Latitud zero

Un intrús al meu bloc

susana@elperiodico.com — Fri, 09 May 2008 18:23:00 GMT

He arribat després de 15 hores de viatge i escales en quatre aeroports. Ara, finalment, estic en el lloc més desigual del continent, on la terra abunda però està en mans de molt pocs i on es va instal·lar una de les dictadures més llargues de l'Amèrica Llatina.

Vaig deixar la latitud zero per instal·lar-me per uns dies en els 23° Sud, el cor de Sud-amèrica. Una "illa envoltada de terra", on no hi ha mar però els rius travessen cada racó com llargues serps, on el sol és infinit i l'idioma és dolç. Aquí hi regna la pobresa, però també el somni de canvi. Benvinguts i benvingudes a Yvy jeroviaha, la terra de l'esperança.

@MORE@

Potser ja saben que els parlo del país llatí més desconegut -o ignorat- per molts i moltes de nosaltres. Sí, es tracta del Paraguai (no l'Uruguai). Capital, Asunción. Moneda, Guaraní. Independència, 1811. Els més atrevits també saben que des d'aquí es pot arribar a les catarates d'Iguaçú.

Vaig venir a treballar amb l'equip d'Intermón Oxfam (IO) en el disseny d'una estratègia de comunicació per als nostres programes i les organitzacions camperoles i indígenes amb qui treballem des del 1992. Llavors vaig pensar que els interessaria saber per què vam apostar pel Paraguai. Això sí, el primer pas és conèixer una mica el país, veuran com se sorprenen a l'acostar-se, almenys virtualment, a aquesta terra surreal.

Ni gran, ni petitó. El Paraguai té 406.752 km2 on viuen, bastant dispersos, uns cinc milions i mig de persones i 10 milions de vaques... Encara que vostè no s'ho cregui. Al país, cada vaca té dues hectàrees per pasturar, mentre que 360.000 famílies viuen sense terra.

El 90% de la població és guaraní parlant i "pensant" (per als romàntics que col·leccionen paraules d'amor, t'estimo es diu rohayhu). Encara que conviuen 17 ètnies, hi ha 5 idiomes i el guaraní predomina en les zones rurals. A les ciutats hi ha un gran percentatge de bilingüisme.

El Paraguai és, juntament amb el Brasil, una de les reserves d'aigua dolça més importants d'Amèrica. Per comprovar-ho entrin a Google Earth. Veuran rius i més rius, tots cabalosos i molt extensos. ¿Més proves? El seu nom significa "aigua que ve del mar" i la traducció d'Iguaçú és "aigua gran". Una altra dada clau: el sistema aqüífer guaraní és un recurs natural i geopolític vital per al continent.

Enmig de tanta meravella natural, aquí va tenir lloc una de les dictadures més llargues de l'Amèrica Llatina. El General Stroessner va governar des del 1953 fins al 1989. No obstant, la seva agrupació política, el partit roig, es va mantenir en el poder durant 61 anys i no va ser fins fa poques setmanes que el poble paraguaià va apostar pel canvi a l'elegir com a president Fernando Lugo, candidat de l'Aliança Patriòtica.

El Paraguai està entre els 10 països més desiguals del planeta i és el país amb més inequitat a l'Amèrica Llatina, segons l'Informe de Desenvolupament Humà publicat pel PNUD el 2005. Aquesta és una de les raones per les quals IO ha concentrat els seus esforços en la reducció de la pobresa, la reforma agrària i l'equitat de gènere, amb un èmfasi especial en les poblacions indígenes i rurals.

Ho il·lustrem. Al país, 4 de cada 10 persones viuen per sota el lllindar de la pobresa. D'aquestes el 57% viu a les zones rurals i el 17,1 viu en pobresa extrema. Al Paraguai la terra és un bé concentrat en poques mans. El 2% de la població concentra --legalment o il·legalment-- el 70% de les terres del país.

Les alternatives donades pels governs no han resolt aquest patró. Les polítiques agràries del país afavoreixen el model agroexportador (sobretot del cultiu de soja) que aguditza l'expulsió de les famílies camperoles, la concentració de terra i l'explotació irracional i insostenible dels recursos naturals en favor d'elits locals i empreses multinacionals.

Com a resposta, un dels eixos centrals del treball de IO al Paraguai és la incidència en polítiques públiques agràries i lleis nacionals. ¿L'objectiu? Aconseguir condicions legals i polítiques que afavoreixin una reforma agrària que garanteixi tant accés a terra i territori, com a desenvolupament integral.

Encara que estadísticament la població indígena del país no arriba al 2%, el Paraguai d'avui és producte d'una cultura mil·lenària, que reivindica valors ancestrals i defensa un model de desenvolupament socialment just i ambientalment responsable.

I com que viatjar ens canvia la perspectiva, ja els explicaré com es veu des d'aquí l'Equador. Tot i que està al mig del món, vostès sempre el veuen des del nord i ara jo el veuré des del sud.

