Poder 'catracho'

¡Alerta: Crisi alimentària! (IV). Les solucions

2008-06-30T21:50:00Z

En els anteriors articles d'aquesta sèrie, hem parlat de les causes, les grans beneficiades i de les conseqüències que la crisi alimentària estava tenint a Hondures i altres països a nivell mundial. L'objectiu d'aquest article és posar de manifest que existeixen solucions per frenar la fam al món, i aquestes són a l'abast de les nostres mans.

A Hondures, des de fa temps, membres de diverses organitzacions socials del país (pagesia, ecologistes, xarxes de comerç amb justícia i oenagés) ens estem reunint per analitzar aquesta situació i presentar propostes per sortir de l'esmentada crisi. Partim del principi bàsic que no hi ha solució possible a menys que obrim les portes a un canvi real de poder. No podem confiar que les autoritats polítiques, els científics i els investigadors que ens han portat al desastre actual, ens en treguin. Resumim a manera de "Decàleg" les propostes plantejades per aquest grup de reflexió.

@MORE@

"Decàleg" per afrontar la crisi alimentària:

Polítiques agropecuàries de la i per a la pagesia, davant de la "revolució verda" imposada pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
L'ús d'energies netes i renovables (solar, hidràulica, eòlica,...), com a alternativa al petroli.
Comestibles abans que combustibles: NO als biocombustibles.
L'alimentació no és una mercaderia, és el pilar bàsic del Dret a l'Alimentació de totes les persones.
Producció d'aliments bàsics, adaptats culturalment a la població, davant de la importació i consum de menjar ferralla.
Promoure una agricultura ecològica i respectuosa amb el medi ambient, lliure de químics i fomentant els recursos locals, enfront de la dependència tecnològica.
Comerç amb justícia, on es minimitzin els intermediaris i siguin els grans beneficiats el col·lectiu de productors i consumidors.
Produir per a la població local, i no pensant en els habitants dels mal anomenats països del nord.
"Socialitzar" les terres en mans de grans terratinents, per fer-la servir en la producció de productes de consum, amb un maneig sostenible dels recursos productius (aigua, bosc i terra) i respectuós amb la natura.
El poder en mans del poble, i no controlat per les multinacionals.

Aquests deu punts són tan vàlids per a Hondures, Espanya o qualsevol país del món. Això sí, tots hem de creure que un altre món sí que és possible i lluitar per i per a ell. És doncs, temps d'aixecar-nos de les nostres còmodes butaques d'espectadors dels successos del món, i passar a ser els actors del canvi.

Alerta: Crisi alimentària! (III). Les conseqüències

2008-06-21T23:23:00Z

Julián Andino i la seva família van abandonar la seva parcel·leta de blat de moro i frijol la setmana passada. L'increment del preu de les llavors, els fertilitzants, el combustible i els aliments els van passar factura. Després de dos mesos i una setmana amb un sol àpat diari i sense a penes tenir què oferir als seus fills per alimentar-se, no van tenir més remei que vendre el seu terreny i tornar a començar a Tegucigalpa.

El seu cas no és únic ni excepcional. Com ells, altres famílies de la seva comunitat o de poblacions veïnes es troben en la mateixa situació. S'esforcen per sobreviure i intenten no desprendre's del seu trosset de terra, aquella terra que ho és tot, perquè els ha donat vida i aliment a ells, als seus pares i als pares dels seus pares des que van néixer i durant molts segles. Però ara no els queda més remei: han d'emigrar a la ciutat per buscar fortuna. La pujada dels preus de les entrades agrícoles i dels aliments està afectant, com era d'esperar, els més pobres d'Hondures.

@MORE@

Segons les últimes xifres publicades per l'Estat, el 61% de la població rural del país (aproximadament el 40% de la població) es troba en situació d'extrema pobresa, en comparació amb el 43% de la mitjana nacional. Segons els mateixos experts, aquestes xifres seguiran augmentant durant els pròxims mesos com a conseqüència de la crisi alimentària. Els habitants de la ciutat, empesos pels constants fluxos de persones que vénen desesperades del camp (que accepten feines per un plat de menjar al dia), es veuen obligades a provar sort als Estats Units o a Europa, hipotecant el seu futur i arriscant les seves vides.

