Univers Bombai

"Som com buldòzers"

belen@elperiodico.com — Sun, 11 May 2008 13:06:00 GMT

De dreta a esquerra, elles són la senyora Yayashree Jadhav, la doctora Vijaya Taskar, la senyora Shanta Singh, la senyora Shanta Rege i la doctora Jessie Chaphekar. Juntament amb moltes altres dones, formen l'associació Streehitakarini, que en hindi significa "per al benefici de les dones". Aquesta associació va ser fundada el 1964 per tretze dones a la zona de Dadar, al sud de Bombai, i actualment treballa amb més de 150.000 dones i nens de les àrees de Dadar, Prabhadevi, Elphistone Road i Worli. No són àrees gaire afavorides d'aquesta gran ciutat, on abunden les zones de barraques i les persones viuen amuntegades en cases minúscules.

"Som com buldòzers", afirma la doctora Taskar, mentre les altres quatre dones somriuen complagudes. Saben que té raó. Tenint en compte la definició de "buldòzer": "màquina motoritzada de gran potència l'ús principal de la qual és el transport de materials de gran volum, cosa que ens permet obrir camins o desembarassar àrees que abans eren inaccessibles", la doctora Taskar no podria haver trobat una comparació millor.

A Streehitakarini, actualment tenen 53 màquines motoritzades d'aquestes. Estan dividides i especialitzades en diferents matèries: hi ha vuit dones treballant en l'administració de l'organització; cinc doctores s'encarreguen dels diferents casos a la clínica; set dones es dediquen a la planificació familiar; tres, a l'educació; 20 dones treballen temes relacionats amb la salut de la comunitat, i 10 treballen la nutrició. Juntes decideixen el desenvolupament de l'ONG, quins són els passos que cal seguir i expliquen encantades tot el que han aconseguit fins ara. Moltes són treballadores socials; altres, infermeres i algunes, com la senyora Singh i la senyora Rege, s'han retirat de les seves respectives feines amb el govern indi i han decidit invertir el seu temps i la seva energia en una causa que encara està per guanyar en moltes zones de l'Índia.

Doncs bé, aquestes dones sí que transporten materials de gran volum als que ho necessiten més: el 2006 van fer la campanya "Densitat de minerals als ossos". Totes les dones de la zona es van fer anàlisis de sang i de calci als ossos. Després se'ls va facilitar un tractament segons el resultat. L'any 2007 va ser el torn de l'examen de l'oculista i la detecció de càncer de pit. Dediquen un any sencer a diferents campanyes, però això no és tot.Tenen cursos de formació per a les noies joves, projectes de nutrició maternal, una associació d'alcohòlics anònims, un petit sistema de microcrèdits i energia i bon humor per donar i regalar.

Les dones de Streehitakarini destaquen per la seva gran consciència social i per la importància que donen a la planificació familiar. Aquí estan començant a obrir camins i a desembarassar àrees que abans eren inaccessibles. La doctora Jessie Chaphekar "treballa" per a Streehitakarini des que tenia deu anys. "Quan sortia de l'escola venia a ajudar les infermeres, vaig aprendre molt i després l'organització em va ajudar a pagar-me els estudis de doctora ayurvèdica i de treballadora social", explica Jessie molt orgullosa. Ara és la doctora d'ayurveda del centre i la responsable del departament de planificació familiar. Treballen la conscienciació de la família sencera: "Als marits de les pacients a vegades se'ls ha d'arrossegar, però no passa res, anem tres o quatre dones a buscar-los a casa i al final sempre vénen". Entre el 2006 i el 2007 hi va haver 149 beneficiades de lligament de trompes, 1.116 casos d'acceptació de pastilles anticonceptives i han distribuït (sense garantia d'utilització correcta, però amb alguns bons resultats) 4.943 preservatius a homes i dones que havien estat prèviament conscienciats sobre el seu ús. "No és una tasca fàcil, ho sabem, però a poc a poc apreciem resultats", afirma la senyora Jadhav, que treballa per aquesta oenagé des del moment de la seva fundació.

