El somriure de l’arrossar

Tan a prop i tan lluny

2008-07-11T11:03:00Z

Ara mateix em trobo a Bangkok i no sé com descriure l'impacte que causen les diferències tan brutals que fan que països tan pròxims se sentin tan llunyans.

De Battambang a Bangkok hi ha escassament 450 quilòmetres. Fins a la frontera no hi ha més que 113 quilòmetres en el que pot ser un trajecte de gairebé quatre hores en autobús. Els últims 15 són un suplici de sotracs, bassals i fang. Al passar la frontera, com si fos un límit tallat amb escalpel, asfalt, aire condicionat al màxim i autobusos ben equipats. El trajecte fins a Bangkok és d'uns 340 quilòmetres que es fan en 3 hores i mitja durant els quals es pot dormir plàcidament a l'autobús.

@MORE@

L'arribada és brutal, amb el trànsit, els edificis, el tren elevat, el metro i un hotel amb internet a tal velocitat que sóc capaç de veure tot tipus de vídeos per posar-me al dia. Al veure en la meva pantalla la velocitat de descàrrega em sobrevé l'impacte: 413 kb/s per uns 20 cèntims a l'hora davant dels 8 kb/s de Cambodja per uns 150 euros al mes.

Passejo pels carrers i em pregunto si tota aquesta gent sap el que passa a només 3 hores i mitja en autobús mentre veig uns centres comercials enormes, uns cines de pantalles gegants i cotxes Bentley, Rolls Royce, Mercedes i altres vehicles aturats en embussos. Només la distància de Barcelona a València.

Em poso a pensar en Espanya a mesura que escric aquest text i no trobo a Europa cap frontera que d'una manera tan quirúrgica separa riquesa de misèria. Penso en el Marroc, però ens separen 14 quilòmetres de mar. No arribo a entendre com és factible que el desenvolupament avanci d'una manera tan localitzada sense haver arribat a l'altre costat de la frontera.

I no estic parlant d'excessos, encara que hagi nomenat marques de luxe. No parlo d'excessos, parlo simplement d'unes millors condicions de vida perquè encara que sigui cert que a Tailàndia segueixen sent moltes les persones que viuen en situacions difícils també són moltíssims els que no pateixen misèria, malnutrició i analfabetisme.

No voldria culpar ningú de la seva ignorància o indiferència (no sé què és pitjor) però només em pregunto per què el desenvolupament no s'encomana més ràpidament a través d'una frontera. Per què estant tan a prop estem tan lluny.

Una democràcia bananera

2008-07-01T21:53:00Z

Cambodja és una monarquia parlamentària, com Espanya. No obstant, aquí s'acaben totes les similituds entre els sistemes democràtics dels dos països. Resulta xocant, al tornar d'algun viatge per l'estranger, tornar a Cambodja i començar a llegir el diari. S'ha de recordar que hi ha eleccions el 27 de juliol. Un comença a llegir coses com:

@MORE@

-- El Govern decideix cancel·lar la publicació de la inflació perquè "la gent no s'enfadi". Entre el gener i l'abril ja va arribar al 18% acumulat. ¡És clar que s'enfadaria! En aquest punt he d'admetre que no puc evitar recordar-me de quan el Govern espanyol va decidir deixar de publicar els preus de la gasolina en diferents punts d'Espanya.

-- El Govern decideix que no forçarà l'aplicació de la llei de trànsit (aprovada en un ja llunyà novembre del 2007) fins després de les eleccions. També perquè la gent no s'enfadi.

-- Pel que fa al suport de trànsfugues de la més que feble oposició al partit del Govern (el Cambodian People's Party), el primer i omnipotent primer ministre és clar: tot aquell representant d'un partit de l'oposició que es passi al meu partit serà remunerat amb un càrrec al Govern. I així ja anem pels ¡500! assistents directes. ¿Cada quant es reunirà amb cadascun d'ells?

-- El Govern prohibeix la publicació d'un diari amb notícies sobre Birmània per evitar que es deteriorin les relacions entre els dos països. Després, ¿algú es pregunta com s'aguanten dictadures com la de la Junta Militar?

