Recordo aquell fatídic 11 de setembre del 2001, que em va atrapar en un poble perdut del Bahr al-Gazal sudanès, enmig del Dinkaland. Encara que l'incident va passar cap a primera hora de la tarda a l'Àfrica va ser pràcticament quan ja era de nit que algú va venir a dir-me que uns avions s'havien estavellat contra uns gratacels. Vaig anar immediatament a la ràdio, a aquella BBC a la qual tant hem d'agrair els que vivim en zones aïllades de l'Àfrica, i vam poder saber la magnitud del que passava, malgrat no veure ni tan sols una imatge d'aquelles que gràcies a la tecnologia van donar la volta al món en qüestió de minuts.

L'endemà, ja aclarides una mica les circumstàncies dels atemptats, estava donant classe en una cabanya plena d'adolescents que volien saber què havia passat en aquell país que consideraven dels més avançats del món. El primer problema va ser poder explicar-li a un grup de nois que mai han sortit del bosc què és un gratacel i per a què serveix. Va ser tot un exercici d'imaginativa i de retòrica, ja que no era fàcil. Després vaig haver d'explicar la part dels avions... cosa que va ser més fàcil ja que estaven acostumats a veure avions en el seu entorn, fins i tot sabien molt bé quina era l'experiència de poder fugir dels temuts Antonovs governamentals, que regularment bombardejaven per aquelles dates el sud del Sudan.

Aclarits tots aquests punts, vam passar a veure quins eren els motius que podien fer que un grup particular volgués portar a terme una acció així de sagnant i fulminant. Tot i ser joves que havien experimentat una guerra civil, el fet que d'una revolada es pogués exterminar gairebé 3.000 persones era un fet que s'escapava del nostre enteniment. El que ells estaven acostumats a veure eren més aviat "guerres artesanals", on no faltava el cos a cos i on el més sofisticat eren els morters o els llançagranades... No podien imaginar que algú pogués tenir el valor d'eliminar tantes persones. Les seves expressions d'estranyesa i d'incomprensió eren evidents. Alguns van comentar que era una covardia, com si preferissin l'estil de violència que ells havien vist on encara hi havia gallardia i cavallerositat davant la covardia dels que eren capaços de dirigir avions contra edificis, com si es tractés d'un videojoc.

Aquell dia, en l'oració que cada dia hi ha abans de començar la jornada escolar, algú va recordar amb emoció tots els innocents que havien mort. Em va semblar que, venint d'un país amb 20 anys de guerra civil, el gest era expressió d'una solidaritat compartida i sentida entre persones i països que pràcticament no s'havien conegut. La tragèdia d'aquell dia va obrir finestres i portes de solidaritat a tots els fronts, quina pena que després l'arrogància i la mentida d'uns dirigents esborressin tota aquella onada de compassió i d'humanitat que va sorgir arran del sacrifici de les víctimes a les torres bessones.

L'altre esdeveniment que se'm va quedar clavat en la ment va ser el simple però eloqüent gest de la gent gran d'una aldea massai anomenada Enoosaen. L'11 de setembre del 2001, un estudiant d'ètnia massai Wilson Naiyomah, estava casualment de visita a Nova York,  ja que era estudiant a la Universitat de Stanford a Califòrnia. El jove va viure en la seva pròpia carn la confusió, la por i el dolor d'una ciutat i un país arrasat per un atac de tal magnitud. Al cap de poques setmanes, quan estava de visita a la seva Kenya natal, va relatar al consell de la tribu les seves experiències d'aquell nefast dia i els sentiments d'impotència i de dol que havia envaït tota una nació. Els ancians massais van voler posar-se en la pell d'aquella nació en pena i van decidir oferir als Estats Units un regal per a ells molt significatiu: 14 vaques. Per als massais, el bestiar és el do més preciós que es pot donar i rebre i és tan apreciat que és tradicionalment un present utilitzat per expressar el condol davant la pèrdua d'algú estimat.

Per tant, els ancians no van dubtar a enviar un missatge a l'Ambaixada nord-americana a Nairobi indicant-los que podien recollir 14 vaques que eren donades al poble nord-americà com a símbol de la compassió i la solidaritat d'aquell poble massai. Aquell gest tan ple d'humanitat va tenir una resposta immediata. Més de 40.000 ciutadans nord-americans van escriure cartes, postals i dibuixos d'agraïment davant el que es va convertir un gest únic en aquells dies tan durs després de la tragèdia.

L'ambaixador, en la cerimònia d'acceptació del bestiar, va arribar a dir: "A pesar que el bestiar no podrà ser transportat als Estats Units, heu aconseguit el vostre objectiu: alleujar el dolor i el sofriment del poble dels Estats Units. Demà, a casa, la gent dels Estats Units recordarà que, en un poblat perdut de l'oest de Kenya que no té gratacel ni avions ni terroristes que vulguin atemptar contra ningú... els massais d'Enoosaen van expressar la seva solidaritat amb el poble americà". 

L'ambaixador d'aquell temps, en consultes amb el seu govern, va decidir que no podrien transportar les vaques fins als Estats Units, però que acceptaven la seva propietat i demanaven als massai que les cuidessin i protegissin en les seves terres. Com a agraïment a aquell gest de generositat i verdader altruisme, el Govern nord-americà va decidir obrir en aquella comunitat un centre veterinari que ajudés a millorar la salut del bestiar juntament amb 14 beques per a joves del lloc. Els massais, amb profunda dignitat, van dir que quan van fer el seu gest no esperaven res a canvi, però acceptaven el gest del Govern americà. Aquell grup de 14 vaques s'ha convertit ja en un ramat de més de 30 i els beneficis del mateix s'estan usant perquè els joves del lloc puguin veure's recolzats en els seus estudis. 

"De tots els actes de solidaritat i bona voluntat, el que va tocar els cors del poble americà com cap altre va ser la generositat dels ancians massais", va expressar en el seu dia l'ambaixador nord-americà. Com va dir una vegada el bisbe Casaldáliga, "la solidaritat és la tendresa dels pobles" i aquest gest és sens dubte una prova fefaent del poder de la bondat del cor humà sobre la maldat, la perversió de les idees i la destrucció.

Des d'aquest bloc, serveixin aquestes línies per rendir un emocionat homenatge a la profunda i tendra solidaritat d'un poblat de massais perdut en l'estepa africana que va voler mostrar la seva compassió i humanitat amb la nació més poderosa del planeta.