No obstant, unes quantes famílies s'aprofiten d'aquesta situació. Són les famílies que acaparen terres per a la producció industrial d'aliments d'exportació (aliments que mai es podran menjar les famolenques famílies hondurenyes), les propietàries d'empreses que paguen salaris irrisoris per jornades interminables de feina en una maquila, o les famílies a Espanya, que tindran una cuidadora per als seus fills i els seus avis per un mòdic preu, sense assegurar.

¡Alerta: crisi alimentària! (II). Les beneficiades

2008-05-19T21:59:00Z

La setmana passada vaig estar visitant algunes de les comunitats on treballem. Després de veure els avenços, va arribar l'hora del merescut dinar en un petit menjador a la ciutat d'Alubarén. Compartia taula amb dos pagesos, Don José i Doña Concepción.

Com no podia ser d'una altra manera, el tema de conversa era la famosa crisi alimentària, la notícia d'actualitat a tots els diaris i noticiaris del país.

@MORE@

Aprofitant l'ocasió, i pensant que l'increment de preus del blat de moro i el frijol els suposaria uns ingressos extres, em vaig atrevir a preguntar-los: "¿Què faran amb el 'pisto' (diners) que guanyaran amb l'increment de preus del blat de moro i el frijol que produeixen?"

Tots dos em van mirar una mica desconcertats.

"¿'Pisto', dius?", va respondre Don José. "Nosaltres no guanyem res de res, més aviat hi perdem. Jo a penes cultivo blat de moro i tampoc tinc frijol. La meva família, com gran part de les de la zona, optem per seguir els consells del Govern d'Hondures. Ens van dir que amb el blat de moro i el frijol mai deixaríem de ser pobres, i el que necessitàvem era produir productes per enviar a vendre fora de les fronteres, amb la cosa que segur que ens els compraven a bon preu. Per aquest motiu, i confiant que el nostre govern volia el millor per a nosaltres, les famílies camperoles vam deixar de produir blat de moro o frijoles, i vam destinar les nostres terres a productes com el cafè, les hortalisses o el taro americà buscant els guanys. Et pots imaginar que preocupats que estem ara... ".

"El meu cas és una mica diferent", va afegir Doña Concepción. "La meva família segueix produint blat de moro i frijol, l'alimentació dels nostres ancestres, però no tindrem cap guany de la pujada dels preus. Al no tenir prou diners per comprar l'adob, els productes químics, les eines o fins i tot per pagar l'escola o les medicines, hem de demanar prestats diners al 'coyote' (intermediari prestamista) i comprometre la nostra collita a aquest; ell fixa el preu (del blat de moro i del frijol) que més li convé, sense tenir en compte les nostres necessitats."

Confós davant de la resposta, els vaig preguntar: "¿I qui s'emportarà els guanys?"

"Com sempre, els que hi surten guanyant són les famílies riques de la zona i les empreses 'gringas'. Les primeres, com a 'coyotes' i intermediats de la nostra producció, són les que compren molt econòmic i ho venen car a la ciutat, de manera que encara es fan més riques. El cas de les empreses és diferent; guanyaran molts diners amb el 'bo tecnològic' (un sac de llavors transgèniques, fertilitzants i pesticides químics), que és una de les solucions que el govern ha pres per incrementar la producció i sortir així d'aquesta crisi", va aclarir Doña Concepción.

En aquell moment em vaig adonar que al final la famosa crisi alimentària no era sinó una altra eina del model neoliberal per imposar les seves condicions al camp. Vaig recordar un article de premsa que havia llegit fa un temps. Feia referència a la solució proposada pel Govern del Salvador davant d'aquesta crisi alimentària, i era la creació d'una llei que permetés la introducció de les llavors transgèniques al seu país. ¿Com podia haver sigut tan innocent de pensar que les famílies camperoles es beneficiarien de la pujada dels preus? Les verdaderes beneficiàries, les que amb tota aquesta famosa crisi alimentària "faran el seu agost" són la Monsanto, Carhill o Syngenta, les grans empreses agrícoles transnacionals, que amb l'excusa d'incrementar la producció per solucionar la fam, introduiran desenes de quintars de llavors genèticament modificades patentades (les llavors transgèniques) amb els seus respectius fertilitzants i insecticides químics.

I no només guanyaran diners per la seva venda, sinó que crearan un cicle de dependència a les famílies camperoles, ja que aquestes llavors, a l'estar patentades, no podran ser usades en les següents temporades, tal com havien fet les famílies camperoles fins al moment.