Streehitakarini serà una nova contrapart local de Sonrisas de Bombay. L'oenagé espanyola col·laborarà amb aquesta associació de dones en projectes de nutrició i educació de nens de la zona. Les doctores estan convençudes que una bona nutrició és essencial per a la salut dels infants i els proporcionaran una alimentació equilibrada. Són desenes de nens, els que hi ha per cada cantonada d'aquests barris de Bombai, i d'aquí a molt poc, gràcies a l'associació Streehitakarini-Sonrisas de Bombay, tots tindran una bona alimentació i una bona educació a les escoles de la zona.

Estic convençuda que aquests projectes aniran prenent forma i seran tot un èxit. M'ho diuen els ulls d'aquestes buldòzers que vesteixen saris florejats i cridaners. I no et queda cap altra possibilitat, t'ho creus i penses que en un futur vols ser com elles.

De la lepra a la vida

belen@elperiodico.com — Tue, 29 Apr 2008 13:20:00 GMT

Tornar-los a la vida. Això és el que estan fent el doctor Ganpati i els seus col·legues a l'organització Bombay Leprosy Project des de fa més de vint anys. Treballen a la ciutat de Bombai, amb uns leprosos que encara són col·locats en leproseries (zones que són ocupades majoritàriament per persones que han contret aquesta malaltia), estigmatitzats per la societat i relegats a treballar de captaires, sense cap altra possibilitat de vida. Bombay Leprosy Project és una contrapart local de Somriures de Bombai, que finança el 40% de la clínica que tenen a Sion, al sud de Bombai, i els dóna suport logístic, com per exemple la compra d'un cotxe per arribar a les zones rurals on s'han trobat des del mes de juny més de 200 casos de lepra.

@MORE@

"A vegades es gasten tots els diners en dermatòlegs perquè es neguen a acceptar que tenen lepra", afirma el doctor Khanvilakar. "Per a ells, és una malaltia maleïda, malgrat que més del 60% dels leprosos del món es troben a l'Índia. La nostra feina és informar i actuar al costat del pacient abans que sigui massa tard".

La lepra és una malaltia bacteriana i crònica però té cura si es diagnostica a temps, si no es perd sensibilitat a les parts del cos i ni la carn ni la pell comencen a desaparèixer.

Gràcies a l'empenta econòmica que Bombay Leprosy Project ha rebut els últims mesos, han pogut obrir una petita clínica en una leproseria de Borivali, un barri del nord de Bombai. Així, els pacients que viuen al nord poden anar-hi i els que viuen al sud de la ciutat tenen l'opció d'anar a l'hospital de la zona de Sion. El doctor Khanvilakar i diversos infermers hi van els dimarts i els divendres, de nou del matí a dos quarts de quatre de la tarda a Borivali. "Aquest projecte només fa dos mesos que funciona i ja tenim una mitjana de més de 100 pacients, és un bon nombre", afirma el doctor. Doncs sí, és un bon nombre.

En aquesta ciutat, viatjar d'una banda a l'altra és complicat i si pateixes de lepra i tens dificultat de moviments encara és molt pitjor. A més, abans d'obrir la leproseria de Borivali es va haver de fer una campanya de conscienciació i informació perquè la gent sabés allà podien tractar-se, rebre la seva medicina gratis i fer-se cures dues vegades a la setmana.

Amb el tractament se'ls torna la vida. Un dels infermers, l'anomerarem Prakash, és un exleprós. "Fa dècades va estar en una leproseria de Puna (ciutat al sud de Bombai) i, de tant en tant, Prakash ens explica horroritzat els mètodes que utilitzaven per tractar aquesta malaltia", explica el doctor Khanvilakar. Ara només és necessari un bon metge, pastilles i controlar la malaltia a base de biòpsies. Prakash té una família i un sou, és infermer. Malgrat no tenir sencers tots els dits de la mà, tothom alaba les seves cures. Ell més que ningú sap com fer-ho.