-- Les notícies sobre expulsions de gent de la terra on viuen pels suposats legítims propietaris és una constant. La no-existència d'un registre de la propietat, ja que tots els títols de propietat són únics, es conserven personalment i molts es van perdre durant els anys de guerra, fa que hi hagi un gravíssim problema a l'hora de demostrar qui és el propietari d'una terra. Les assignacions de milers i milers d'hectàrees a un senador per a la seva explotació durant dècades no són res nou. Un exemple més és l'expropiació fa poc de ¡500 hectàrees! de terra per "construir un centre per a 100 discapacitats". ¿¿500 hectàrees per a 100 persones?? L'enviat especial de Nacions Unides ho ha considerat el principal problema per a l'avanç de Cambodja.

-- Un dels principals conglomerats del país (gasolineres Sokimex, hotels Soka, etcètera) és propietat de persones de l'aparell del CPP. Segur que aquí no hi ha tràfic d'influències.

-- El nebot del primer ministre es va veure involucrat en un tiroteig en què va morir una persona. Eren quatre al seu cotxe i algu va treure una metralleta i va començar a disparar. El cas s'ha tancat ja que, segons el relat del nebot, va ser un tal "Juan García" (o el nom més comú que hi pugui haver a Cambodja, com aquest seria a Espanya), a qui no saben on localitzar.

Podria seguir i escriure un llibre sobre això, però ja és suficient a manera d'exemple. Un se sorprèn que la gent no s'indigni quan llegeix això, però després pensa quanta gent llegirà aquestes notícies ja que aquests diaris són en anglès, i si ja en khmer serien molts els que no els llegirien en anglès és gairebé impossible.

Hi ha eleccions el 27 de juliol i la pregunta no és qui guanyarà, sinó quines engrunes deixarà el CPP per als altres. El 1995, van perdre les eleccions i es van nomenar dos coprimer ministres. El 1997, Hun Sen, se'n va afartar i va proclamar un cop d'estat. Hi va haver una gran purga d'opositors polítics i no va ser fins recentment que alguns van tornar del seu exili. El país creix ràpid i això, a part dels tripijocs en els vots, és el que el manté tranquil.

No obstant, a vegades, quan de sobte em trobo que no puc enviar missatges de text amb el mòbil des de dos dies abans de les eleccions i veig tantes plantacions de plàtan al meu voltant tinc la sensació d'estar, de fet, en una república bananera. Un no pot evitar preguntar-se: ¿de veritat que són incompatibles desenvolupament socioeconòmic i transparència i democràcia?

¿Un altre món és possible? Que algú m'ho expliqui

2008-06-09T10:25:00Z

Sento molt això d'"un altre món és possible". Jo no ho acabo d'entendre i m'agradaria que algú m'ho expliqués. Intentaré fer-me entendre a mesura que escric. A veure:

Sento sovint que "cal fugir del materialisme, del consumisme". Hi estic d'acord. També crec, sense por d'equivocar-me, que volem millorar el nostre nivell de vida i que els nostres fills poden viure igual o millor que nosaltres. No crec que ningú vulgui viure en les condicions del principi del segle XX. Sens dubte, hem millorat econòmica i socialment. Res a dir a nivell sanitari. La nostra esperança de vida s'ha disparat: a Espanya vivíem una mitjana de 34 anys l'any 1900 davant dels 80 d'avui dia. En resum, amb tots els avanços nutricionals, sanitaris i tecnològics hem passat de ser 1.600 milions d'habitants l'any 1900 a ser al voltant de 6.600 milions de persones. 6.600 milions a qui cal satisfer les seves necessitats.

@MORE@

Això és com en qualsevol família: com més fills menys herència a repartir. En aquest cas, com més població menys recursos per càpita. És a dir que, a menys que contínuament produïm més riquesa, haurem de repartir-nos el mateix nombre de llits d'hospitals o de places en col·legis públics entre cada vegada més persones. Això, traduït, vol dir, a la llarga, pobresa.