Asimetries

susana@elperiodico.com — Wed, 30 Apr 2008 21:59:00 GMT

Com diu la meva àvia, "tots som iguals, el que passa és que uns són més iguals que altres". I aquest sembla que és el gust de boca que li va quedar a la Unió Europea (UE) i la Comunitat Andina de Nacions (CAN) després del tancament de la seva tercera ronda de negociacions per concretar un acord d'associació. En la setmana de reunions celebrades a Quito les asimetries es van robar el xou.

Les dimensions dels seus territoris, dels seus ingressos, dels seus mercats i el dinamisme de la seva activitat comercial, tot és diferent entre les dues regions. Però hi ha més coses. En el cas dels països andins, les diferències són també dins del barri.

Els equips negociadors, els governs, les organitzacions i els moviments socials han posat èmfasi en la diferència recolzats per dades. En vaig copiar algunes perquè les compartim. Atenció perquè hi ha molts números. Això sí, no és un número qualsevol.

@MORE@

Primer les nostres dimensions. La CAN té quatre països membres, i la UE, 27. A la CAN hi ha 97 milions de persones, i a la UE la població ja suma els 497 milions d'habitants.

Les diferències estan també en els ingressos. El producte interior brut (PIB) dels andins és 2.800 milions de dòlars, mentre que a la UE arriba a 15.846 milions de dòlars. Si ho mirem per persona la diferència és més dramàtica: cada any, el PBI per persona als països andins és 2,887 dòlars, mentre que a Europa el PBI per persona és de 31,833 dòlars.

El comerç entre les dues regions tampoc està empatat. Per a la Unió Europea, la comunitat andina només aporta l'1% de les seves exportacions extracomunitàries; mentre que per a la CAN, la UE és el segon destí comercial.

Eliminar els impostos a les exportacions tampoc és un element clau per a les seves relacions comercials. ¿La raó? Gairebé el 100% dels productes industrials, agrícoles i pesquers que la CAN ingressa a la UE té un aranzel del 0% gràcies a un sistema de preferències acordat entre els països.

És clar, aquesta és la perspectiva regió-regió. Quan veiem les relacions comercials de cada país andí amb la UE, la cosa canvia. Per exemple, la balança comercial del Perú amb la CAN és d'1,222 milions de dòlars; mentre que la de Bolívia és de 106 milions de dòlars. Per als que saben d'aquests temes, això es diu "importància diferenciada relativa del mercat de la UE per als països de la CAN".

En inversions, la balança també és desigual. LA UE és la principal inversionista a la CAN, mentre que la inversió dels països andins no és rellevant per a Unió Europea. Si d'estricte intercanvi de productes es tracta, el panorama no canvia. Una exportació més important de la CAN a la Unió Europea és clau. Es tracta de petroli, or, coure i zinc, la coneguda indústria extractiva.

¿Com concretar la integració en aquest escenari de diferències? ¿Com arribar a consensos? Doncs en la forma de la negociació també hi ha diferències. La UE té un mandat únic per a tots els seus països membres, mentre que la CAN ha optat per definició de prioritats especials per a cada país. En aquest punt hi ha visions de desenvolupament diferents i, per tant, enfocaments de negociació diferents.

En el paper, aquest mandat busca aconseguir una zona de lliure comerç que contribueixi a la cohesió social i l'accés a serveis, així com els drets humans i la democràcia. Si és possible o no, ja ho veurem. El risc és que, mentre hi hagi asimetria i inequitat, els beneficis no arribin a tothom.

Finalment, però no menys important, una de les asimetries més grans es dóna entre homes i dones.

A la CAN, les dones estan disposades a treballar per menys ingrés, és a dir, tenir feina no garanteix per a elles la superació de la inequitat i no contribueix a reduir la seva pobresa. ¿Una dada més? Segons l'ONU el salari mitjà femení és un 14,28% inferior al masculí, i en països veïns de l'Equador 8 de cada 10 dones guanyen menys de dos salaris mínims mensuals.

Uns són més iguals que altres... Sembla que la meva àvia tenia raó.

Participar és un verb irregular

susana@elperiodico.com — Wed, 23 Apr 2008 18:31:00 GMT

Jo participo, tu participes, nosaltres participem... i ells decideixen. Saber popular llatí basat, molt més del que voldríem, en la pràctica dels que han rebut la responsabilitat de decidir el model de desenvolupament dels nostres països. A l'Equador el tema està sobre la taula en ocasió de la III Ronda de negociacions dels acords d'associació entre la Unió Europea (UE) i la Comunitat Andina de Nacions (CAN), celebrada a Quito aquesta setmana.

Com a antecedent i per començar totes i tots des del mateix punt: la UE i la CAN negocien des del 2007 un acord d'associació. Aquest acord té un alt component comercial, però també inclou converses sobre desenvolupament sostenible, medi ambient, migració, democràcia, terrorisme, propietat intel·lectual, intercanvi cultural i cooperació tecnològica. ¿Com es negocia? Aquesta és la pregunta del milió.