Un altre cas és el d'un conductor d'autorickshaw a qui anomenarem Ajay. Les proves que es va fer a l'hospital de Sion van donar positiu: és leprós, però la malaltia no està desenvolupada. Ara Ajay segueix el tractament a la clínica del nord, ja que viu en un poble fora de l'àrea metropolitana de Bombai i triga molt menys a arribar aquí. Ajay es preocupa per la seva dona, pregunta si la pot portar per fer-se les proves, sap que la lepra no és altament contagiosa però s'acaben de casar i li agradaria estar-ne segur. El doctor Khanvilakar li contesta que sí, per descomptat que sí, per a això estem. L'únic que li demana és no buscar fills encara: "És increïble tots els aspectes que presenta la lepra, no és segur al cent per cent el contagi a través del semen, per això preferim no arriscar-nos". Ajay afirma amb el cap, avergonyit davant d'una explicació tan explícita, i se'n va amb les seves pastilles. "És un malalt model", explica el doctor, "ja que des que es va posar malalt ha anat informant la gent del seu poble sobre la lepra, insistint-los que es facin les proves. Ja ha portat dues persones i estem esperant els resultats".

Amb l'atenció també se'ls torna el somriure. És el cas de Pooja, l'anomerarem Pooja. No tots els tipus de lepra són contagiosos, ni totes les persones poden encomanar-se, però el contagi existeix. Pooja té 12 anys i la seva mare és leprosa en tractament. Al principi, la mare de Pooja no s'ho podia creure, ¡havia contagiat la seva pròpia filla! El doctor els va explicar que tenien raó, la lepra no és sempre contagiosa, però havien tingut la mala sort que Pooja s'havia contagiat "en una altra part", i va afegir: "Teniu la bona sort que ens heu trobat al costat de casa vostra, amb les proves al vostre servei, les medicines necessàries i les ganes d'eradicar la lepra de tot l'Índia". I en aquell moment Pooja i la seva mare van haver de somriure.

Bombay, meri jan

belen@elperiodico.com — Sat, 19 Apr 2008 13:16:00 GMT

¿T'agrada l'Índia?, ¿t'agrada Karuna?, ¿t'agrada Bombai? Això és el que els encanta preguntar als nens de l'orfenat Karuna quan es troben amb gent que ve a visitar els projectes. Els agrada veure les cares que posen els estrangers que vénen al seu país quan se'ls diu algunes paraules en espanyol. Normalment, a la primera pregunta, aquests amics que ens vénen a visitar responen: "Sí, l'Índia m'agrada molt". A la segona, la resposta sol ser "Karuna m'encanta", però la tercera...aquesta ja és més complicada: "¿Que si m'agrada Bombai...?" i es queden pensant.

@MORE@

Per a la seva sorpresa, Jerry Pinto i Naresh Fernandes, editors del llibre Bombay, meri jan (Penguin Books, Índia, 2003), que traduït seria una cosa així com Bombai, amor meu, expliquen en la introducció del mateix una anècdota que els va passar a Brussel·les, mentre feien un viatge de plaer per conèixer la, en la seva opinió, desenvolupada i inigualable Europa. Un matí humit estaven passejant pel Parc de Cinquantenaire, on hi ha un gran arc construït per commemorar els cinquanta anys del regne de Bèlgica. Doncs bé, aquests dos amics es van trobar comentant l'un amb l'altre, "doncs aquest arc no és per a tant, és només una versió exagerada de la Porta de l'Índia". El monument indi es troba al barri de Colava, al sud de Mumbai, i és la primera imatge de terra que es té a l'arribar a l'Índia en vaixell. Tot i que la Porta de l'Índia va ser construïda per commemorar l'arribada dels reis d'Anglaterra, King George V i Queen Mary al subcontinent, el 1911, avui dia es té aquest monument com un dels més apreciats de la ciutat de Mumbai. Kiran Nagarkar, el prestigiós autor de la fantàstica novel·la recentment traduïda al castellà El soldadito de Dios (Galaxia Gutemberg, Espanya, 2008), sospira abans de contestar la pregunta. Kiran va néixer en aquest univers el 1942 i hi ha vist moltíssims canvis. "És la meva ciutat, suposo que només per això ja li tinc un cert apreci, he nascut i m'he criat aquí, he vist com desapareixien platges i pescadors, he vist com s'omplia de brutícia i es feia gairebé inhabitable...i aquí segueixo". Pren un glop del seu te i confessa: "Suposo que sí, sí que m'agrada Bombai".

