Imagini's un país on un ciutadà emprenedor i amb ganes de guanyar-se la vida decideix obrir un petit restaurant de venda de menjar típic nacional. Després d'estar molts mesos lluitant contra la burocràcia del país, aconsegueix finalment  l'autorització legal per instal·lar-se i obrir el negoci. Compra el mobiliari necessari (graelles, taules, cadires, estovalles...) per poder treballar, que, com sembla lògic, ve carregat amb els seus impostos. A més, el petit empresari local paga el càrrec pel permís d'operació, els impostos per volum de vendes, l'impost de béns immobles, de retolació, etcètera, que exigeix la llei, i comença a funcionar. Té sort i prospera. Obté beneficis, i evidentment, a final de mes li toca pagar l'impost sobre la renda.

Al cap d'un moment trobem un gran inversionista que es vol ficar en el mateix negoci de restauració, però en lloc de menjar local, opta pel menjar ràpid, també anomenat ‘chatarra', com són les hamburgueses, pizzes, pollastre fregit... Per fer-ho, decideix utilitzar el nom d'una franquícia estrangera. Amb el pretext de fomentar l'arribada d'estrangers al país, es registra com a indústria turística i sol·licita els beneficis corresponents. Comença la tramitació dels permisos, i el Govern, evidentment, li facilita tota la burocràcia. Encara més, les autoritats del país, com que es tracta d'un establiment de menjar ràpid de franquícia estrangera, li atorguen directament  20 anys d'exoneració del pagament de l'impost sobre la renda i 10 anys del pagament d'impostos municipals. I per si aquestes rebaixes no fossin suficients, decideix que alliberarà els impostos de la majoria de les mercaderies importades que necessita perquè funcioni el negoci.

Aquests fets no pertanyen a la ficció. És una de les desigualtats més importants amb què la població hondurenya de classe mitjana i baixa, gent amb ganes de guanyar-se la vida de manera digna, ha de lluitar diàriament.

I davant d'aquesta situació, ¿què hi podem fer?

L'aliança per a la Sobirania Alimentària i la Reforma Agrària a Hondures (SARA, per les seves sigles), una xarxa que aglutina organitzacions camperoles, indígenes, negres, de consumidors, sindicals, ambientalistes i organitzacions no governamentals com és el cas de Veterinaris sense Fronteres, proposa, entre altres accions, el consum local de productes autòctons. L'objectiu de la iniciativa no és únicament fomentar la riquesa cultural alimentària heretada dels avantpassats, sinó que al consumir productes locals es beneficia els petits emprenedors i tot un poble, ja que amb els impostos pagats l'Estat hauria de garantir els serveis socials bàsics.

Doncs ja ho saben. Aquí a Hondures, jo, com molts altres, consumeixo menjar ‘catracha'.