@MORE@

I és una pregunta d'interès genuí, motivada potser per l'escassa informació disponible i feta, és clar, des de la perspectiva dels que no participem, ni directament ni indirectament, en aquest procés. També he de dir que és una inquietud compartida pels que no coneixen, més enllà dels titulars dels mitjans, què suposa aquesta negociació per al seu país, per als seus projectes de vida.

Desconfiant d'allò de "la curiositat va matar el gat" ens apropem a l'hotel on té seu la tercera ronda. Allà, prop de 100 delegats i delegades europeus i dels països andins participen en 14 taules de treball i entre papers, llargues converses, acords i desacords intenten prendre decisions. Com que es tracta d'un procés confidencial només veiem els toros des de la barrera. Per conèixer els resultats finals de la negociació, les ciutadanes i els ciutadans andins hauran d'esperar fins al final del procés, previst per al 2009.

¿Com garantir llavors que els seus interessos hi estiguin representats? Hi ha diversos camins, alguns de promoguts pels governs, com els diàlegs amb la societat civil i els cuartos adjuntos. D'altres, promoguts per sectors, com els fòrums empresarials de discussió. I hi ha els camins que neixen des de les organitzacions i els moviments socials, que busquen que la seva agenda es reflecteixi en la del govern i que la seva participació no es redueixi a consultes no vinculants.

"Les taules de diàleg solen estar manipulades per interessos empresarials i el que allà es discuteix no arriba a tenir impacte en les negociacions", m'explica Paulina Muñoz, portaveu de l'Equador Decideix, una campanya que promou les consultes populars davant els acords comercials que involucren l'Equador. "Volem que els equips de negociació se sincronitzin amb els interessos dels pobles que representen, que les associacions amb altres siguin oportunitats per enfortir l'aposta que fem per un desenvolupament sostenible --humà-- i no només econòmic", continua.

A propòsit de l'absència d'espais de participació i en ocasió de la Tercera ronda, Equador Decideix i representants d'altres organitzacions i moviments socials han organitzat una trobada regional de pobles andins. La seva cita acabarà divendres vinent, igual que les negociacions. Us espero per aquí llavors per explicar-vos les seves conclusions.

Segur que a la meva conversa amb Paulina i amb vosaltres s'hi sumaran més preguntes. Per acabar us en deixo una: ¿Si participar és un verb irregular, com es conjugarien negociar i comerciar?

81 dòlars per a ells i 19 per a elles

susana@elperiodico.com — Wed, 02 Apr 2008 09:09:00 GMT

Jo no tinc casa pròpia, negocis o terrenys al meu nom. Tampoc els tindré mai si no demano un préstec al banc. Clar que, abans, he de convèncer el seu "sistema de risc" que sóc una dona responsable i de respectables ingressos, fins i tot que tinc el suport de la meva parella. Però no sóc l'única que afronta aquest problema. A l'Equador l'accés al crèdit està marcat per la desigualtat.

De cada 100 dòlars entregats, 81 els reben homes i només 19 van a les dones. Els rigorosos requisits exigits per la banca, les altes taxes d'interès i fins i tot la violència de gènere fan gairebé improbable que les dones accedeixin al sistema financer. ¿Es pot canviar aquest model? @MORE@

Buscant respostes vaig trobar la història de Tomasa. Ella és mare de Gabriel i Daniel, de 9 i 6 anys. Mentre el seu marit Arturo ven discos compactes a les cantonades de Machala, ella administra les tasques de casa seva. Durant molt temps, el seu projecte va ser obrir una parada de menjar per millorar els ingressos de la família i va trucar a moltes portes per aconseguir-ho: bancs, caixes d'estalvi, petites companyies financeres. La resposta va ser sempre no. Els seus baixos ingressos, el fet de no tenir propietats i no tenir una feina formal li impedien, com a la majoria de dones pobres, accedir al sistema de crèdit equatorià.

Tenim més dades que ho confirmen. Avui, només tres de cada 10 crèdits entregats a l'Equador van dirigits a dones. Aquesta situació s'agreuja si es té en compte que l'accés a aquest recurs no garanteix el seu control. Estudis realitzats al país confirmen que per causa de la violència de gènere, solen ser els homes els que utilitzen els diners obtinguts per les seves parelles.

¿Què passa llavors? Excloses del sistema financer, les dones han desenvolupat els seus propis mecanismes de supervivència. A petita i mitjana escala impulsen caixes d'estalvi, cooperatives, bancs comunitaris i intercanvis de productes i serveis per obrir les oportunitats que el mercat no els ofereix.

Va ser així com Tomasa va obtenir --per fi-- el seu primer crèdit productiu. El febrer del 2007 va ingressar a una cooperativa de dones i va obrir una parada de menjar. Un any després, gràcies al pagament puntual de les seves quotes i al creixement del seu negoci, ha renovat el seu crèdit per 200 dòlars més. Aquests diners li permetran comprar taules i cadires per atendre millor els seus clients.