Aquí és quan llavors apareix això de "cal fugir del materialisme, del consumisme". Curiosament, llegeixo aquests dies als diaris que els constructors (o qualsevol fill de veí que té un pis per vendre), productors d'electrodomèstics, productors d'automòbils,... estan posant el crit al cel perquè ningú compra. Si nosaltres no volem comprar (diguem que aquesta "crisi" o "desacceleració accentuada" és una fugida obligada del consumisme), les empreses no podran vendre. Llavors, ¿què passarà amb els seus treballadors? Doncs que no hi haurà diners per pagar-los i acabaran al carrer. Si acaben al carrer no podran generar riquesa i només consumiran recursos públics (subsidis d'atur, atenció sanitària, formació laboral, etcètera...) havent-hi menys gent que pagui per ells. Llavors ¿és bona una baixada del consumisme? Jo suposo que la gent que no està a favor del consumisme, sí que voldrà tenir una feina.

Ens gastem autèntiques fortunes i fem grans esforços perquè el pagès i el pobre del Tercer Món tingui alguna per menjar. Però, a menys que creem en l'absoluta autosuficiència, això passa pel comerç (aquí estan les botigues de "comerç just"). Però si ningú compra els seus productes, l'esforç és va i la inversió perduda.

Potser l'autèntic repte és decidir fins a quin nivell de desenvolupament estem disposats a avançar per fugir d'aquesta "cultura del consumisme". Mentrestant, no estant disposats a abaixar el nostre nivell de benestar i tenint cada vegada més gent per repartir-ho tot, no hi ha més camí que seguir generant riquesa.

Conseqüències negatives d'aquest consum, i de la producció que necessita, n'hi ha moltes i són molts els llibres escrits, que no caben en aquest article.

No obstant jo, quan veig un mutilat orgullós de refer la seva vida a través d'unes precioses talles de fusta que ven al turista (que en realitat, fugint del consumisme, podries haver-te estalviat), crec que el consumisme té una gran part positiva. És aquest, la venda de talles, el seu "altre món" ja fet possible.

Quina merda de vida!

2008-06-04T12:40:00Z

Allà, enmig del no res, on no hi ha més que un tot de res, de calor, misèria i soledat, només puc cridar ben fort: "¡Quina merda de vida!".

És allà, asseguda en una cantonada, amb la seva cama de plàstic i el seu ull vidriós mort, els dos regals eterns d'una mina trepitjada tants anys enrere, donant de mamar al seu petit fill de dos anys, regal d'un marit absent, amb uns pits que, secs de primesa, enganyen la boca de l'infant més que alimentar-la. 25 anys i res per endavant.

S'arrecera, amb la seva mare, la seva germana i algunes dones més en una cosa que inapropiadament anomenen casa, perquè no s'hauria d'anomenar així quatre pals de bambú ressecs que, torçats, aguanten un sostre de fulles de palma tan foradat que és impossible saber com dormiran seques en una nit de pluja. El terra, aixecat a escassament un metre, està format per làmines del mateix vell bambú tan separades entre si que t'hi cabria el peu, si t'atrevissis a pujar-hi, cosa que no fas quan un nen, de cap a mig rapar ple de crostes i mosques, el fa cruixir sota els seus peus lleugers. Per allà no s'esmunyiran mosquits portadors de dengue, ho faran eixams sencers.

@MORE@

¿En què treballen? En res. ¿Què fan durant el dia? Res. ¿Què esperen? Res. ¿Què poden esperar? Res. Mastegar herba i escopir-la per matar la gana. Res.

Els construirem una casa. Serà de fusta i uralita. No tindrà aigua corrent, ni llum. Potser, en un futur, un vàter. Estaran contentes de poder esperar el no res amb un sostre sota el qual no es mullin.

Però, jo em pregunto "i després ¿què?" Estan lluny de tots, a prop de res, analfabets, la noia, 25 anys, no pot esperar més que a parir perquè havent de cuidar els seus fills no pot ni tan sols anar a classes de costura. Aquí, el tema de l'educació a distància és cert: l'educació està, massa vegades, a gran distància de tots. Només uns minuts abans hem visitat una altra dona amputada de cama amb un nen de pocs anys. No obstant, aquesta va tenir la sort de poder estudiar i li hem portat una màquina de cosir per apedaçar la roba dels veïns.

