Yesenia aterrava a l'aeroport de Tocontín (Tegucigalpa) procedent de Madrid, després d'una llarga aventura que va començar tres anys enrere. Asseguts en una cafeteria, mentre esperàvem que ens vinguessin a buscar, em va explicar la seva història.

El 2005, les terres de la seva família es van veure afectades per unes inundacions que van provocar la pèrdua total de la milpa (plantació de blat de moro), i es van quedar sense aliments ni ingressos per poder subsistir. No va tenir més remei que hipotecar casa seva i la seva vida, deixant el seu marit i les seves tres filles petites. Va fer les maletes per emprendre un llarg viatge en direcció a Espanya, on, segons li deien, era més "fàcil" entrar que als Estats Units, i s'hi guanyaven més diners.

La seva entrada va ser senzilla. Va arribar a Barajas a les 6:00 del matí, mentre el policia d'immigració, encara amb la cara de son, prenia el primer cafè del dia; la va mirar, i amb una ganyota d'indiferència i cansament, li va posar el segell al passaport.

Als pocs dies de la seva arribada, la seva "sort" va continuar. Una compatriota la va informar que els propietaris d'una mansió ubicada al selecte barri de Salamanca necessitaven una assistenta. Sense dubtar-ho dues vegades es va dirigir cap a la casa. A canvi d'estar disponible les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana, rebria un salari de 450 euros (casa i menjar inclòs). No era exactament el que ella esperava, però els dies passaven i no havia trobat cap altra oportunitat, així que, va decidir acceptar-ho: les seves filles i la seva família depenien d'ella per poder menjar. Va ser llavors quan es va convertir en invisible, exceptuant els dilluns a les 22:00, quan els seus 'amos' la deixaven escapar-se per buscar un locutori i poder parlar amb els seus familiars, i l'últim dia de mes, dia d'enviament de les remeses a Hondures.

Gairebé tres anys després de la seva arribada, dilluns passat, Yesenia es dirigia al locutori. En el camí se li va acostar un policia que, al veure el seu aspecte, li va demanar els papers. Ella va intentar despistar i buscar excuses, però no va aconseguir el seu objectiu: se la van emportar directament a comissaria, on va passar d'invisible a delinqüent. El seu delicte, ser una mare necessitada i preocupada per tirar endavant la seva família. La seva condemna, ser detinguda fins a trobar espai en el primer vol destí a Hondures, la prohibició de tornar a trepitjar terra espanyola en els pròxims anys i per descomptat, pagar-se el bitllet de tornada.

Va concloure el seu relat amb certa ironia: "Almenys els europeus són més humans que els gringos. Quan em van detenir, em van deixar fer una trucada per demanar que em portessin les meves poques pertinences, i així no tornar amb les mans buides".