Quan tothom s'afanya per tenir-ho tot a punt per a la nit de Nadal el dia 24 de desembre, a Etiòpia sembla com si la vida seguís el seu curs sense canvis notables en la monotonia diària. Això sí, quan s'acosta principis de gener és quan, com si es volgués recuperar un temps perdut, les ciutats s'omplen de la pressa prenadalenca perquè per als etíops, siguin de la denominació cristiana que siguin, Nadal no és el 25 de novembre sinó el 7 de gener.

Etiòpia, un país històricament dominat per la poderosa església copta etíop, no va acceptar mai la reforma gregoriana impulsada pel Papa que, l'any 1582, va suprimir del calendari diversos dies que s'havien acumulat amb el pas del temps i que havien fet que la data de Pasqua comencés a endarrerir-se de manera notòria i que els mesos del calendari no coincidissin exactament amb l'any solar i les estacions. Etiòpia no va acceptar mai aquesta reforma i es va aferrar al calendari julià, de manera que acaba de celebrar el seu any 2000 i manté les festes religioses en els dies tradicionals, sense canvis ni adaptacions.

Com passa en gairebé totes les tradicions ortodoxes, la preparació de les grans festes litúrgiques, i en aquest cas l'Advent com a preludi del Nadal, està constituïda en una part important per dejunis i dies especials d'oració que preparen l'ànima i el cos per a la celebració corresponent. El dejuni no consisteix a deixar de menjar sinó a limitar-se a consumir només certs aliments com les verdures, traient de la dieta la carn, el peix, els ous, la llet i allò que vingui dels animals. La tradició del dejuni no és el que es diu laxa per a qui vol portar-la a terme. Les setmanes prèvies a Nadal estan plenes de dies de dejuni i els creients han d'esforçar-se per complir-lo siguin on siguin i facin la feina que facin. Tota una proesa en un país on la pobresa és evident, i on hi ha literalment milers de persones que viuen al carrer de la caritat dels vianants.

Les esglésies són, aquests dies, verdaders imans amb frenètica activitat de recitació de salms i oracions que atrauen nombrosos creients de qualsevol edat, els quals constantment hi entren i en surten. És impressionant passar al costat d'una església i veure el nombre de persones que, encara que no entrin, almenys passen un parell de minuts recolzats a la reixa o el mur de l'edifici completament immersos en oració. La tradició religiosa té gran força en un país on el cristianisme ha estat completament aïllat de la resta de la cristiandat i s'ha vist assetjat durant segles per part dels pobles islàmics de la regió. Això ha tingut com a resultat una religió molt aferrada a la tradició, molt bíblica i sense gran evolució en comparació amb altres esglésies al món occidental. Fins i tot avui les litúrgies es fan en ghee'z, una llengua ja extinta comparable al nostre llatí que es fa servir només en els textos religiosos i que és de fet la llengua oficial de l'Església copta, encara que ningú la utilitzi en el dia a dia.

La celebració litúrgica del Nadal es fa també a mitjanit i pot portar unes quantes hores. Un dels aspectes més cridaners és que la celebració, com la majoria dels serveis ortodoxos, es porta a terme d'una manera molt més interactiva que, per exemple, en una missa corrent del ritu llatí. Els diferents papers i funcions es reparteixen entre el diaca, el sotsdiaca, els sacerdots, els cantors i els laics repartits per l'altar o presents entre el poble. En algun moment gairebé es pot "tocar" l'antiquíssima essència d'aquesta litúrgia que, durant segles, s'ha desenvolupat lliure de qualsevol influència forana. Els cantors i sacerdots porten uns bastons acabats en una T que els serveix per recolzar-se durant les llargues hores d'oració i a l'altra mà porten un sistre, una espècie de sonall que serveix per portar el ritme, sobretot en moments en què la recitació del salm comença a accelerar el seu ritme i arriba a un impressionant clímax musical. En alguns casos la marxa al voltant de l'altar o davant seu es pot convertir en una sòbria dansa plena de ritme i solemnitat, entre palmes compassades i núvols d'encens. La cerimònia s'acaba amb la comunió, marcada simbòlicament pel sacerdot, que durant tot el temps de la distribució del pa consagrat està cobert per un paraigua daurat, símbol de la presència real de Déu.

A les litúrgies de moltes esglésies catòliques i protestants, no hi falten algunes nadales d'aquelles que es poden escoltar en qualsevol llengua del repertori internacional. Sens dubte, el Nadal es globalitza també encara que sigui per mitjans tan senzills com una cançó que, gràcies a la tecnologia, arriba molt més enllà de les seves fronteres originàries.

A Etiòpia, com passa amb moltes altres tradicions ortodoxes, la festa del Nadal va unida indissolublement a la de l'Epifania, la celebració que recorda la revelació del missatge cristià als diferents pobles pagans. En el cas d'Etiòpia, el cristianisme ha tingut una empremta inesborrable que gairebé forma part de la identitat d'aquest peculiar poble que se sent més semita que africà, més pròxim al poble d'Israel que a la resta dels pobles negreafricans, que guarda com un tresor el patrimoni de ser un dels pocs països africans que no van ser mai colonitzats malgrat haver viscut terribles dictadures, sistemes feudals i emperadors dèspotes.