Va passar en aquella lúgubre i turbulenta Ruanda del 1994. La provincial d'un institut religiós espanyol intentava a través de l'ambaixada tenir algunes notícies per saber el parador de diverses germanes de la congregació, quan el diplomàtic de torn va deixar anar l'exabrupte  "el servei diplomàtic no està per buscar monges perdudes a la selva". Allò, sens dubte, portaria cua...

No tinc cap dubte que el pobre home (deixeu-me que en la meva deliberada inobservança del protocol l'anomeni així, malgrat el seu prestigiós passaport blau), es va penedir de dir aquella frase en el moment mateix de proferir-la... però el mal ja estava fet. A més, crec que va caure amb tot l'equip, hi va haver una sanció sonada i el llavors ministre Solana el va destituir del seu càrrec.

Moltes persones es van indignar amb raó davant la gosadia d'aquest senyor a l'hora de despatxar la religiosa i la seva succinta descripció d'allò "per al que no està el servei diplomàtic...". Mirant la cosa una mica més fredament hauria estat bo que expliqués precisament quina missió té: ¿assistir a les múltiples recepcions anuals amb motiu dels dies nacionals de cada representació diplomàtica i atipar-se d'emparedats i còctels a costa de l'erari del país en qüestió? ¿rebre ministres i caps quan es dignin visitar el país? ¿organitzar les festes benèfiques a favor del projecte caritatiu de torn? ¿expedir passaports i marejar els locals que vulguin demanar un visat? Doncs no, home, el servei diplomàtic no existeix només per al glamur de la jet set de torn, hi és per a tothom, siguin les circumstàncies que siguin, no importa si són presos en presons tercermundistes, turistes desorientats o monges que es juguen la pell dirigint orfenats o visitant pigmeus a la selva.

¿A propòsit de què ve això? Simplement, volia corroborar el fet que en països on els espanyols som quatre gats, els contactes amb les ambaixades i els consolats són a vegades l'única ocasió d'estar oficialment en contacte amb el país natal, amb la seva administració, els seus tràmits i també amb els clarobscurs de la política que es cou a aquests nivells. En aquest contacte amb les oficines diplomàtiques es tenen tota mena d'experiències, positives i negatives. Com en el seu dia va sentenciar El Gallo, cal dir que en el món diplomàtic hi ha "gent per a tot". Hi ha vividors que arriben "al Tercer Món" com si els haguessin castigat al quarto de les rates, i en aquests països depriments (segons ells) es passen els anys esperant amb impaciència que arribi el dia en què puguin deixar enrere tanta desventura i els enviïn a una ambaixada "de prestigi", on col·locar-se lluint figura i pedigrí diplomàtic.

Aquí recordaré com a exemple més palmari aquell diplomàtic vaticà (Déu me'n guard de certs monsenyors) que, després de donar la comunió a centenars de persones en qualsevol parròquia on el convidaven, se n'anava immediatament a buscar una dutxa perquè, segons deia, "només Déu sabia les infeccions que tenen tots aquests infeliços." Tot un exemple de valentia i coratge (i d'amor cristià, dit sigui de passada).

Voldria parlar avui d'altres, d'aquells que dins dels seus càrrecs fan tot el possible per deixar una empremta d'humanitat, de compromís i de serietat. Acabo de tenir l'experiència d'un d'ells venint a visitar projectes finançats pel Govern espanyol a una zona perduda del sud del Sudan. No li han caigut els anells a l'hora de deixar la seva confortable oficina i anar per intricats camins plens de pols i de calor a visitar grups de desplaçats, enmig d'un clima hostil i desolador com és el de l'estació seca. Ha arribat fins a aquest racó perdut amb un somriure, amb una bona dosi d'humanitat i d'empatia, assegurant que es farà el possible per mitigar aquesta situació i donant almenys una mica d'esperança.

El que jo els explico ara no només ve de mi; fins i tot el meu equip de col·laboradors, espontàniament, m'ha comentat que els ha cridat poderosament l'atenció l'actitud d'aquesta persona i que els ha deixat impressionats la seva senzillesa i el seu caràcter obert. Chapeau. No tot serà dolent, no tots són vividors --gràcies a Déu-- i això també cal dir-ho. Escampades per ambaixades de tot el món també hi ha unes persones que ens fan sentir orgullosos, persones especials plenes de calor humana i de proximitat que ens parlen de les excel·lències que poden fer uns representants pròxims a les situacions de pobresa i d'injustícia i que, des de la seva posició, lluiten per poder fer que aquesta pobresa desaparegui. Avui, he parlat d'aquest cas particular però n'hi ha molts més. A totes aquestes persones, des d'aquest bloc, els faig arribar el meu més sincer agraïment i els meus respectes. Em sento orgullós de vosaltres.