¡Alerta: crisi alimentària! (I). El perquè

2008-05-10T15:26:00Z

El 15 d'abril d'aquest any, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO en la sigla en anglès), en la seva conferència regional anual a Brasília, va destapar totes les alarmes d'emergència: "L'alça dels aliments impacta fortament en l'Amèrica Llatina i el Carib". Això provocarà que el nombre de persones subnodrides augmenti en els pròxims mesos, en lloc de reduir-se, tal com està previst en els objectius del mil·lenni.

A l'estudiar les causes que expliquen aquesta pujada de preus, ens trobem que tots els analistes coincideixen en tres motius: l'increment de la demanda de països d'economies emergents, com són la Xina i l'Índia; les conseqüències del canvi climàtic i les sequeres actuals, i, finalment, l'increment de la producció de biocombustibles.

No sé si a vosaltres aquestes tres explicacions us permeten entendre l'arrel del problema, però a mi no. Considero que, per algun motiu especial, s'han oblidat de la causa que explica més bé la situació actual als països centreamericans, entre altres. Aquesta crisi és el resultat de molts anys de polítiques nacionals i internacionals destructives que han debilitat, gairebé fins a la seva pràctica eliminació, les produccions d'aliments als països, i han obligat la pagesia local a produir cultius comercials per a companyies multinacionals i els seus mercats als Estats Units i Europa.

Organismes com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç van forçar en les dècades dels 80 i 90 a disminuir les inversions nacionals en els suports a la pagesia i els petits agricultors, a canvi de poder accedir a crèdits per a altres interessos. A nivell mundial, la cooperació al desenvolupament rebuda pels països en via de desenvolupament va pujar de 20 a 100 milions de dòlars en els últims 30 anys. No obstant, l'aportació a l'agricultura va baixar de 17 a 3 bilions de dòlars en el mateix període de temps, i això sense analitzar detalladament on es van destinar aquests recursos. Dit d'una altra manera, les polítiques internacionals han obligat els països centreamericans, entre altres, a "liberalitzar" els seus mercats agrícoles: han reduït les taxes a la importació (¡cosa que ha estat una pèrdua important d'ingressos per als països importadors!) i han acceptat importacions d'almenys el 5% del seu consum intern, fins i tot sense necessitar-les. Al mateix temps, les multinacionals han seguit fent dúmping amb els excedents en els seus mercats, utilitzant totes les formes de subsidis directes i indirectes a l'exportació.

És per això que ens trobem amb països que any rere any segueixen perdent la capacitat de produir els aliments bàsics de la seva dieta (blat de moro, blat, arròs i mongeta) i, progressivament, van incrementant les importacions de països tercers, com els Estats Units i alguns d'Europa, que al tenir subsidis agrícoles poden tenir uns preus de mercat més econòmics que els locals, encara que no siguin èticament comparables. En dues paraules, països dependents de la voluntat de nacions terceres.

Perquè és justa la vostra lluita, ¡us donem suport!

2008-04-29T04:33:00Z

Sota aquest lema, les organitzacions de la societat civil hondurenya s'han solidaritzat amb els i les inicialment set fiscals en vaga de fam. Des del dia 7 d'abril, dia d'inici de la vaga de fam, aquest grup que dia a dia va creixent, han ocupat els baixos del Congrés Nacional. Lluiten contra la corrupció generalitzada de les instàncies judicials públiques i en favor de la dignitat de la justícia.

@MORE@

Segons expliquen, en els últims anys les eleccions dels titulars del Ministeri Públic, organisme independent dels tres poders de l'Estat i la finalitat del qual és la investigació dels delictes i l'exercici de l'acció penal del país, són resultat de processos viciats, basats en negociacions partidàries, amb el propòsit de condicionar l'exercici de l'acció penal, en contraposició als interessos nacionals.

Els fiscals en vaga de fam denuncien que aquestes irregularitats han implicat pactes entre fiscals, polítics i empresaris corruptes, creant una elit de civils, als quals tot és permès. Una mostra d'això són els tantíssims casos de corrupció, que, com diu monsenyor Rodríguez (cardenal de Tegucigalpa), "és un secret de domini públic" que tota la població coneix. Per tant, aquesta lluita pretén acabar amb la impunitat dels corruptes a Hondures i defensar la justícia per a tota la ciutadania.

