La setmana passada vaig estar visitant algunes de les comunitats on treballem. Després de veure els avenços, va arribar l'hora del merescut dinar en un petit menjador a la ciutat d'Alubarén. Compartia taula amb dos pagesos, Don José i Doña Concepción.

Com no podia ser d'una altra manera, el tema de conversa era la famosa crisi alimentària, la notícia d'actualitat a tots els diaris i noticiaris del país.

Aprofitant l'ocasió, i pensant que l'increment de preus del blat de moro i el frijol els suposaria uns ingressos extres, em vaig atrevir a preguntar-los: "¿Què faran amb el 'pisto' (diners) que guanyaran amb l'increment de preus del blat de moro i el frijol que produeixen?"

Tots dos em van mirar una mica desconcertats.

"¿'Pisto', dius?", va respondre Don José. "Nosaltres no guanyem res de res, més aviat hi perdem. Jo a penes cultivo blat de moro i tampoc tinc frijol. La meva família, com gran part de les de la zona, optem per seguir els consells del Govern d'Hondures. Ens van dir que amb el blat de moro i el frijol mai deixaríem de ser pobres, i el que necessitàvem era produir productes per enviar a vendre fora de les fronteres, amb la cosa que segur que ens els compraven a bon preu. Per aquest motiu, i confiant que el nostre govern volia el millor per a nosaltres, les famílies camperoles vam deixar de produir blat de moro o frijoles, i vam destinar les nostres terres a productes com el cafè, les hortalisses o el taro americà buscant els guanys. Et pots imaginar que preocupats que estem ara... ".

"El meu cas és una mica diferent", va afegir Doña Concepción. "La meva família segueix produint blat de moro i frijol, l'alimentació dels nostres ancestres, però no tindrem cap guany de la pujada dels preus. Al no tenir prou diners per comprar l'adob, els productes químics, les eines o fins i tot per pagar l'escola o les medicines, hem de demanar prestats diners al 'coyote' (intermediari prestamista) i comprometre la nostra collita a aquest; ell fixa el preu (del blat de moro i del frijol) que més li convé, sense tenir en compte les nostres necessitats."

Confós davant de la resposta, els vaig preguntar: "¿I qui s'emportarà els guanys?"

"Com sempre, els que hi surten guanyant són les famílies riques de la zona i les empreses 'gringas'. Les primeres, com a 'coyotes' i intermediats de la nostra producció, són les que compren molt econòmic i ho venen car a la ciutat, de manera que encara es fan més riques. El cas de les empreses és diferent; guanyaran molts diners amb el 'bo tecnològic' (un sac de llavors transgèniques, fertilitzants i pesticides químics), que és una de les solucions que el govern ha pres per incrementar la producció i sortir així d'aquesta crisi", va aclarir Doña Concepción.

En aquell moment em vaig adonar que al final la famosa crisi alimentària no era sinó una altra eina del model neoliberal per imposar les seves condicions al camp. Vaig recordar un article de premsa que havia llegit fa un temps. Feia referència a la solució proposada pel Govern del Salvador davant d'aquesta crisi alimentària, i era la creació d'una llei que permetés la introducció de les llavors transgèniques al seu país. ¿Com podia haver sigut tan innocent de pensar que les famílies camperoles es beneficiarien de la pujada dels preus? Les verdaderes beneficiàries, les que amb tota aquesta famosa crisi alimentària "faran el seu agost" són la Monsanto, Carhill o Syngenta, les grans empreses agrícoles transnacionals, que amb l'excusa d'incrementar la producció per solucionar la fam, introduiran desenes de quintars de llavors genèticament modificades patentades (les llavors transgèniques) amb els seus respectius fertilitzants i insecticides químics.

I no només guanyaran diners per la seva venda, sinó que crearan un cicle de dependència a les famílies camperoles, ja que aquestes llavors, a l'estar patentades, no podran ser usades en les següents temporades, tal com havien fet les famílies camperoles fins al moment.