És un con gairebé perfecte. S'aixeca immens a més de cinc mil metres sobre el nivell del mar i no dorm mai, i rugeix sense parar mentre expulsa del seu cràter denses columnes de gas i cendra. L'imponent volcà Tungurahua és tan amenaçant com la seva bellesa.

Una de les seves erupcions més grans es va produir el 1999, i la més recent al juliol i l'agost del 2006, quan milers de persones a les províncies de Pichincha i Chimborazo van perdre els seus mitjans de vida: bestiar, terres cultivables, dipòsits d'aigua; tot va quedar destruït després de les explosions de la 'Mama Tungurahua'.

Després de més d'un any, les comunitats afectades continuen recuperant-se, però no estan lliures d'una nova erupció. El seu dia a dia és conviure amb el volcà, sentir els seus retrunys i l'olor de sofre, i cultivar al voltant de  la seva falda, on la cendra fa la terra molt més fèrtil.

I és que els terratrèmols, les pluges, els huracans i les erupcions volcàniques són fenòmens naturals que sempre han estat presents entre nosaltres. L' impacte sobre les poblacions i la destrucció que generen al seu pas són el resultat de condicions preexistents com la pobresa i l'absència o debilitat de les polítiques de prevenció.

¿Què es pot fer llavors? Una de les claus està en l'augment de les capacitats de la gent i de l'Estat per organitzar-se, formar-se i reduir els riscos: conèixer les amenaces a què estem exposats --i sobretot les capacitats i els recursos que tenim per afrontar-les- fa augmentar les possibilitats de reduir l'impacte dels desastres.

És en aquest marc que Intermón Oxfam i l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional impulsen el projecte Preparatius per a desastres a les províncies de Tungurahua i Chimborazo. Aquesta iniciativa --executada per la Central Equatoriana de Serveis Agrícoles (CESA)-- es proposa augmentar el nivell de preparació davant futures emergències i reforçar les capacitats de les comunitats i les autoritats locals per enfrontar-les.

Governs provincials i cantonals, líders comunitaris i juntes de la Defensa Civil són els actors clau d'aquest procés. Junts i amb una estreta coordinació, participen en la posada al dia de plans de contingència i protocols d'organització que millorin les seves capacitats per respondre a possibles emergències a les comunitats de Penipe, Guano i Pelileo.

Però aquí no s'acaba tot. Aquest esforç pretén també millorar els serveis d'aigua i sanejament de les escoles, els salons comunals i altres espais comunitaris que solen funcionar com a albergs temporals durant una situació de desastre. Així, es compliran al peu de la lletra normes internacionals establertes pel Projecte Esfera. ¿Projecte Esfera? En parlarem en un altre moment.

Per ara només us vull explicar una cosa més: la reducció de risc de desastres és més que una important acció humanitària, és una inversió integral a favor de les comunitats i la seva infraestructura, del seu patrimoni i de la seva història... És una aposta pel desenvolupament i per la vida.