"A veure, Javi, tot això que expliques de Cambodja està molt bé, però tu ¿què dimonis hi fas exactament?"

Bàsicament, i dic bàsicament perquè la feina canvia cada dia, treballo amb un equip, anomenat entre nosaltres Outreach, que va de poble en poble intentant ajudar la gent discapacitada, bé siguin mutilats per mines o discapacitats per pòlio, que aquí n'hi segueix havent bastants. A l'equip som el pare Gabby, jesuïta filipí, tres cambodjans (Som, Sor i Chantú, aquesta última és una noia), dos dels quals, Som i Sor, són víctimes de mines i els falten, almenys, una cama a cada un, i jo.

A més, estic treballant en un projecte en un poble anomenat Prey Thom, d'on vénen tres nens víctimes de mina que viuen al mateix centre que jo, per repartir terra entre famílies pobres i aconseguir el seu desenvolupament econòmic i social. Totes, a més de ser pobres, tenen la particularitat que algun membre de la seva família o té pòlio o és víctima de mina.

"Molt bé, ara t'entenc. Però, ¿amb qui treballes?"

Doncs el meu cap, perquè així s'entén millor, és Kike.

"I Kike és..."

Kike és el diminutiu d'Enrique Figaredo Alvargónzalez, un jesuïta de Gijón de 48 anys que treballa amb els cambodjans des que el 1985 va arribar als camps de refugiats de Tailàndia i que quan es va reobrir la frontera per als estrangers es va instal·lar al país. El 2001 va arribar a Battambang (on estic jo), al nord-oest de Cambodja, al ser designat bisbe.

Però, un cop resumida a grans trets la seva biografia, s'ha de dir qui és de veritat Kike. Kike és una d'aquestes persones que et marca a la vida, algú de qui pots aprendre cada dia, que ha decidit sacrificar la seva vida pels més pobres i els discapacitats. I ara deus pensar en el capellà seriós del poble d'on vénen els teus pares o avis. ¡No pots estar més equivocat! Té un bon sentit de l'humor, ha vist molt món i pots seure a dinar tranquil·lament amb ell i parlar de tot.

Ara em diràs: "¡Doncs fes-te capellà, si tant l'alabes!". Doncs no, no hi té res a veure. És clar que té defectes, com qualsevol persona, però si em vols entendre vine a Cambodja i comprova-ho tu mateix. Tecleja el seu nom a Google i ja veuràs el que et surt.

"Escolta, doncs treballar amb discapacitats ha de ser dur ¿oi?"

¡En absolut! És el més gratificant del món. Jo, abans d'arribar aquí, no havia treballat mai amb discapacitats i encara menys amb mutilats per mina.

Visc en un centre amb uns 40 nens i nois d'entre 10 i 21 anys. Hi ha cinc víctimes de mina, quatre cecs i la resta són malalts de pòlio (aquella malaltia que existia antigament, però de la qual et vacunen, és una gota, quan ets petit).

Al juliol vaig tenir l'oportunitat de compartir uns dies a la platja gràcies a la feina d'un genial (collonut, per no utilitzar eufemismes) grup de voluntaris espanyols i va ser l'experiència de la meva vida (que requereix un article per si mateixa). ¡Hauries d'haver vist les seves cares d'agraïment! I no hi va haver ni una sola queixa durant el trajecte de set hores en un autobús atapeïts com les sardines en una llauna. No et pots imaginar que fàcil que és arrencar-los un somriure.

Tu véns a ajudar, però jo no sé qui ajuda més a qui. Ells a tu o tu a ells. És tot molt alliçonador.

Jugar amb ells un partit de futbol és molt peculiar: n'hi ha que juguen amb crosses (les crosses no poden tocar la pilota i tu no els pots pegar a les crosses, en els dos casos és falta), n'hi ha d'altres que es mouen com micos, o aranyes, amb els seus braços de ferro i les seves cames de drap, el cec que fa de porter i es mou segons els crits dels altres, i tu sencer de cap a peus que no pots regatejar-los. "Escolta, si li pegues un cop de pilota a un d'ells (perquè no oblidis que la seva cara t'arriba als genolls), ¿què passa?". ¡Doncs que els altres es parteixen de riure!

Si té una cosa dolenta viure amb aquests nens és que a dos quarts de sis del matí ja estan drets per rentar-se, esmorzar, netejar i marxar a l'escola. Això, i que els encanta el peix ‘prahoc', peix fermentat, que fa molta pudor. I tenint-los just a sota, és impossible no despertar-se.

Jo em passo moltes jornades a dalt d'una moto anant de poblet en poblet per visitar algun discapacitat. Però sempre, i dic sempre, torno a casa encantat per haver-me creuat amb aquesta gent. Cansat, potser pensatiu perquè s'ha de fer una cosa o una altra, però encantat.

"¿És això tot el que fas?" Doncs no. Aquí hi ha molta gent de visita i si no hi ha una cosa n'hi ha una altra. No sé on o amb qui passaré la meva jornada quan em desperti, però el que sí que sé és que serà interessant.

I ja ho saps, si ho vols veure, només has de venir i comprovar-ho per tu mateix. No és tan complicat. Puja a un avió a Madrid (o en un altre lloc) baixa a Bangkok i fes un transbord que et porti a Phnom Penh. Al sortir de l'aeroport no et preocupis que un taxi t'estarà esperant. 3 hores i mitja més tard estaràs aquí. Val la pena, t'ho asseguro.

I si no pots venir posa't en contacte amb Sauce (http://www.sauceong.com/). Sauce és l'ONG dirigida per la gent pròxima i afí a Kike per finançar projectes aquí des d'Espanya. La web del bisbat és http://www.battambang.net/ (aviat hi haurà un bon canvi. Gràcies Will, gràcies Grdar.)

Al novembre vam ser a Espanya en unes conferències de La Caixa sobre les bombes de dispersió. Hi vam ser Kike, Chaet Nieng, Rattanak, Srei Nieng, Mao i jo. Els quatre noms cambodjans són de nois i noies mutilats per mina.

Et presento Chaet Nieng, de 19 anys. En fa 2 que li va explotar una mina mentre buscava fusta al bosc i li van amputar les 2 cames i un braç, amb ell et parteixes de riure; i Rattanak, de 10 anys, a qui el 18 de gener d'aquest any 2007, jugant amb uns amics, li va explotar una bomba i li falta l'avantbraç dret, dos dits de la mà esquerra, l'ull dret i va perdre bastanta visió de l'esquerre, ell és el carinyós benjamí del grup.

Però, per favor, ¡No et quedis només amb el paràgraf anterior! Queda't amb el somriure de les seves cares.

I quan el pròxim dia surtis a córrer i et faci una mica de mal el genoll pensa que tu, almenys, pots continuar corrent.