Vaig arribar a l’Equador fa dues setmanes convençuda que en aquesta terra es respira l'esperança. L'esperança d'una societat més justa i equitativa, de la construcció col·lectiva d'un model que asseguri un desenvolupament més humà i ambientalment responsable.

No estava equivocada. En aquesta nació plural i diversa, on conviuen diversos interessos i cosmovisions, milions de dones i homes somien un altre futur possible i estan decidits a fer-lo realitat. 

El camí per aconseguir-lo està escollit. Van dir ‘sí’ a una Assemblea Nacional Constituent i van elegir democràticament els seus representants, 130 assembleistes que des del 29 de novembre tenen la responsabilitat de definir, en essència i estructura, les normes per seguir construint la història.

“Volem un Equador per a totes i tots” em deia emocionat Jaime, el taxista que m’ha portat fins a la feina aquest matí, mentre escoltava atent a la ràdio els detalls de la instal·lació de l'Assemblea a la costanera ciutat de Montecristi.  "¿I et sents part de tot això?", li he preguntat.  La seva resposta estava plena de convicció: “És clar, jo sóc l'assembleista 131”.

Les seves paraules em van fer pensar que potser la clau és que la gent es reconegui com a protagonista de processos vitals com aquest, amb el poder i la responsabilitat històrica d'exigir i assegurar un país on el poder humà està per sobre del poder econòmic.

Potser com mai abans, els equatorians se senten amos del seu destí. Els seus drets fonamentals, l'ús dels seus recursos naturals i energètics, la seva participació i representació, l'estructura del seu Estat. Tot està sobre la taula, tot pot canviar i renéixer en benefici de tots.

Avui dia, en la meitat del planeta aquest altre món més just, pel qual lluitem, està un pas més a prop.