De tant en tant algú, amb bones intencions, em diu "Javi, molt bé per ajudar, però, per favor, no els occidentalitzeu". Llavors no puc evitar pensar què és el que vol dir amb això d'occidentalitzar. I el seu comentari sempre té a veure amb beure Coca-cola, com si aquesta beguda fos la cúspide de la cultura occidental. 

Són cent deu quilòmetres de pols en direcció oest cap a la frontera amb Tailàndia per un paisatge que es va alegrant amb turons i boscos llunyans. Els últims vint són un martiri per als amortidors i l'esquena, en un camí que en plena temporada seca ja està ple de sots que anuncien autèntics cràters quan la terra, estovada per les pluges de maig, cedeixi com plastilina sota el pes de camions de dos remolcs. Ens envolten camps d'arbres fruiters i de patates que s'assequen al sol abans de portar al molí per fer-ne farina. Pailin és una zona eminentment agrícola en què l'arròs és l'excepció i que, fins no fa gaires anys, era coneguda pels seus espessos i alts boscos. La desforestació ha deixat empremta aquí com a la resta de Cambodja, que ha passat de tenir un seixanta per cent de superfície forestal als anys 60 a prop del vint i escaig per cent avui dia.

Encara estem de ressaca. Dijous passat, dia 21, va ser una gran festa, de les que es recorden durant molt temps. Més d'un any d'espera consumit en un dia. Ens va venir a visitar la nostra reina, la reina Sofia.

¿Com fer entendre el que significa, per a aquests nens mutilats i aquesta gent pobra, que una reina vingui a visitar-los? Encara que Cambodja també és una monarquia parlamentària, el Rei, curiosament amb un paper encara menys rellevant que a Espanya, té una imatge molt poderosa en la ment de la gent. És un símbol de màxima altura i respecte. Hi ha, fins i tot, un vocabulari propi bastant extens que només s'usa en cas de dirigir-se al Rei.

Amb el sol encara mandrós, l'alba dóna forma i llum esquinçant la fosca nit. El dia a penes despunta però s'entreveuen les primeres bicicletes muntades per un o diversos petits cossos, enfundats tots en camises blanques i faldilles o pantalons blaus. Una mica més tard, amb un sol intensament taronja, rodó i perfecte escalant l'horitzó ja s'han convertit en una manada gairebé incessant que, en direcció a l'escola, ocupa els dos costats de la calçada. Nens per tot arreu. La gran esperança i el gran repte per al futur. És la rutina dels milions i milions de nens d'aquest jove país. Llegir més

Merda, misèria, pestilència, mirades mortes en ulls de vida perduda. Vells amagats sota la pell de joves que compten els seus anys en tones d'escombraries remogudes. Només són nens nascuts adults i als quals la paraula infantesa els ha estat negada. Piles de runa en flames delimiten el que no ha estat mai el seu espai de jocs però que ha estat, és i serà, per conegut, casa seva. La seva cuina, una foguera més, per dormitori, qualsevol lloc on estendre l'estoreta, i, per sostre, plàstics i cordes. Llegir més

¿Estem realment disposats a ajudar? Sempre diem que s'ha d'ajudar al desenvolupament d'aquesta gent que tenen tan poc. No obstant, per un altre costat ens estem queixant constantment, per una o una altra causa, de la globalització, a la qual sembla que s'han d'atribuir tots els mals.

Cambodja té una indústria tèxtil cada vegada més forta que dóna feina a tanta gent com el turisme. És una indústria formada per empreses que vénen a buscar aquí mà d'obra barata. Els voltants de la capital és un batibull continu de tractors, camions i furgonetes carregades fins a dalt de tot d'obreres, ja que gairebé totes són dones, que comencen o acaben els seus torns. Treballen per uns 50 dòlars al mes. Al canvi actual, uns 35 euros.Sé que en aquest punt ja hi haurà veus que diguin que això és explotació. Però jo els recordo que un professor de primària cobra 25 dòlars i que un salari decent no arriba ni tan sols als 100. Són més de 200.000 persones que d'una altra manera estarien al carrer sense fer res.

A aquelles hores del dia el sol es desploma i la lluna s'alça, la llum és un pinzell taronja que ho tenyeix tot, les ombres s'allarguen i la vida reneix a l'abric d'una lleu i breu treva de calor.