Com tota escola com déu mana, Ambassador School (situada a Vasai, aldees del nord de Bombai, just al costat del nou orfenat Karuna) té el seu equip de futbol: Ambassador Football Team. Com tot equip com déu mana, els Ambassador Football Team tenen un  enemic jurat: Bandra Football Team.

El camp estava enfangat, l'àrbitre no sabia gaire més de futbol que jo i el partit va començar uns tres quarts d'hora tard, però això no importava. Allí hi havia els onze jugadors de l'Ambassador (la majoria nens que viuen a l'orfenat Karuna), disposats a menjar-se els de Bandra, que dit sigui de passada, és un dels barris més ‘pijos' de Bombai.

M'agradaria relatar el partit com un bon periodista d'àmbit esportiu, però la meva ignorància pel que fa al tema no m'ho permet. Diré que va ser un partit emocionant, que a pesar que els nens del Bandra estaven enormement desenvolupats en comparació amb els de l'Ambassador (aquests últims van patir malnutrició de petits i no són tan forts ni tan alts), els de Vasai van fer un partidàs.

Però va guanyar Bandra. Jo veia les llàgrimes a les cares d'Agnel, de Vikram, l'enuig a la cara del porter Babu i la cara de pòquer de Pankash (a qui, de totes maneres, no li ha agradat mai el futbol). Els adults els vam intentar convèncer que l'important és participar, que no passava res, que el pròxim partit el guanyarien segur. Ells seguien mirant a terra emmurriats, fent cas omís de les nostres paraules. "Són nens", vam comentar entre nosaltres. I aquest va ser el moment màgic, Agnel, Vikram, Babu, Pankash, que van viure a la via del tren, que recollien escombraries per sobreviure, que demanaven almoina... aquests que ara s'enfadaven per perdre un partit: ARA SÓN NENS.