"No només rebo els diners, sinó també capacitació per invertir-los bé" m'explica Tomasa, que ara somia establir una cadena de restaurants per invertir els guanys en l'educació dels seus fills. "Amb el suport que rebo em sento més segura de mi mateixa i ara sé que aquest crèdit no és un favor, sinó un dret que tenim totes", afegeix.

Per impulsar aquestes experiències, enfortir la veu política de les dones i exigir el compliment dels seus drets econòmics, Intermón Oxfam i l'Ajuntament de Madrid impulsen el programa "El crèdit, un dret de les dones equatorianes". Des del 2007 aquesta iniciativa busca, simultàniament, millorar l'accés al crèdit i crear condicions estructurals perquè el sistema financer reconegui les formes solidàries i no tradicionals d'organització creades per les dones.

A mitjà termini, l'aposta és crear un model financer inclusiu i solidari concebut no com un fi en si mateix, sinó com una eina clau per avançar en la construcció d'un model de desenvolupament humà --i fins i tot econòmic-- més just, equitatiu i sostenible.

No es tracta de microfinances, sinó de finances amb enfocament de gènere. No es tracta de microcrèdits, sinó de crèdits per a totes i tots, en igualtat de condicions. No es tracta d'una opció econòmica especial per a les dones, es tracta de complir el seu dret a una vida sense pobresa. No es tracta d'una excepció... Es tracta de milers de dones com Tomasa.

Sobreviure a l'hivern

susana@elperiodico.com — Fri, 29 Feb 2008 01:17:00 GMT

Durant dues setmanes les pluges a l'Equador van ser infinites. El cel estava trencat, com diuen les àvies. Va ser qüestió d'hores perquè telediaris i diaris comencessin a mostrar cultius negats, carreteres destruïdes, ciutats senceres convertides en grans taques d'aigua, poblacions que a poc a poc van anar quedant aïllades, sense aigua i sense aliment.

Una setmana després que les inundacions arribessin el seu punt més crític, la solidaritat amb les famílies afectades continua... i les pluges també. El que semblava un hivern més s'ha convertit, explica la gent, en el pitjor de l'última dècada. Quan vam ser allà, ho vam confirmar. @MORE@

Sabíem que les necessitats eren moltes i urgents, així que quan les autoritats van sol·licitar ajuda internacional vam viatjar des de l'Oficina d'Intermón Oxfam, a Quito, cap a la província de Los Ríos, una de les més afectades. ¿El nostre objectiu? Entregar kits d'higiene personal als albergs, on garantir bones condicions de neteja és sempre una prioritat per a la salut de les famílies.

En coordinació amb les representants del Ministeri d'Inclusió Econòmica i Social (MIES) vam identificar els llocs on l'ajuda era escassa i ens vam posar mans a l'obra. La nostra primera parada va ser el cantó d'Urdaneta, on sis centres educatius funcionaven com a albergs. "Benvinguts a casa nostra", ens va dir Mónica Ripalta quan vam arribar al seu, el Colegio Simón Bolívar. Matalassos, mantes, una mica de roba i algunes pertinences que van aconseguir rescatar enmig de la pluja omplien l'espai on abans hi havia els pupitres.

"Jo sóc la coordinadora de les famílies i aquí som 45 dones, 28 homes i 27 nenes, nens i adolescents. ¿Quina altra dada necessita?". L'ordre i la gran disposició de Mónica ens van deixar ben impressionats i ella va saber donar-nos una explicació: necessitaven mantenir l'alberg net, garantir menjar per a tots, dosificar l'aigua, cuidar les persones grans i els més petits. "Ens hem d'organitzar, distribuir tasques i mantenir aquest lloc en bon estat, només així podrem afrontar el que queda de l'hivern", ens va explicar.

Contagiats per la seva energia i entusiasme, vam continuar la distribució. Un representant de cada família va rebre el kit, va firmar l'acta d'entrega i ens va regalar un gran somriure. Així un alberg darrere l'altre, a Urdaneta, Ventanas, Babahoyo. Al final del dia 1.000 persones havien vist millorar, almenys una mica, aquesta vida que construeixen després de les inundacions.

Vam acabar rendits, però sobretot, convençuts que el nostre esforç havia valgut la pena. Ja estem a punt per al segon viatge: aquesta vegada millorarem el servei d'aigua als albergs i dues mil famílies rebran articles d'higiene i aliments.

¿Serà suficient? Probablement no. Després d'alguns dies de sol, aquesta nit les pluges torrencials s'han tornat a fer presents. Els noticiaris a la ràdio expliquen que serà així tot el cap de setmana, potser tot el març... i potser tot l'abril.

S'ha despertat la 'gola de foc'

susana@elperiodico.com — Thu, 07 Feb 2008 10:33:00 GMT

Ahir, dimarts a la nit, les explosions i els moviments de terra es van fer cada vegada més intensos i els gairebé 20.000 habitants de les zones pròximes al volcà Tungurahua sabien de què es tractava: una nova erupció havia començat. Aquesta vegada, com el juliol del 2006, el volcà va fer honor al seu nom en idioma quítxua i de la seva gola de foc va expulsar roques, material incandescent i una columna de cendra que s'eleva 10 quilòmetres per sobre del seu cràter.