El meu amic Felipe, que encara no ha escrit cap llibre però que és un altre dels estrangers que viu i treballa a Bombai, respon així en un primer moment: "M'agradaria Bombai si tingués deu milions menys d'habitants". "Tens raó," li contesto, "i si estigués més neta, hi ha abocadors a tots els carrers, i si no hagués tant soroll ni tanta contaminació". I llavors ens quedem callats. ¿Com podem queixar-nos de la superpoblació, de la brutícia i del soroll? En aquesta ciutat hi ha nadons vivint a les voreres, hi ha dones embarassades carregant totxo per a les obres, nens treballant als abocadors des dels tres anys, avis que es passaran els últims anys de la seva vida vivint en una estació demanant almoina i sent extorsionats per les màfies locals.

¿Com ens atrevim a jutjar aquest univers? Un univers en què, tot i que la meitat de la població no tingui casa, pots demanar una ampolla de Dom Perignon a l'Hotel Oberoi i pagar-ne 20.250 rupies, sabent que hi ha gent que no guanyarà això ni en deu anys de la seva vida. Una ciutat capital econòmica d'un país on encara la gent mor de fam i que té 150 clíniques per ajudar-te a fer règim.¿Com pots decidir si t'agrada o no? ¿Com es pot donar la teva opinió sobre aquest monstre que a vegades et fa sentir la persona més afortunada del món i altres insisteix a fer-te perdre l'esperança? Arribo a la conclusió que no hi ha resposta, deixo de jutjar-lo i em limito al dia a dia...i, mentrestant, en aquest dia a dia, Bombai t'arriba dins, t'emociona i constantment et decep i, sobretot, t'ensenya milions de coses que no oblidaràs en la vida.

¡Per fi, vacances!

belen@elperiodico.com — Thu, 10 Apr 2008 13:36:00 GMT

Avui comencen les vacances tant a Ambassador School com a Yashodhan School, les dues escoles amb les quals actualment coopera Somriures de Bombai. Aquest matí, just a les 10.45, ha sonat la campana i s'han sentit crits d'alegria, cançons de Bollywood i unes 1.000 veus dient a la vegada: 'Happy holidays!'. Això seria més o menys igual que el que passa a qualsevol escola de Madrid o Barcelona. Fins aquí no m'ha resultat estrany, el que realment m'impacta és l'època d'exàmens.

@MORE@

A totes les escoles que conec a Bombai, els exàmens són una cosa molt seriosa. Tant professors com alumnes pronuncien la paraula exam unes catorze o quinze vegades al dia. Quan els pregunto als nens de l'orfenat Karuna que quan m'ensenyaran una cançó nova, em contesten amb un somriure: "After the exams are over" (quan s'acabin els exàmens), mentre em miren com si acabés de fer el més irresponsable dels comentaris. Quan pregunto als professors que si seguiran muntant la biblioteca que van començar fa unes setmanes en una aula d'Ambassador School, també em contesten amb un sospir, entre l'estrès i la satisfacció: "After the exams only".

Aquí, els professors són bastant estrictes, tenen la ferma convicció que els exàmens són importants i els nens també ho saben. Els nens tenen en compte que és temps d'estudiar i que després tindran la seva recompensa en forma de dos mesos de vacances i jocs. Aquí no existeix l'estrès estudiantil. Els professors creuen fermament en el que fan i en el futur d'aquests estudiants.

Dels 1.200 nens que estudien a Ambassador School, 80 pertanyen a l'orfenat Karuna. Són nens que han començat l'escola més tard del que és normal, han hagut de treballar dur per arribar als cursos que corresponen, més o menys, a les seves edats. Alguns encara estan en això i segueixen treballant dur cada dia. No obstant, no es queixen. T'expliquen amb molta paciència que és el que han de fer per tenir un bon futur, per tenir la feina que més els agradi.