Les principals solucions proposades són clares i senzilles:

Independència dels fiscals per investigar i exercir l'acció penal pública en tots els delictes.
Una auditoria social dels expedients estancats a la fiscalia especial contra la corrupció, i procedir amb el requeriment fiscal i la seva immediata presentació als tribunals.
Sotmetre a concurs la plaça de la fiscalia especial contra la corrupció i les altres fiscalies especials a les quals s'hagi accedit sense procediment d'oposició.

Amb data d'avui, les negociacions entre els fiscals i els representants del Congrés Nacional, estan trencades. El president del Congrés "va boicotejar" una moció proposada per tres dels partits polítics del país per a la creació d'una comissió investigadora de les denúncies dels fiscals. L'argument del rebuig va ser simplement que "la moció no procedia".

Com una gran part del poble hondureny, jo també em solidaritzo amb les 30 persones que amb data d'avui estan en vaga de fam a tot el país, i no perquè siguin herois i salvadors del poble, sinó perquè només desitgen justícia a Hondures.

Sobrevivint a 'Supervivientes'

2008-03-30T19:13:00Z

El dret a l'alimentació i la mentida de la conservació.

Aquesta setmana va finalitzar la 4a edició de Supervivientes, concurs que han protagonitzat 13 participants posant a prova les seves capacitats de resistència física i psicològica (com diu l'organització), i vivint aventures i calamitats, que han seguit a través de la petita pantalla moltes famílies espanyoles durant les últimes 10 setmanes.

Per segon any consecutiu, aquest reality show s'ha localitzat a l'arxipèlag de Cayo Cochinos, al nord de la República d'Hondures, un lloc paradisíac d'exuberant bellesa natural, que compta amb la segona barrera coral·lina més gran del món.

@MORE@

Segurament, i gràcies al programa, moltes persones deuen haver vist alguna imatge (idíl·lica, dit sigui de passada) d'Hondures, cosa que ha permès que aquest país tan desconegut s'hagi tornat una mica més pròxim per a les famílies espanyoles.

El que molta gent deu desconèixer és que Cayo Cochinos va ser declarat Reserva Biològica pel Govern d'Hondures l'any 1993, gràcies a la pressió d'un magnat suís, el qual, mitjançant una fundació privada va comprar dos dels 13 cais existents (Cayo Menor i Cayo Paloma), amb l'excusa de conservar la seva flora i fauna.

Aquell mateix any, i amb el mateix pretext, la fundació en qüestió, amb el suport del Govern de torn, van intentar expulsar de la zona els habitants autòctons dels cais, la població garífuna, descendents dels africans esclaus que es van assentar a la regió els anys 40. Gràcies a les resistències i a les pressions internacionals, als garífunes se'ls va permetre habitar en un territori molt concret de l'arxipèlag, però se'ls va limitar l'àrea i classe de pesca, cosa que va repercutir negativament en la seva dieta. També se'ls va prohibir acostar-se, entre altres, al Cayo Paloma (propietat de la fundació), per evitar que espantessin les tortugues i altres espècies amb la seva presència.

Des de l'any passat, la Fundació Cayos Cochinos ha muntat un negoci amb algunes productores de televisió, i han permès la realització de programes televisius, com les dues últimes edicions de Supervivientes a Espanya, als mateixos llocs on als garífunes se'ls prohibeix arribar. Com diu Don José Buelto Batiz, un dels primers habitants dels cais, "la conservació de què tant han parlat els biòlegs, s'ha convertit en una burla per al nostre poble i un negoci per a les fundacions. Els ocells que vivien a Cayo Paloma (un dels escenaris on van habitar els nostres supervivientes) van emigrar davant la presència dels turistes del reality show, al mateix temps que van espantar les tortugues". Continua dient, "La Fundació Cayo Cochinos va rebre temporalment aquesta àrea per a la seva protecció, no per impulsar el turisme massiu i danyar l'ecosistema que suposadament està sota la seva protecció. Que no s'oblidi que els amos d'aquest paradís som totes i tots els hondurenys i en especial les comunitats que històricament s'assenten aquí".

En la meva opinió, caldria plantejar-se: ¿Són els protagonistes del reality show de Tele 5 els verdaders supervivents, o ho són la fauna, la flora i les famílies autòctones que segueixen sobrevivint als supervivientes?