Uns minuts després, i seguint al peu de la lletra els seus plans comunitaris de contingència, centenars de famílies van iniciar l'evacuació de les zones de risc. Són gairebé 1.500 les persones que es troben a les escoles i les cases comunals que solen funcionar com a albergs.

¿Quant temps s'hi estaran? No hi ha una sola resposta. Algunes famílies han decidit tornar a casa seva durant el dia, altres han preferit esperar. Mentrestant, les autoritats han declarat alerta roja a les províncies de Chimborazo i Tungurahua, i l'Institut Geofísic (IG) (entitat responsable del monitoratge del volcà) segueix rigorosament el seu comportament.

@MORE@

En tot cas, els albergs han d'oferir-los condicions mínimes: serveis de sanejament de qualitat, espai suficient per a tots i accés diari a almenys 15 litres d'aigua per persona. A Pelileo i San José de las Queseras, els albergs compleixen aquests estàndards després de la implementació del projecte "Preparatius per a desastres en les províncies de Tungurahua i Chimborazo". Avui, les autoritats hi han ubicat gairebé 30 famílies.

Als voltants del cràter hi viuen unes 20.000 persones distribuïdes principalment a les localitats de Baños, Bilbao, Huambaló, Palitahua, Cusúa, Manzano, Pillate, Patate, Quero i Chonglotus. Totes elles es mantenen a l'expectativa.

Aquí a Quito són les set del vespre i a gairebé 24 hores de l'erupció el volcà ha entrat en un estat de tensa calma. Ara, segons l'IG, els escenaris podrien ser tres: que després d'aquesta pausa vingui una activitat més gran, que l'activitat es mantingui, o bé que disminueixi després d'alliberar gasos, roques i cendra. El marge d'acció del volcà és ampli, el de les comunitats no: la seva única opció és estar preparades.

Les erupcions segueixen, la vida també

susana@elperiodico.com — Tue, 29 Jan 2008 17:47:00 GMT

¿Quina és la seva rutina als matins? Segur que no deu ser buscar una mascareta abans de sortir de casa, portar una llanterna a la motxilla o estar pendents de quantes explosions se senten en una hora. Aquesta és la rutina de Jonatan, un nen de 10 anys que viu amb la seva família a Cotaló, una petita comunitat a les faldes del volcà Tungurahua.

Com ell, milers de persones de la zona compleixen al peu de la lletra rigorosos plans per reduir l'impacte de les erupcions cada vegada més freqüents des de fa tres setmanes. Ens trobem amb les seves històries en una visita que vam fer fa uns dies a les poblacions de més risc. ¿El nostre objectiu? Escoltar com viuen i què demanen aquestes comunitats davant l'augment de l'activitat de la "Mama".@MORE@

¿Com és tenir la Tungurahua com a veïna? Jonatan em va respondre amb una calma envejable mentre m'invitava a jugar amb ell i els seus amics un partit de voleibol. "Jo encara li tinc por als retrunyiments i no m'agrada gens la cendra, però igualment vaig a l'escola, al mercat i a jugar a la plaça". Entre punts i celebracions les explosions marcaven el temps cada 5 minuts, 7 minuts, 10 minuts. Per a aquells nois, el volcà també jugava amb ells.

I és que les comunitats es debaten entre parar les seves activitats productives o personals, evacuar temporalment, canviar de ciutat... o seguir endavant malgrat l'amenaça que enfronten. Per ara, viuen en un punt mitjà: coneixen els nivells d'alerta, ubiquen les zones de més seguretat i repassen les rutes d'evacuació però tot enmig d'un gran esforç per seguir vivint amb "normalitat".

"Hem viscut aquí durant generacions. Els meus avis, la meva mare i ara els meus fills, sempre amb èpoques d'erupcions que ningú sap quant duraran. ¿Per què hem de marxar llavors? Ningú sap què passarà i per això ens quedem." Com Berta, són moltes les dones i homes que ens anuncien a nosaltres -i a les autoritats- que s'ho pensaran dues vegades abans d'evacuar i moltes més si es tracta de traslladar el seu poble a una altra zona de l'Equador. "Volen que marxem però no és tan fàcil. Hem nascut aquí i hi hem fet arrels, si hem de morir, morirem, però ningú ens convencerà de sortir".

Des del 1999 molts han estat els esforços perquè les comunitats de les províncies de Tungurahua i Chimborazo redueixin el seu risc davant possibles erupcions. Crèdits per comprar terrenys en altres zones, fons per recolzar la reconversió productiva, tallers de capacitació, formació de brigades, millora dels albergs, implementació de sistemes d'alerta. La llista és llarga.

¿El resultat? Tot suma, però no és suficient. Aquestes iniciatives han de continuar amb procés eruptiu o sense, i sempre en estreta coordinació amb les poblacions de la zona. Les persones, les autoritats i les organitzacions hem d'apostar per construir comunitats més segures i cada vegada més ben preparades.

