel de la pau Wangari Maathai es diu que el seu marit se'n va divorciar perquè era massa intel·ligent, massa independent i massa forta. Segons els principis culturals, això és un obstacle perquè la parella pugui viure en harmonia. Si l'home domina, les coses van bé...; si ella té també la seva opinió o poder d'influència... llavors tenim un problema, curiós ¿no?

També en una altra ocasió, durant un taller de reconciliació entre dues tribus sudaneses, vaig poder comprovar la profunda impressió que produïa en certs caps que una dona de la tribu contrària s'aixequés i parlés en públic posant el dit a la llaga sobre els greuges que havia rebut i hagués assenyalat públicament algú d'un cert clan per haver maltractat membres de la seva família. Els caps es van queixar davant el moderador ja que, segons la seva cultura, no es permetia a una dona adreçar-se a diversos homes en públic i encara menys posar-los en evidència (encara que fossin verdaderes les seves acusacions)... tot un reflex de la manera com es pensa i es raona en diferents cultures i mentalitats.

Potser hi ha molts homes (africans o no) que somiïn tenir mitges taronges que siguin en realitat dones dòcils, que mostrin en tot moment complaença i submissió, que ni tan sols s'atreveixin a aixecar la veu o contradir al seu mestre. Per fortuna per al nostre món, sembla que aquesta tendència de relegar la dona a un simple rol de cuinera i paridora comença a esquerdar-se i cada vegada més, fins i tot a l'Àfrica, nous models socials sorgeixen en què es respecta cada un pel que és, una persona amb total dignitat i amb els mateixos drets... no importa la raça, la llengua, la religió... o el sexe.