Aquí, enlloc, ¿què es pot fer perquè elles tirin endavant? Sempre solem explicar les històries que surten bé, de final feliç, de com hem ajudat aquest o aquell, veiem el somriure d'un nen que té un llibre nou. Però avui estic frustrat i cabrejat. Mai es diu, però a vegades cal acceptar certs casos en què tu no pots més. Molesta, fastigueja, irrita, sap greu i fot però és així.

Segueixo donant voltes al cap i no tinc ni ganes d'escriure. Un té ambicions, legítimes, vol avançar i millorar. No hi ha res de dolent en això però ¿per què elles no poden? I penso que no hi ha ningú que es preocupi per elles. ¿On són els serveis socials?¿l'escola, els menjadors i hospitals públics on tractar aquell ull?¿on és el "estat de benestar"?

Però sóc aquí perquè estic viu i, per aquesta mateixa sang que m'altera i m'insufla de vida, no vull haver de cridar per la boca d'un altre, que ni sap ni pot, i segurament ni espera, "¡quina merda de vida!".

Un joc impossible: futbol amb bombes de dispersió

2008-05-23T07:03:00Z

Amb les motxilles carregades de llibres i quaderns, baixen fent salts pel carrer lleugers d'ànim, un a destra i l'altre a sinistra, vestits igual, amb camisa i pantalons curts, arrossegant el cuir de les sabates, clavant puntades de peu a llaunes, ampolles, papers o objectes de qualsevol material que s'assembli a una pilota.

Un, ros amb el cabell llarg, prim i llargarut, emula regats impossibles davant de fanals i papereres. L'altre, de músculs potents i fins, baix, de cabell esclarissat i pell morena, esquiva de maneres impossibles vianants i cotxes mal aparcats. Els dos nascuts el mateix dia, els dos amb la pilota enganxada als peus. Passades curtes, carreres ràpides, un igual que l'altre, xuts potents que perforen xarxes reals en ments riques en imaginació o moren a pocs metres enmig de la calçada sota les rodes dels automòbils intentant arribar en va a l'altre camp.

@MORE@

D'entre tot el que és una pilota sense ser-ho, prefereixen les llaunes; són resistents, pesades quan s'aixafen, van lluny i tenen molts colors. Són vermelles com la sang, verdes com el raïm, blaves com el cel, daurades com l'ordi, grogues...

Afortunat ets tu, afortunat sóc jo. Mutilat és Ratanak, onze anys, de músculs potents i fins, baix, de cabell esclarissat i pell morena, manc, borni i malgirbat en cos i ànima que, malgrat tot, em somriu cada dia quan li cordo uns botons que les seves mans ja no poden cordar.

¡Bum! Una explosió sacseja l'aire i s'emporta l'ànim, el partit, els quaderns. Enmig de tot, a més, un braç, un ull i gairebé l'altre, tres dits i l'esperança d'un nen. Silenci, mort en vida, sang i crits. Negre, vermell tenyeixen el blanc de la innocència.

"¡Goooool!" clama exaltat i saltant un noi de cabells llargs al portal de casa seva alhora que el moreno també crida, en una altra vorera d'un lloc oblidat del món, des del fons d'una ànima i un cos trencats, el seu dolor a l'entrada de l'hospital que a partir d'ara serà casa seva.

Va ser el groc d'un sol d'estiu per a un i una vil trampa tancada en una bomba de dispersió per a l'altre, que ha estat esperant trenta anys, ignorant de la pau firmada abans que naixessin i irreverent amb aquells acords, per aconseguir l'objectiu per al qual va ser creada: matar, mutilar.

Dos nens com dues gotes d'aigua en els seus somnis de jugades que només la imaginació innocent és capaç de crear ¿La diferència? La fortuna que vam tenir d'haver nascut en una terra que no va conèixer les bombes de dispersió. No vam veure la llum a Laos, Cambodja, l'Afganistan, el Líban, el Vietnam, el Marroc, Sèrbia, l'Iraq...

Grogues com la que tenen davant que, com una ampolla al país de les meravelles, està demanant a crits ser la pilota que porti a la victòria d'aquell partit interminable que cada tarda juguen dos xavals d'onze anys al tornar de l'escola. El ros es para tranquil, col·loca la pilota-llauna en un petit forat a terra i es disposa a llançar el penal que segelli el desenllaç. El moreno, a l'estil del millor porter, es llança a terra, enèrgic, rebotant com una molla estirant els ossos gairebé fins a desencaixar-los i allargant les mans suspès a l'aire.