Avui es compleix una setmana de la nostra visita i els diaris anuncien que les erupcions augmenten. Mentrestant, Jonatan fa els seus deures abans d'un altre partit i Berta torna de regar la seva plantació de blat de moro. La seva vida segueix, la de Mama Tungurahua també.

Desig d'any nou: canviar el model agrari

susana@elperiodico.com — Wed, 09 Jan 2008 15:14:00 GMT

¿Qui no té encara una agenda per al 2008? N’hi ha sobre personatges històrics, dibuixos animats, coneguts escriptors i textos religiosos. Grups de dones i fins i tot partits polítics han llançat al mercat la seva publicació. Però a l’Equador va néixer una agenda única, que venç el temps i desafia la història: una agenda per a les economies camperoles.

No està organitzada per setmanes ni mesos, sinó per línies d'acció i eixos estratègics que busquen convertir-se en una proposta per transformar el model de desenvolupament agrari vigent; un model que explota sense límit la naturalesa i deteriora la qualitat de vida dels pagesos.

Es tracta de la producció més recent del Sistema d'Investigació sobre la Problemàtica Agrària a l’Equador (SIPAE): ‘Cap a una agenda per a les economies camperoles a l'Equador’.

@MORE@

Publicada amb el suport d'Intermón Oxfam, aquesta iniciativa posa sobre la taula una lectura actualitzada del model agrari del país. Tendències, reptes i amenaces són analitzats en aquest document amb un enfocament únic però desafiador: evidenciar que les agricultures camperoles són viables.

Les veus dels moviments indígenes i pagesos, i les entrevistes a representants d'oenagés i especialistes vinculats amb àrees governamentals van ser la matèria primera per elaborar aquesta proposta. Tallers, debats i una detallada investigació bibliogràfica també van aportar elements per interpretar tendències i definir els possibles camins cap a un model més just i equitatiu.

Però més que una anàlisi econòmica, aquesta agenda és una mirada integral a les múltiples dimensions que donen vida al treball de la terra. L'enfocament de drets econòmics, socials i culturals, així com perspectives ètniques, de gènere i agroecològiques, són presents en cada capítol, en cada proposta.

El seu contingut està organitzat en tres eixos centrals: desmonopolització dels recursos (terra i aigua però també crèdit i tecnologia), defensa de les condicions de reproducció social dels sectors pagesos i promoció integral dels drets dels productors.

Com a complement, l'agenda inclou enfocaments estratègics de desenvolupament, on sobresurten sobirania alimentària, reforma agrària, ordenament territorial, drets laborals, protecció dels recursos i ecosistemes, sobirania sobre les aigües i un posicionament sobre les amenaces que suposen els acords comercials globals. Aquests enfocaments seran presentats a curt termini a l'Assemblea Constituent, òrgan responsable de definir la nova carta magna del país.

¿Però com es poden fer efectives aquestes propostes? En la seva publicació, el SIPAE proposa l'enfortiment d'aliances, l'ampliació dels programes de capacitació, el suport a iniciatives de capacitació, la promoció de campanyes de consum en mercats regionals, la implementació d'observatoris ciutadans i més contribució a processos d'incidència pública i resistència.

En un país on 35 de cada 100 persones viuen a les zones rurals i vinculades a la producció agropecuària, aquesta agenda camperola suposa canvi, transformació, un repte ambiciós, però, sobretot, necessari. ¿Quin moment pot ser millor per començar? Any nou, vida nova, ¿no?

Mama Tungurahua

susana@elperiodico.com — Thu, 27 Dec 2007 16:25:00 GMT

És un con gairebé perfecte. S'aixeca immens a més de cinc mil metres sobre el nivell del mar i no dorm mai, i rugeix sense parar mentre expulsa del seu cràter denses columnes de gas i cendra. L'imponent volcà Tungurahua és tan amenaçant com la seva bellesa.

Una de les seves erupcions més grans es va produir el 1999, i la més recent al juliol i l'agost del 2006, quan milers de persones a les províncies de Pichincha i Chimborazo van perdre els seus mitjans de vida: bestiar, terres cultivables, dipòsits d'aigua; tot va quedar destruït després de les explosions de la 'Mama Tungurahua'. @MORE@

Després de més d'un any, les comunitats afectades continuen recuperant-se, però no estan lliures d'una nova erupció. El seu dia a dia és conviure amb el volcà, sentir els seus retrunys i l'olor de sofre, i cultivar al voltant de la seva falda, on la cendra fa la terra molt més fèrtil.

I és que els terratrèmols, les pluges, els huracans i les erupcions volcàniques són fenòmens naturals que sempre han estat presents entre nosaltres. L' impacte sobre les poblacions i la destrucció que generen al seu pas són el resultat de condicions preexistents com la pobresa i l'absència o debilitat de les polítiques de prevenció.

