¿T'agrada l'Índia?, ¿t'agrada Karuna?, ¿t'agrada Bombai? Això és el que els encanta preguntar als nens de l'orfenat Karuna quan es troben amb gent que ve a visitar els projectes. Els agrada veure les cares que posen els estrangers que vénen al seu país quan se'ls diu algunes paraules en espanyol. Normalment, a la primera pregunta, aquests amics que ens vénen a visitar responen: "Sí, l'Índia m'agrada molt". A la segona, la resposta sol ser "Karuna m'encanta", però la tercera...aquesta ja és més complicada: "¿Que si m'agrada Bombai...?" i es queden pensant.

Per a la seva sorpresa, Jerry Pinto i Naresh Fernandes, editors del llibre Bombay, meri jan (Penguin Books, Índia, 2003), que traduït seria una cosa així com Bombai, amor meu, expliquen en la introducció del mateix una anècdota que els va passar a Brussel·les, mentre feien un viatge de plaer per conèixer la, en la seva opinió, desenvolupada i inigualable Europa. Un matí humit estaven passejant pel Parc de Cinquantenaire, on hi ha un gran arc construït per commemorar els cinquanta anys del regne de Bèlgica. Doncs bé, aquests dos amics es van trobar comentant l'un amb l'altre, "doncs aquest arc no és per a tant, és només una versió exagerada de la Porta de l'Índia". El monument indi es troba al barri de Colava, al sud de Mumbai, i és la primera imatge de terra que es té a l'arribar a l'Índia en vaixell. Tot i que la Porta de l'Índia va ser construïda per commemorar l'arribada dels reis d'Anglaterra, King George V i Queen Mary al subcontinent, el 1911, avui dia es té aquest monument com un dels més apreciats de la ciutat de Mumbai. Kiran Nagarkar, el prestigiós autor de la fantàstica novel·la recentment traduïda al castellà El soldadito de Dios (Galaxia Gutemberg, Espanya, 2008), sospira abans de contestar la pregunta. Kiran va néixer en aquest univers el 1942 i hi ha vist moltíssims canvis. "És la meva ciutat, suposo que només per això ja li tinc un cert apreci, he nascut i m'he criat aquí, he vist com desapareixien platges i pescadors, he vist com s'omplia de brutícia i es feia gairebé inhabitable...i aquí segueixo". Pren un glop del seu te i confessa: "Suposo que sí, sí que m'agrada Bombai".

El meu amic Felipe, que encara no ha escrit cap llibre però que és un altre dels estrangers que viu i treballa a Bombai, respon així en un primer moment: "M'agradaria Bombai si tingués deu milions menys d'habitants". "Tens raó," li contesto, "i si estigués més neta, hi ha abocadors a tots els carrers, i si no hagués tant soroll ni tanta contaminació". I llavors ens quedem callats. ¿Com podem queixar-nos de la superpoblació, de la brutícia i del soroll? En aquesta ciutat hi ha nadons vivint a les voreres, hi ha dones embarassades carregant totxo per a les obres, nens treballant als abocadors des dels tres anys, avis que es passaran els últims anys de la seva vida vivint en una estació demanant almoina i sent extorsionats per les màfies locals.

¿Com ens atrevim a jutjar aquest univers? Un univers en què, tot i que la meitat de la població no tingui casa, pots demanar una ampolla de Dom Perignon a l'Hotel Oberoi i pagar-ne 20.250 rupies, sabent que hi ha gent que no guanyarà això ni en deu anys de la seva vida. Una ciutat capital econòmica d'un país on encara la gent mor de fam i que té 150 clíniques per ajudar-te a fer règim.¿Com pots decidir si t'agrada o no? ¿Com es pot donar la teva opinió sobre aquest monstre que a vegades et fa sentir la persona més afortunada del món i altres insisteix a fer-te perdre l'esperança? Arribo a la conclusió que no hi ha resposta, deixo de jutjar-lo i em limito al dia a dia...i, mentrestant, en aquest dia a dia, Bombai t'arriba dins, t'emociona i constantment et decep i, sobretot, t'ensenya milions de coses que no oblidaràs en la vida.