De Cambodja a Birmània: 800 quilòmetres i un món

2008-05-16T08:36:00Z

Assegut davant de la pantalla llegeixo consternat la cada cop més elevada xifra de morts que ha causat a Birmània un cicló. Més apesarat, si és que això és possible, llegeixo sobre el tirànic cicló del general Than Shwe que amb la seva indiferència i opressió sobre els seus ciutadans i amb la seva paranoia davant l'ajuda estrangera pot causar morts que es comptin per centenars de milers o milions de persones.

@MORE@

Ja han passat dues setmanes i lentament, com ha passat i passarà en tantes altres ocasions, Birmània va deixant el seu lloc a la primera pàgina dels diaris per caure oblidada en un racó cada vegada més petit de les pàgines de la secció Internacional fins a acabar desapareixent. M'aixeco de la cadira amb necessitat de conversa. Trobo Theara i li pregunto sobre Bumia, ja que així anomenen aquí Birmània, i em contesta amb un "no sé res". Sorprès, pregunto bruscament a una altra noia que acaba d'entrar a l'oficina: la mateixa resposta. M'escriuen des d'Espanya i em pregunten si, per la nostra proximitat, en sabem més coses, però jo només sé el que llegeixo als diaris. Negant-me a pensar que sempre és així, em dirigeixo als homes que guarden l'entrada del recinte i em responen: "No tenim ràdio. Ha marxat a casa qui en tenia". És a dir, desconeixement absolut.

De Battambang, ciutat on sóc, a Rangun només hi ha 800 quilòmetres en línia recta, la mateixa distància que hi ha entre Barcelona i a Badajoz. ¿Seria possible que a Bajadoz s'estiguessin morint sota l'aigua i a Barcelona la gent no en sabés res? Al final aconsegueixo trobar algú que sí, que escolta el poc que es comenta per la ràdio i a qui li interessa saber el que passa més enllà de les fronteres. Però, senzillament, tots dos sabem que és una excepció. Malgrat això, ¿qui sóc jo per criticar? Per entendre aquest aïllament només cal fer una volta per qualsevol dels pobles on viu el 80% de la població cambodjana i saber que el 40% de la població sobreviu per sota del nivell nacional de pobresa. ¿Per què s'han de preocupar del que passa més enllà si ja en tenen prou amb sobreviure?

La meva pregunta següent és saber què passaria a Cambodja si les mateixes aigües inundessin les seves extenses planes. Pregunto a una persona, a una altra i a una altra, i sempre sento la mateixa resposta: "El govern ajuda. Poc, som pobres, però ajuda repartint diners i arròs". Cambodja ja va viure greus inundacions el 2002, que van deixar sense menjar prop de 670.000 cambodjans, i l'ONU els va haver d'ajudar. I a Cambodja van entrar sense problemes. ¿Deu ser que l'obertura al món, el comerç internacional i una democràcia, feble i corrupta, cert, però democràcia al cap i a la fi, és el que li falta a Birmània? Aquí tots els cambodjans admeten que els seus governants són corruptes, però també estan convençuts que no serien un cicló d'indiferència i opressió si un desastre, aquest cop natural, l'arrasés. Són 800 quilòmetres i un món.

No vull res més

2008-05-08T10:58:00Z

Avui ha començat un dia com un altre qualsevol. És a dir, semblant a cap anterior. Després de despertar-me amb aquesta, tan saborosa per a ells com detestable per a mi, olor de peix fermentat fregit em dirigeixo al lavabo. A l'obrir la porta del meu dormitori un dels diversos gats que han fet seu el lloc on visc ha sortit corrents.

He d'admetre que, malgrat el disgust que tindrà la meva germana al llegir això, odio aquests gats perquè miolen a mitja nit i no han trobat cap lloc millor per marcar el seu territori amb orins i excrements que una de les dutxes, i només n'hi ha dues. No obstant, també s'ha de trencar una llança a favor seu ja que des que s'han instal·lat aquí ja no hi ha rates ni ratolins, tan comuns per aquestes contrades i que ja s'havien menjat part de les ronyoneres de la meva motxilla.

