Jo no tinc casa pròpia, negocis o terrenys al meu nom. Tampoc els tindré mai si no demano un préstec al banc. Clar que, abans, he de convèncer el seu "sistema de risc" que sóc una dona responsable i de respectables ingressos, fins i tot que tinc el suport de la meva parella. Però no sóc l'única que afronta aquest problema. A l'Equador l'accés al crèdit està marcat per la desigualtat.

De cada 100 dòlars entregats, 81 els reben homes i només 19 van a les dones. Els rigorosos requisits exigits per la banca, les altes taxes d'interès i fins i tot la violència de gènere fan gairebé improbable que les dones accedeixin al sistema financer. ¿Es pot canviar aquest model?

Buscant respostes vaig trobar la història de Tomasa. Ella és mare de Gabriel i Daniel, de 9 i 6 anys. Mentre el seu marit Arturo ven discos compactes a les cantonades de Machala, ella administra les tasques de casa seva. Durant molt temps, el seu projecte va ser obrir una parada de menjar per millorar els ingressos de la família i va trucar a moltes portes per aconseguir-ho: bancs, caixes d'estalvi, petites companyies financeres. La resposta va ser sempre no. Els seus baixos ingressos, el fet de no tenir propietats i no tenir una feina formal li impedien, com a la majoria de dones pobres, accedir al sistema de crèdit equatorià.

Tenim més dades que ho confirmen. Avui, només tres de cada 10 crèdits entregats a l'Equador van dirigits a dones. Aquesta situació s'agreuja si es té en compte que l'accés a aquest recurs no garanteix el seu control. Estudis realitzats al país confirmen que per causa de la violència de gènere, solen ser els homes els que utilitzen els diners obtinguts per les seves parelles.

¿Què passa llavors? Excloses del sistema financer, les dones han desenvolupat els seus propis mecanismes de supervivència. A petita i mitjana escala impulsen caixes d'estalvi, cooperatives, bancs comunitaris i intercanvis de productes i serveis per obrir les oportunitats que el mercat no els ofereix.

Va ser així com Tomasa va obtenir --per fi-- el seu primer crèdit productiu. El febrer del 2007 va ingressar a una cooperativa de dones i va obrir una parada de menjar. Un any després, gràcies al pagament puntual de les seves quotes i al creixement del seu negoci, ha renovat el seu crèdit per 200 dòlars més. Aquests diners li permetran comprar taules i cadires per atendre millor els seus clients.

"No només rebo els diners, sinó també capacitació per invertir-los bé" m'explica Tomasa, que ara somia establir una cadena de restaurants per invertir els guanys en l'educació dels seus fills. "Amb el suport que rebo em sento més segura de mi mateixa i ara sé que aquest crèdit no és un favor, sinó un dret que tenim totes", afegeix.

Per impulsar aquestes experiències, enfortir la veu política de les dones i exigir el compliment dels seus drets econòmics, Intermón Oxfam i l'Ajuntament de Madrid impulsen el programa "El crèdit, un dret de les dones equatorianes". Des del 2007 aquesta iniciativa busca, simultàniament, millorar l'accés al crèdit i crear condicions estructurals perquè el sistema financer reconegui les formes solidàries i no tradicionals d'organització creades per les dones.

A mitjà termini, l'aposta és crear un model financer inclusiu i solidari concebut no com un fi en si mateix, sinó com una eina clau per avançar en la construcció d'un model de desenvolupament humà --i fins i tot econòmic-- més just, equitatiu i sostenible.

No es tracta de microfinances, sinó de finances amb enfocament de gènere. No es tracta de microcrèdits, sinó de crèdits per a totes i tots, en igualtat de condicions. No es tracta d'una opció econòmica especial per a les dones, es tracta de complir el seu dret a una vida sense pobresa. No es tracta d'una excepció... Es tracta de milers de dones com Tomasa.