És clar que darrere d'aquests nens, trobem un grup de professors, directors, caps d'estudi i molts més professionals que realment s'interessen per l'educació i el futur dels nens. És més, l'altre dia, Kavita Miss (de Yashodhan School) m'explicava que últimament fan reunions amb els pares per explicar-los que és important que els nens tinguin uns hàbits d'estudi i per informar-los que ells, els pares i les mares, també són professors dels seus propis fills.

Tot aquest grup de treballadors són els que s'ocupen de la formació d'aquests nens, adolescents i joves. Que no desisteixen quan veuen que és difícil i de seguir-ho intentant malgrat que al principi creguin que no en són capaços (aquestes fantàstiques frases són les que més tard els nens em diuen a mi quan senten com canto de malament o s'adonen que sóc molt dolenta en criquet).

Reflexiono i des d'aquí mostro tota la meva admiració i respecte, per tots aquests professors dedicats (a Bombai, a Madrid, a l'Havana, a Luanda...) que realment creuen en els seus alumnes. I ara...¡a divertir-nos! Que com avui m'ha comentat Sankeet (onze anys, baixet i de constitució forta, bon jugador de futbol) "¡per a això es van inventar les vacances!".

Dies de festa

belen@elperiodico.com — Thu, 20 Mar 2008 07:17:00 GMT

El dilluns 17 d'aquest mateix mes vaig anar a visitar Yashodhan School, una de les escoles que actualment estan sota el 'paraigua' de Somriures de Bombai. Quan els vaig comentar als responsables de l'escola que divendres tornaria perquè tres noies de Barcelona poguessin veure el projecte, Mrs. Rathi, cap d'estudis de l'escola, va somriure com si em recordés alguna cosa molt important: “divendres és festiu, no hi ha classe”. I és veritat. Ja gairebé és Divendres Sant. Però és que Yashodhan és una escola hinduista.

Aleshores li vaig comentar que hi podíem anar un dia abans, dijous. Rathi em va contestar amb un altre somriure: “Dijous els musulmans celebren l'Id-e-Milad” i els nens de Yashodhan tampoc tenien col·le. Aquesta escola està oberta sis dies a la setmana. Els dissabtes hi ha classe de set del matí (a Bombai la vida comença molt d'hora) a 11.30. Però no aquest dissabte, aquest dissabte els nens d'aquesta escola es posaran les seves robes velles i disfrutaran del Holi, el festival hinduista de la primavera.
  @MORE@
Una de les escoles de l'aldea on visc, Saint Joseph School, escola catòlica fundada pels jesuïtes, tenia un cartell a la porta que anunciava que, efectivament, dijous, divendres i dissabte eren dies festius.

Això és Bombai, un univers de 20 milions de persones. I aquesta és la seva agenda setmanal. Dijous, 20, els musulmans van celebrar l'aniversari de la mort de Mohammad, van fer processons pels carrers abarrotats d'aquesta ciutat i van escoltar sermons a les mesquites sobre el profeta. Divendres, els cristians no van celebrar els sagraments, van dejunar i van escoltar a l'Església el relat de la Passió segons sant Joan. El mateix divendres a la nit, els hinduistes van encendre fogueres per cremar els dimonis de Holika i, l'endemà, dissabte 22, es van llançar els uns als altres pólvores de colors barrejades amb aigua per celebrar l'arribada de la primavera.

Si preguntes que perquè una escola cristiana celebra les festes musulmanes i hinduistes, es parla de respecte i de germandat. Mrs. Rathi, cap de l'escola hinduista Yashodhan, també pronuncia aquestes paraules quan m'explica que tenen tres dies de vacances.

Automàticament em vénen a la ment les diferents fotos que he vist del 6 de desembre de 1992 de l'atac per part dels hinduistes a la mesquita Babri Masjid, en què van morir 1.400 persones. Amics de Bombai m'han explicat que arran d'aquest atac, quatre anys després, el 1996, hi va haver bastants disturbis 'espontanis' entre policia i musulmans. El gener de l'any següent, el moviment polític Shiv Sena, va animar els seus seguidors a cremar botigues i cases de famílies musulmanes. El 12 de març de 1997 va arribar la venjança dels musulmans: deu bombes van explotar en diferents parts de Bombai i van matar gairebé 400 persones.