¿Què es pot fer llavors? Una de les claus està en l'augment de les capacitats de la gent i de l'Estat per organitzar-se, formar-se i reduir els riscos: conèixer les amenaces a què estem exposats --i sobretot les capacitats i els recursos que tenim per afrontar-les- fa augmentar les possibilitats de reduir l'impacte dels desastres.

És en aquest marc que Intermón Oxfam i l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional impulsen el projecte Preparatius per a desastres a les províncies de Tungurahua i Chimborazo. Aquesta iniciativa --executada per la Central Equatoriana de Serveis Agrícoles (CESA)-- es proposa augmentar el nivell de preparació davant futures emergències i reforçar les capacitats de les comunitats i les autoritats locals per enfrontar-les.

Governs provincials i cantonals, líders comunitaris i juntes de la Defensa Civil són els actors clau d'aquest procés. Junts i amb una estreta coordinació, participen en la posada al dia de plans de contingència i protocols d'organització que millorin les seves capacitats per respondre a possibles emergències a les comunitats de Penipe, Guano i Pelileo.

Però aquí no s'acaba tot. Aquest esforç pretén també millorar els serveis d'aigua i sanejament de les escoles, els salons comunals i altres espais comunitaris que solen funcionar com a albergs temporals durant una situació de desastre. Així, es compliran al peu de la lletra normes internacionals establertes pel Projecte Esfera. ¿Projecte Esfera? En parlarem en un altre moment.

Per ara només us vull explicar una cosa més: la reducció de risc de desastres és més que una important acció humanitària, és una inversió integral a favor de les comunitats i la seva infraestructura, del seu patrimoni i de la seva història... És una aposta pel desenvolupament i per la vida.

Flames d'alleujament i esperança

susana@elperiodico.com — Fri, 21 Dec 2007 18:47:00 GMT

En uns dies vostè i jo estarem preparant el nostre ritual per rebre el 2008: raïm de la sort, maletes a la mà per viatjar molt, roba interior que ens asseguri èxit, passió i prosperitat. Però a l'Equador famílies senceres estaran buscant moltes serradures, paper i alguna roba vella per donar vida als seus "anys vells".

Amb molta creativitat, sentit de l'humor i fins i tot una mica d'ironia i autocrítica, cada 31 de desembre els equatorians i les equatorianes construeixen simpàtics ninots que al tocar les dotze campanades són cremats als carrers, als patis o en qualsevol espai a l'aire lliure que permeti dir adéu a dotze mesos a vegades plens d'èxit i alegria, a vegades de dificultats i propòsits sense complir.@MORE@

Polítics populars o avorrits, esportistes i fins i tot les sogres, els gendres i els matrimonis malportats solen ser recreats en aquests ninots que són -així, sense excepció-- l'estrella més brillant de l'última nit de l'any.

Cinc, quatre, tres, dos, un... ¡Feliç any nou! Tots esclaten en un crit de felicitat i després d'una sentida abraçada inicien la funció. El foc consumeix tots els "anys vells" de la ciutat mentre nens, joves i adults salten sobre les flames reclamant pels fracassos, la desigualtat, els mals moments i els somnis encara per complir.

Després d'aquesta sessió de desfogament col·lectiu arriba el torn dels propòsits i els bons desitjos, desitjos d'un país més just, d'una salut més forta, d'una feina digna o d'un amor durador. Aquella nit, les flames i els cors equatorians també estan plens d'autèntica esperança... ¿ho estarà el seu?

La nostra terra és vida, no negoci

susana@elperiodico.com — Thu, 06 Dec 2007 09:28:00 GMT

Les mans de Rosa Lanchimba són aspres i fortes, fosques com la terra que cultiva. Cada any repeteix aquest ritual mil·lenari de la sembra i la collita que la manté a prop de la terra --la seva 'pachamama'-- que l'agermana amb la naturalesa a qui li agraeix la vida.

Als erms, sobre pronunciats pendents a gairebé 4.000 metres sobre el nivell del mar, ella i la seva família produeixen patates, faves i ceba. De vegades, bròcoli, raves i enciams. Ho fa en aliança amb la seva comunitat, amb qui s'organitza per multiplicar la seva energia i dividir la seva càrrega. Aquestes 'mingas' --llargues jornades de treball col·lectiu-- són habituals als Andes, on milers de dones i homes sobreviuen de l'agricultura i la ramaderia.@MORE@

"Fa uns anys era molt millor, però es va fent cada dia més difícil viure de la terra", recorda Rosa, mentre m'explica amb indignació com els afecta la pèrdua de les seves propietats, la irregularitat de les pluges i la privatització de les fonts d'aigua.

Aquestes condicions, sumades a la falta d'inversió, han generat una llarga cadena d'obstacles al desenvolupament de les comunitats esteses a les faldes del nevat Cayambe, a la província de Pichincha, al nord de Quito. ¿Les conseqüències? Els sòls perden productivitat, les famílies no aconsegueixen comercialitzar les seves collites, les motivacions per treballar al camp disminueixen i els més joves decideixen emigrar o treballar en grans empreses dedicades a la producció de flors.