Sobirania Alimentària, un futur sense fam

2008-03-08T14:27:00Z

Sota aquest lema, més de 150 homes i dones membres d'organitzacions camperoles de la Via Camperola de Centreamèrica, a més de representants del Govern salvadorenc, funcionaris d'institucions internacionals, representants d'universitats nacionals, d'organitzacions no governamentals (entre elles Veterinaris sense Fronteres) i membres d'organitzacions socials de la regió Centreamericana, ens vam donar cita a San Salvador (el Salvador) els dies 4 i 5 de març.

@MORE@

Els nostres objectius eren analitzar de manera col·lectiva i àmplia la crisi agrària i alimentària que viu la regió, intercanviar experiències de les accions en el pro de la Sobirania Alimentària i la reforma agrària impulsades fins ara, així com definir una estratègia de lluita del moviment pagès centreamericà i els seus mecanismes per garantir un futur sense fam a la regió, basat en el model de desenvolupament rural sustentat a la Sobirania Alimentària.

L'esdeveniment es va acabar el dia 6, amb la participació de més de 2000 dones i homes que es van mobilitzar per la capital fins a arribar davant l'Assemblea Nacional, on les organitzacions membres de la Consell Nacional de Treballadors del Camp del Salvador van presentar una proposta de llei de Sobirania Alimentària.

Al seu torn, a Tegucigalpa (Hondures), més de 300 dones camperoles es manifestaven davant la Casa Presidencial per exigir la titulació de terres i d'altres elements que els permetin l'accés als mitjans de producció de forma integral.

Els dos esdeveniments tenen un factor en comú. El col·lectiu camperol, en especial les dones, és el que més pateix les conseqüències de les polítiques del model neoliberal i capitalista, que genera un impacte sever en el deteriorament de la qualitat de vida, la marginalitat, la migració i l'aprofundiment dels problemes socials al camp. No deixa de ser alarmant que els productores d'aliments del món siguin el col·lectiu que més fam i desnutrició pateixi.

¿Menjar 'chatarra' o menjar local?

2008-02-22T12:34:00Z

Imagini's un país on un ciutadà emprenedor i amb ganes de guanyar-se la vida decideix obrir un petit restaurant de venda de menjar típic nacional. Després d'estar molts mesos lluitant contra la burocràcia del país, aconsegueix finalment l'autorització legal per instal·lar-se i obrir el negoci. Compra el mobiliari necessari (graelles, taules, cadires, estovalles...) per poder treballar, que, com sembla lògic, ve carregat amb els seus impostos. A més, el petit empresari local paga el càrrec pel permís d'operació, els impostos per volum de vendes, l'impost de béns immobles, de retolació, etcètera, que exigeix la llei, i comença a funcionar. Té sort i prospera. Obté beneficis, i evidentment, a final de mes li toca pagar l'impost sobre la renda.

@MORE@

Al cap d'un moment trobem un gran inversionista que es vol ficar en el mateix negoci de restauració, però en lloc de menjar local, opta pel menjar ràpid, també anomenat ‘chatarra', com són les hamburgueses, pizzes, pollastre fregit... Per fer-ho, decideix utilitzar el nom d'una franquícia estrangera. Amb el pretext de fomentar l'arribada d'estrangers al país, es registra com a indústria turística i sol·licita els beneficis corresponents. Comença la tramitació dels permisos, i el Govern, evidentment, li facilita tota la burocràcia. Encara més, les autoritats del país, com que es tracta d'un establiment de menjar ràpid de franquícia estrangera, li atorguen directament 20 anys d'exoneració del pagament de l'impost sobre la renda i 10 anys del pagament d'impostos municipals. I per si aquestes rebaixes no fossin suficients, decideix que alliberarà els impostos de la majoria de les mercaderies importades que necessita perquè funcioni el negoci.

Aquests fets no pertanyen a la ficció. És una de les desigualtats més importants amb què la població hondurenya de classe mitjana i baixa, gent amb ganes de guanyar-se la vida de manera digna, ha de lluitar diàriament.

I davant d'aquesta situació, ¿què hi podem fer?

L'aliança per a la Sobirania Alimentària i la Reforma Agrària a Hondures (SARA, per les seves sigles), una xarxa que aglutina organitzacions camperoles, indígenes, negres, de consumidors, sindicals, ambientalistes i organitzacions no governamentals com és el cas de Veterinaris sense Fronteres, proposa, entre altres accions, el consum local de productes autòctons. L'objectiu de la iniciativa no és únicament fomentar la riquesa cultural alimentària heretada dels avantpassats, sinó que al consumir productes locals es beneficia els petits emprenedors i tot un poble, ja que amb els impostos pagats l'Estat hauria de garantir els serveis socials bàsics.

