Crec que qualsevol persona que treballi a l'Àfrica deu haver vist els sacs de gra o les llaunes d'oli amb la inscripció "ajuda humanitària del poble de XXXX. Prohibida la venda". Són les ajudes internacionals en espècie, l'ajuda alimentària que és fonamental en qualsevol emergència. Juntament amb l'aigua, l'aliment és la primera prioritat ja que cobreix les necessitats primàries de les persones afectades per un desastre de qualsevol naturalesa. L'aigua i l'aliment a temps salven vides, no hi ha dubte. El problema és quan l'ajuda alimentària es prolonga durant anys sense fi i els països donants "utilitzen" aquesta ajuda per als seus propis interessos. És a dir, quan prima no la filantropia o la millora de vida dels beneficiaris sinó l'interès del país donant i de la seva presumpta ajuda desinteressada. Hi ha països que tenen excedents de certs aliments i els va de meravella que hi hagi fams o escassetat en altres països... ja que així es fa un regal institucional al país, i de passada es treuen de sobre molestos excedents agrícoles mentre es poden mantenir els subsidis als agricultors ja que els seus productes són utilitzats raonablement en països tercers. Un negoci rodó.

En alguns casos, aquesta ajuda alimentària es transporta fins als països destinataris i es ven in situ, teòricament per finançar altres programes (perquè un hospital no es pot finançar només amb grans de blat de moro)... raó per la qual al final el menjar no arriba a qui el necessita, sinó a qui pot pagar-lo. A més, la presència de productes abaratits gràcies als subsidis que reben influeix negativament en el comerç local, ja que els productes autòctons no poden competir amb els de fora a causa del seu preu més baix. Amb mètodes així, el desastre dels petits agricultors i ramaders locals està gairebé assegurat. L'economia local s'ofega en tanta ajuda exterior que fa impossible que les petites iniciatives puguin subsistir.

D'una manera particular, els Estats Units són responsables de la meitat de les donacions alimentàries als països en vies de desenvolupament i amb freqüència utilitzant aquest mètode de rendibilitzar l'ajuda alimentària per diners líquids. Una altra conseqüència de col·laborar amb aquest model de treball és que les organitzacions (No Governamentals, per cert), a l'acceptar l'ajuda oficial d'alguns governs, tenen les mans lligades quan es tracta de criticar o de comentar aspectes de política general de desenvolupament del mateix país. Un no escup a la mà que et dóna menjar, ni tampoc es posa a criticar el mateix govern que t'està donant milions de dòlars en menjar perquè l'inverteixis en els teus programes. Tot un problema ètic per a l'activitat i la incidència política de qualsevol organització que es preï.

És per això que l'organització CARE internacional ha rebutjat acceptar qualsevol ajuda alimentària dels EUA i fent així rebutgen uns fons de més de 45 milions de dòlars. Una bona xifra. A partir d'ara intentaran seguir finançant els seus programes amb diners que no vingui d'aquesta ajuda alimentària. No tot és blanc o negre en aquest tema.

Altres organitzacions han decidit no secundar el pas que ha donat CARE i fins i tot critiquen que el sistema sigui tan dolent per a les iniciatives locals. La polèmica està servida. El cas és que més d'una vegada, davant un menjar preparat amb blat de moro americà o amanit amb oli vegetal produït als EUA m'he preguntat si no seria més barat promoure que els agricultors locals puguin produir el seu propi blat de moro i el seu propi oli... no estem parlant d'una producció vinícola que exigeix molta sofisticació... sinó d'aliments elementals en la dieta local i que poden ser fàcilment produïts. La història del que vol ajudar a un altre donant-li un peix i del que en lloc d'això prefereix ensenyar-li a pescar es repeteix diàriament en aquests llocs.