@MORE@

Ara bé, aquest matí els he odiat més que mai. Al fugir el gat ha deixat pel camí el cap d'un gueco. Aquí els gats són gats de veritat, no d'aquells que només beuen llet i mengen pa. No, aquí els ratolins i els llangardaixos surten com uns esperitats al veure uns d'aquests felins mioladors i bruts. Particularment, estic encantat que es mengin les rates, però ¡els 'guecos' no! Són uns llangardaixos enormes, d'un pam o més, de colors diversos que fan un soroll increïble a la nit, i la gran qualitat per la qual són apreciats és que es mengen molts, però molts insectes. I els gats, ho sento germaneta, no es mengen els mosquits.

Després del disgust del gueco de cap blavós me n'he anat al gimnàs. Com cada matí, hi ha una dona amb pijama, i no és que no es canviï si no que aquesta és la seva roba d'esport. I dic esport perquè ella l'entén com caminar a la cinta a 4 km/h, que és la velocitat normal a què es camina. Cada vegada que la veig (a ella i altres molts esportistes de pijama) penso: "¿No creus que si anessis caminant de casa al gimnàs ja hauries fet més esport que a la cinta de córrer?". Després hi ha el senyor que camina cap enrere (en realitat, un parell), el que al caminar sacseja els braços al doble de velocitat que mou les cames i sembla un personatge de l'època del cine mut i el que corre recolzant gairebé tot el cos a les baranes, i així és moltíssim més fàcil. Quan li vaig dir, al veure la seva cara de satisfacció per córrer a 8 km/h, que provés de córrer sense recolzar-se a les baranes gairebé surt disparat de la cinta. En fi, encara no m'explico com en aquest gimnàs hi ha una taula d'estiraments amb les instruccions ¡en castellà!

Després de la dutxa, em dirigeixo al banc. Estan apareixent sucursals bancàries com bolets a mesura que el país es desenvolupa. És el millor lloc per estar de tota la ciutat: tenen aire condicionat. Porto només la cartilla. El passaport l'he deixat a casa ja que mai m'han demanat identificació. Omplo el paper corresponent i em poso....¿a la cua? Hi ha un passadís creat amb pals i cintes, com als aeroports, un modern cartell de wait here i una ratlla pintada a terra davant de tres taulells. Davant d'ells som uns nou, amuntegats els uns amb els altres i dividits més o menys igual.

Fregant-me la cara apareix un braç i una mà que entrega la llibreta a l'oficinista. ¿Per a què serveix la línia? ¿No deu ser que els que estan al darrere mai seran atesos? Allà junts provo, en va, de mantenir la meva privacitat. Tothom intenta mirar el saldo de la teva llibreta i l'import que vols retirar. De res serveixen els meus esforços, perquè en veu alta algú diu: "¿Qui ha demanat quatre mil dòlars?". Totes les mirades es dirigeixen cap a l'únic estranger que hi ha. És a dir, cap a mi. "¿És que algú més ha demanat aquesta quantitat?", penses sulfurat i amb el cap cop. Intentes fer-los veure que els estrangers no som rics (perquè sempre et veuen com un bitllet ambulant) i l'home tira les teves esperances per terra. És inútil explicar-los que els diners no són per a tu.

Recuperat d'aquesta irritació momentània i per un dia (ja en són uns quants, la veritat) decideixo esmorzar a la manera cambodjana. No, no menjaré sopa de menuts amb fideus d'arròs i verdures potser mal rentades. És un esmorzar especial, que he assumit molt bé: pa amb llet condensada. ¡Quins records! Al primer contacte del paladar amb la untuosa llet dolça em sobrevé el comentari de rigor que em fan molts: "Javi, ¡que malament que deus menjar a Cambodja!". Cert, cert, penso, escurant el final del pot amb molta més llet condensada que pa, fent cas omís de les recomanacions de la meva àvia. Tot això m'ho menjo al cotxe, és clar, perquè tot i que he sortit mitja hora tard, ja són les vuit; no hem tingut temps d'esmorzar.