¿Com es pot recuperar la capacitat productiva de famílies indígenes i camperoles com la de Rosa? ¿Com es poden enfortir les seves capacitats i generar més ingressos? Motivat per aquestes preguntes, l'Institut d'Ecologia i Desenvolupament de les Comunitats Andines (IEDECA) va apostar per una alternativa inspirada en el dret dels pagesos a l'aigua i al reg, en el seu dret a un desenvolupament inclusiu, diferent i just.

Es tracta del sistema de gestió social i comunitari de l'erm. La seva lògica és simple: si conservem l'erm, la disponibilitat d'aigua augmenta, si disposem d'aigua, podem distribuir-la equitativament mitjançant sistemes de reg i si fem efectiu el dret a l'aigua i al reg es contribueix a la seguretat alimentària, augmenta la producció i millora la comercialització.

Recolzats per organitzacions com Intermón Oxfam i després de més d'una dècada de treball, aquest model impulsat per IEDECA és avui una alternativa que ha demostrat com la conservació dels recursos i l'estímul de la producció agrícola i ramadera poden combinar-se de manera eficient.

En la meva primera visita a Cayambe, Gonzalo Rojas, dirigent social de la zona, em va explicar amb detall i entusiasme com les cremes sense regulació i l'extensió de la barrera agrícola i ramadera han donat pas a sistemes de control social que busquen l'equilibri entre el respecte a la naturalesa i la generació de recursos. "La terra és vida i no negoci, per això recolzem i exigim les iniciatives com aquesta, que respectin la muntanya i el nostre dret a la terra, el nostre dret a la vida", va sentenciar.

Avui, organitzacions camperoles com les que representen Rosa i Gonzalo han creat la Coordinadora Cantonal de Páramos i Agua, punt de partida d'un procés de convocatòria sociocomunitària per validar el model de gestió social. La Coordinadora serà també l'espai per elaborar una proposta de política cantonal única al país, que reconegui el dret col·lectiu a la conservació i ús sostenible de l'erm i que formuli una normativa d'accés als recursos amb justícia i equitat.

"¿Hi involucraran les autoritats locals?", li pregunto a Gonzalo després d'una llarga conversa. "Amb autoritats o sense, amb suport de les institucions o sense, el nostre fi és conservar l'erm i reivindicar el nostre dret a una vida digna. Aquesta és una tasca que ens van deixar les nostres famílies i que heretarem als nostres fills, no només una idea de la municipalitat o de les oenagés", em contesta Gonzalo. La seva mirada va ser tan convincent com la seva paraula. No me'n va quedar cap dubte, a Cayambe les comunitats són subjectes del seu propi desenvolupament.

Una de les tasques de l'Escola de Gestió Comunitària de Riego Andino i Páramos, el següent repte d'IEDECA i les comunitats camperoles del Cayambe, serà aprendre d'aquesta experiència i encomanar aquest compromís. El seu objectiu serà barrejar el coneixement institucional i popular per consolidar el seu dret a la terra, al reg pagès; tot en complicitat amb els erms, aquestes immenses muntanyes on neix l'aigua que rega les seves 'chacras', que els donen i ens donen menjar.

L’Equador reneix, per a totes i tots

Susana Arroyo — Tue, 04 Dec 2007 18:31:00 GMT

Vaig arribar a l’Equador fa dues setmanes convençuda que en aquesta terra es respira l'esperança. L'esperança d'una societat més justa i equitativa, de la construcció col·lectiva d'un model que asseguri un desenvolupament més humà i ambientalment responsable.

No estava equivocada. En aquesta nació plural i diversa, on conviuen diversos interessos i cosmovisions, milions de dones i homes somien un altre futur possible i estan decidits a fer-lo realitat.

El camí per aconseguir-lo està escollit. Van dir ‘sí’ a una Assemblea Nacional Constituent i van elegir democràticament els seus representants, 130 assembleistes que des del 29 de novembre tenen la responsabilitat de definir, en essència i estructura, les normes per seguir construint la història.

“Volem un Equador per a totes i tots” em deia emocionat Jaime, el taxista que m’ha portat fins a la feina aquest matí, mentre escoltava atent a la ràdio els detalls de la instal·lació de l'Assemblea a la costanera ciutat de Montecristi. "¿I et sents part de tot això?", li he preguntat. La seva resposta estava plena de convicció: “És clar, jo sóc l'assembleista 131”.

Les seves paraules em van fer pensar que potser la clau és que la gent es reconegui com a protagonista de processos vitals com aquest, amb el poder i la responsabilitat històrica d'exigir i assegurar un país on el poder humà està per sobre del poder econòmic.

Potser com mai abans, els equatorians se senten amos del seu destí. Els seus drets fonamentals, l'ús dels seus recursos naturals i energètics, la seva participació i representació, l'estructura del seu Estat. Tot està sobre la taula, tot pot canviar i renéixer en benefici de tots.

Avui dia, en la meitat del planeta aquest altre món més just, pel qual lluitem, està un pas més a prop.