Doncs ja ho saben. Aquí a Hondures, jo, com molts altres, consumeixo menjar ‘catracha'.

A Hondures es conrea l'aigua

2008-02-22T12:06:00Z

Ens trobem immersos en un procés de canvi climàtic a nivell mundial, caracteritzat, entre altres factors, per l'increment de les temperatures i la disminució de les pluges. Aquests dos elements s'estan notant per exemple a Espanya, on l'hivern està sent un dels més suaus i secs de la història, amb una conseqüència molt probable: el racionament d'aigua a moltes regions del país els pròxims mesos.

A Hondures, el problema de l'escassetat d'aigua afecta des de ja fa molts anys la zona sud del país i la converteix, juntament amb altres causes, en la regió hondurenya més pobra.

@MORE@

Per superar els amplis períodes de sequera, l'organització hondurenya COSECHA, que té com a finalitat fomentar la sobirania alimentària de les famílies mitjançant el desenvolupament d'una agricultura sostenible, compta amb el suport de Veterinaris sense Fronteres per a l'execució d'un programa als municipis d'Alubarén, Curarén i Reitoca (departament de Francisco Morazán). Entre altres components, s'hi treballen tècniques de collita, conservació i aprofitament d'aigua i aiguamolls.

Quan parlem de collita, acostumem a associar el terme a verdures i fruits, però difícilment pensem en un dels ‘fruits' més importants que ens dóna la terra: l'aigua.

Mitjançant senzilles tècniques com són la recol·lecció i conservació de l'aigua de pluja en pous, la creació de filtres per a la reutilització de les aigües grises de casa i l'estalvi d'aigua mitjançant el reg per degoteig, les famílies camperoles hondurenyes disposen d'aigua per als cultius i així poden fer front a les múltiples limitacions ocasionades per les sequeres recurrents a la regió.

Potser en aquest món global, on l'amenaça de trastorns de l'equilibri de la naturalesa s'abat cada vegada amb més força i evidència sobre regions riques i pobres, és possible que encara se sigui a temps de pensar i sobretot d'actuar.

L'aigua és per a tota la humanitat, i també la responsabilitat de protegir-la és de tots nosaltres.

Espanyols i espanyoles sense poder exercir el dret al vot

2008-02-22T11:39:00Z

Diumenge que ve, 9 de març, se celebren eleccions generals a Espanya i tots els espanyols i espanyoles majors de 18 anys estem cridats a participar-hi i a exercir el dret a vot. La nostra participació és tan important, que l'Estat ha creat mecanismes perquè les persones que som fora del país (com per exemple els cooperants) aquella data hi puguem participar mitjançant el vot per correu.

@MORE@

El col·lectiu d'espanyols i espanyoles que vivim fora d'Espanya ja supera el milió de persones, encara que el repartiment depèn molt del país. Per exemple, és tan important a l'Argentina i Xile que a finals del 2007 van rebre la visita dels dos candidats dels principals partits polítics a la recerca de vots.

El cas d'Hondures és diferent, ja que és un petit país centreamericà amb una població espanyola amb dret a vot que no supera els 1.500 censats i que només ha pogut exercir el dret a vot en una ocasió des de la instauració de la democràcia. El problema és que el vot hi arriba després del termini electoral, i això fa impossible la nostra participació.

Veient l'experiència dels anys anteriors, el col·lectiu de cooperants ens hem posat en contacte amb el Consolat espanyol a Hondures, que ens ha exposat els motius de la problemàtica. Segons l'explicació rebuda, el problema és el servei de correus hondureny, responsable d'enviar les cartes certificades amb els vots, que no disposa de la infraestructura suficient per repartir-los.

Al buscar alternatives per poder exercir el nostre dret --una seria la disposició d'urnes a totes les ambaixades espanyoles com tenen altres nacions--, ens trobem que la llei electoral espanyola no ho permet, i, segons sembla, de moment, no hi ha intenció per part de cap partit polític de modificar-la.

Sembla, doncs, que mentre la quantitat de persones espanyoles que vivim a Hondures segueixi sent tan ‘insignificant', la nostra participació en aquesta festa democràtica se cenyirà només a seguir els resultats pels mitjans de comunicació, i a esperar que els resultats ens convencin.