Em sorprèn sincerament que no hagi tacat la tapisseria del cotxe amb tant de pot. Sé que és reiteratiu, però estic convençut que si provessin de fer una carretera més amb sots serien incapaços de fer-ho millor que com ho fan les pluges i aquests camions tan carregats que fan que els eixos cruixin abans de trencar-se. Si plou així tres dies seguits a Catalunya, s'acaba la sequera.

S'ha acabat la calor seca asfixiant (¡quin gust!) per deixar pas a una humitat que s'enganxa a la samarreta, i amb aquest temps temo els eixams nocturns d'insectes de totes mides i els brunzits contra els quals no hi ha insecticida suficient. ¡I jo sense gueco! Maleïts gats.

Al cotxe hi anem cinc: Sor, mutilat de mina en les dues cames que condueix la moto com Sito Pons en els seus temps; Path, mutilat de mina en els dos braços i una mica sord per l'explosió i a qui un dia hauré de preguntar com aconsegueix fer anar aquesta ràdio tan petita amb tants botons; Kimlieng, afectada de pòlio que no arribo a entendre com camina sense que li rebentin els genolls per com els flexiona lateralment; Theara i jo, que som, en minoria, els únics sencers. A Path, a qui portem a casa perquè hi passi uns dies, l'hem de lligar amb el cinturó perquè amb tants sotracs, pobre, no para de botar i no té on agafar-se. De cop i volta, després de gairebé 50 quilòmetres i enmig del no-res, apareixen 10 quilòmetres perfectament asfaltats. ¿Per què aquí si no hi ha cap poble? "Javi", em dic, "no facis preguntes d'estranger".

A l'arribar a casa seva, a la de Path, on fa cinc mesos que no va, el primer és baixar els 250 quilos d'arròs de bona qualitat que ha comprat com a regal (com les xocolates que un porta de suïssa per a la família), els 30 quilos de fruita i el petit arbre del mango. Vaja, el primer que jo portaria a casa. La següent cosa és que ningú, absolutament ningú, saluda. Ell arriba al porxo i s'asseu. El que va a comprar el pa quan torna sol cridar un "ja he tornat" ben clar, almenys, però això és més com el que se n'ha anat a l'habitació del costat i ha tornat, encara que faci cinc mesos que va marxar. Els gossos surten a rondar, gossos escanyolits i amb puces que semblen tots iguals (aquí no hi ha gats perquè aquí els gossos sí que persegueixen els gats) i que fan de gallines llepant i menjant-se tot el que cau a terra. El nombre, en una casa qualsevol, és gairebé sempre una incògnita però no sol baixar de tres.

Al seure veig escrit a les bigues de la casa en guix i amb lletres grosses E-mail i la seva corresponent traducció en khmer, per no oblidar-te d'enviar un missatge a algú la pròxima vegada que vagis al cibercafè. Només falla un detall: en algunes desenes de quilòmetres a la rodona no hi ha cable de telèfon ni electricitat. És un costum molt cambodjà anotar tot tipus d'indicacions amb guix als murs i les bigues de la casa. Particularment els números de telèfon. No els anoten enlloc més. Quan estan en un altre lloc i et demanen per trucar a la seva mare i els preguntes: "¿Et saps el número?", veus que comencen a rumiar i rumiar. Et demanen el telèfon i fan el primer intent. Després, un segon i un tercer (així entens que et truqui tantes vegades al mòbil gent que no coneixes). Finalment, acabes preguntant: "¿Et saps el número de telèfon de la teva mare?". "L'he oblidat. Però em sé el del cap del poble, que coneix el veí del meu oncle". ¿Ha quedat clar? Hores més tard, en la nostra ronda de visites haurem de localitzar així un dels xavals a qui volem veure. ¿S'h menjat l'agenda telefònica el gat? ¡Maleïts gats!

Encara que abans hem parat a menjar; ja és la una i és tardíssim. L'elecció del restaurant és bastant senzilla en aquests casos: el primer local que veus amb les característiques cadires de plàstic (els restaurants de cadires de fusta massissa de 10 quilos només a la capital, per favor). Des del cotxe preguntes si tenen menjar (ja se sap, és la una). Si la resposta és afirmativa baixes, vas als fogons i obres les tapadores de totes les cassoles a veure si t'agrada el que veus. Només que aquesta vegada no hi ha la meva mare, la meva àvia o la cuinera de torn per picar-me la mà i dir-me que no hi fiqui el nas. Per a desgràcia nostra en el primer restaurant no hi ha arròs i, com als anuncis de La Casera, "si no hi ha arròs, ens en anem".

