En el món de la cooperació hi ha una paraula màgica que mou muntanyes: impacte. De qualsevol activitat, projecte, programa o estratègia que es preï, es demana que tingui un impacte en la vida de la gent, que canviï alguna cosa (per bé, se suposa), que hi hagi un abans i un després. Si es preveu que alguna cosa no tindrà un impacte no es mou un dit, ni s'inverteix ni un euro. Millor quedar-nos com estàvem que fer el ridícul, movent-ho tot perquè res canviï. No ens enganyem, a part de les moltes activitats lloables i efectives que fan les organitzacions, també hi ha un preu a pagar i un “impacte” (diferent del que esmentem a dalt) que es nota en la vida de la gent.

És innegable el paper que les Nacions Unides i altres oenagés i agències humanitàries i de desenvolupament juguen en situacions de pobresa i de postconflicte. Algunes ajuden al restabliment de les infraestructures públiques (dispensaris, escoles, aigua i sanejament, etcètera), altres posen el seu granet de sorra en la reconstrucció de l'administració, en la creació d'una societat pacífica i en la rehabilitació social, moral i econòmica del país.

Malgrat la gran aportació que fan aquestes agències, avui voldria fer d'advocat del diable i he de mencionar el fet que la seva mera presència en el terreny té per a les persones locals un gran impacte. Imaginin-se un grup considerable d'estrangers (blancs, la majoria) que vénen amb una de les agències de l'ONU o amb una oenagé i que, de sobte, necessiten una provisió determinada de serveis, ja sigui una casa per llogar o un proveïdor de carn o un fuster. Les operacions humanitàries no permeten perdre gaire temps en disquisicions logístiques i en molts casos es lloga o es compra el que sigui necessari, sense escatimar ni un cèntim.

El que passa en pocs dies, quan desembarquen aquests carregaments d'estrangers, és molt semblant a una formació de fitxes de dòmino. La veu corre que hi ha organitzacions amb diners a punt per ser invertits i gastats i per tant els preus comencen a pujar. Les cases que es llogaven per 100 o 200 dòlars al mes de sobte registren lloguers de quatre xifres. La gran demanda d'escriptoris i cadires per a l'oficina d'una determinada organització fa que el fuster de torn demani preus estratosfèrics pels seus productes (bé per al fuster, però malament per al local que necessita una simple tauleta de nit i s'ha d'adaptar als nous preus). Fins i tot productes que no existien però que es consideren “d'ús d'estrangers”, de sobte es comercialitzen pels núvols.

Sense anar més lluny, els puc dir que des d'on els escric aquestes línies, a Wau, al sud del Sudan, el paper higiènic es va començar a vendre a les botigues quan van arribar les Nacions Unides i es venia al “mòdic” preu de 2 dòlars per rotllo (atenció, no per paquet), i tot això per obra i gràcia d'un grapat d'organitzacions i agències que van arribar aquí i van començar a utilitzar paper higiènic als vàters del seu personal.

No sé si s'ha fet fins ara un estudi a fons sobre la influència que té la presència d'organitzacions internacionals i l'impacte en preus i mercats locals. Moltes vegades, el canvi que suposa en la població és mortal per a aquells sectors que a causa de les seves reduïdes possibilitats econòmiques, de cop i volta no es poden permetre accedir als productes més bàsics, ja sigui carn, verdures o sabó. En alguns llocs, la presència de la cooperació ha estat devastadora per a la qualitat de vida de la gent, que ha sentit en pròpia carn com el seu poder adquisitiu es veu completament reduït de la nit al dia.

Si això passa en el mercat i els productes quotidians, el mateix o pitjor passa amb els recursos humans. Unes organitzacions potents econòmicament arriben i fan estralls a les oficines de l'administració i les empreses locals, que no poden competir amb preus molt més atractius que els que s'ofereixen localment, i això produeix una gran sagnia de treballadors que sense pensar-s’ho dues vegades s'abalancen a ocupar els preats llocs a les agències de torn i deixen deserts els llocs locals que tenen.

Finalment, s’ha de mencionar que hi ha hagut pràctiques establertes per certes organitzacions de gran prestigi internacional que, a base d'incentius, maten la iniciativa privada i el voluntarisme o la filantropia de la gent. Una d'aquestes agències al Sudan és famosa per organitzar cursos de formació local ja sigui d'agents d'aigua i sanejament, ja sigui d'animadors locals, a qui els pagava diàriament una dieta de 20 a 30 dòlars (a part del menjar i l'allotjament). Una estratègia tan meravellosa va tenir la seva repercussió al cap de poc temps: quan la següent organització va oferir un curs de formació i no va donar aquestes dietes, ningú hi va voler anar, ja que no hi havia benefici econòmic immediat.

El Sudan és un d'aquells països en els quals, en lloc de pagar els teus cursos de formació, el que fa la gent és no anar als cursos de formació en què no es pagui un incentiu... així de clar. Jo no els condemno, una actitud així d'egoista i de mesquina especialment en un país arrasat per la pobresa no és una altra cosa que el producte d'organitzacions que han canviat mentalitats amb l'objectiu de tenir un impacte, literalment a qualsevol preu.