Al cap se'm barregen els sermons a la mesquita, els colors del Holi i la imatge de Crist a la creu. Famílies cremades a casa seva i el soroll d'una bomba en un conegut cine que ara passa les millors pel·lícules Bollywood. Ni culpo ni justifico ni jutjo ningú en aquest univers. I menys aquests dies. Són dies de respecte i de festa, o això m'han dit. Tenim vacances i les hem de disfrutar.

Vam jugar i vam perdre

belen@elperiodico.com — Tue, 11 Mar 2008 16:47:00 GMT

Com tota escola com déu mana, Ambassador School (situada a Vasai, aldees del nord de Bombai, just al costat del nou orfenat Karuna) té el seu equip de futbol: Ambassador Football Team. Com tot equip com déu mana, els Ambassador Football Team tenen un enemic jurat: Bandra Football Team.

El camp estava enfangat, l'àrbitre no sabia gaire més de futbol que jo i el partit va començar uns tres quarts d'hora tard, però això no importava. Allí hi havia els onze jugadors de l'Ambassador (la majoria nens que viuen a l'orfenat Karuna), disposats a menjar-se els de Bandra, que dit sigui de passada, és un dels barris més ‘pijos' de Bombai.

M'agradaria relatar el partit com un bon periodista d'àmbit esportiu, però la meva ignorància pel que fa al tema no m'ho permet. Diré que va ser un partit emocionant, que a pesar que els nens del Bandra estaven enormement desenvolupats en comparació amb els de l'Ambassador (aquests últims van patir malnutrició de petits i no són tan forts ni tan alts), els de Vasai van fer un partidàs.

@MORE@

Però va guanyar Bandra. Jo veia les llàgrimes a les cares d'Agnel, de Vikram, l'enuig a la cara del porter Babu i la cara de pòquer de Pankash (a qui, de totes maneres, no li ha agradat mai el futbol). Els adults els vam intentar convèncer que l'important és participar, que no passava res, que el pròxim partit el guanyarien segur. Ells seguien mirant a terra emmurriats, fent cas omís de les nostres paraules. "Són nens", vam comentar entre nosaltres. I aquest va ser el moment màgic, Agnel, Vikram, Babu, Pankash, que van viure a la via del tren, que recollien escombraries per sobreviure, que demanaven almoina... aquests que ara s'enfadaven per perdre un partit: ARA SÓN NENS.

Construcció del nou orfenat Karuna

Belén Li&#241;án — Tue, 11 Mar 2008 13:13:00 GMT

"¡Didi (germana gran en hindi), this is my home!", em crida Kartika, emocionadíssima, mentre pugem cap a la primera planta del nou orfenat Karuna, encara en obres. I té tota la raó. Aquesta serà, per fi, casa seva.

Els 80 nens i nenes de l'orfenat Karuna viuen dividits en tres bungalous llogats a la urbanització Rashmi Park, situada a Vasai (aldea del nord de Bombai). Tenen espai, tenen una gran cuina per a tots i tenen fantàstics records dels moments passats aquí en companyia dels seus germans i germanes.

@MORE@

No obstant, els seus veïns no els acaben d'acceptar. Alguns veïns es queixen que embruten la urbanització (i jo em pregunto com deuen ser els seus fills perquè jo, professora, no he vist uns nens més nets a la meva vida). Altres es queixen del soroll... i tenen raó. Potser aquests nens riuen massa fort, de fet les seves rialles ressonen per tota la urbanització. La setmana passada, el senyor veí del bungalou 15 ho va fer: va tancar amb filferros i amb ferros en forma d'espina el parc on solíem jugar, que confrontava amb casa seva. Prèviament l'havia "comprat" al cap de la junta de veïns.

Aquest nou orfenat, que també es troba a Vasai, aviat estarà acabat i ja serà propietat de Kartika i els seus germans. Des del més profund del meu cor desitjo que sigui l'orfenat més sorollós del món, vull que les rialles d'aquests nens deixin sord tot Bombai, tota l'Índia, que ressonin per tot l'univers.