Després de recórrer diversos quilòmetres i veure un parell de restaurants més, tornem al primer (gairebé ja són les dues) a esperar que bullin l'arròs. Sobre una graella reposa un pollastre amb molt bona pinta. S'assembla molt a les broquetes morunes i és deliciós, si no fos per una petita i incòmoda reserva: els ossos. Tenen el costum d'aixafar i esmicolar el pollastre de manera que els ossos queden reduïts a la mida de còdols o de petites pedres. Evites fer-hi una bona mossegada, ja que el cartell del dentista de l'altre costat del carrer no inspira gaire confiança. Quan et queixes d'això, es miren entre ells i diuen: "És veritat, que és estranger: no li agraden els ossos". Doncs no, no m'agraden els ossos. Al final, cansat de separar carn i ossos com si estigués menjant pipes i no atret per la sopa picant de curri verd i herba llimona, el meu plat acaba ple fins dalt d'arròs i de salsa de soja. Avui no hi ha grills, escarabats o llagostes per condimentar-lo.

He de fer un incís sobre aquests insectes. Una altra vegada esmentaré la decepció que tindrà un membre de la meva família: ho sento, mare, però sí, he menjat escarabats. Són exactament cruixents, com el soroll que fas al trepitjar-los, però aquesta vegada no és amb els peus, com quan vas descalç a casa, sinó amb les mans. He menjat insectes de diversos tipus: llargs, grossos i menuts. En resum, una cruixent i oliosa... decepció. Ho desmitificaré: ¿qui no ha menjat gambes? Doncs gairebé, gairebé igual: els peles, els treus les ales i te'ls menges. Amb all i espècies, com les gambes amb allada (i no estic demanant que em serveixis sofregit de formigues amb all, mare, quan et vingui a veure), però és tan i tan oliós tot, que al final no té més gust que l'oli de palma mil vegades refregit.

A la taula assisteixo a una altra conversa purament cambodjana. M'emprovo les ulleres de sol del meu company Sor i se sent un "loi" a un parell de metres. Loi es tradueix com "que bé que et queda, que guapo que estàs", però també significa diners. Com saat és net i al seu torn bonic, i acró és brut i lleig. En aquest cas entenc que, en el fons, hi ha una relació entre tenir diners i ser guapo: que qui té diners és guapo. Entre que sóc estranger, que és igual que ser ric, i sóc blanc, segur que sóc "loi", "loi", "loi".

Després d'una brevíssima sobretaula (costum espanyol que es troba molt a faltar) ens aturem a la nostra última parada en un temple per visitar una noia de 18 anys mutilada de mina. Apareix carregada d'uns petits i saborosíssims plàtans i amb el front tan suat que ni tan sols fa el gest d'assecar-se amb la màniga de la camisa de franel·la (increïblement). Un parell de monjos, vestits amb vistoses i gairebé fluorescents túniques taronges, ens saluden, un home ja gran construeix cistelles de vímet, una àvia li treu els pols al seu nét i un parell de nens corren al voltant jugant amb els mànecs trencats d'un paraigua a manera d'espases, mentre les vaques pasturen i un parell d'ocells piulen. Miro al voltant i, capturat per tanta tranquil·litat i bellesa, em resulta gairebé inconcebible l'infern a la Terra que va ser aquest paradís. No obstant, al recordar com Sor, antic soldat, ajudava Path, antic khmer roig, mutilat amb mutilat, sé que almenys alguna cosa s'està fent bé.

A la tornada del nostre passeig per la fi del món, ja que així m'he sentit amb el fangar que són aquests camins entre turons de boscos i palmerars encara per talar (això vol dir que encara queden mines), tots dormen amb aquest brusc massatge que és la carretera i el silenci del sotragueig incessant. El meu telèfon sona una vegada, només una vegada. "Algú s'ha tornat a equivocar", penso mentre observo el sol, filtrant-se entre les escletxes que deixen uns voluptuosos núvols de cotó, caure sobre uns arrossars negats d'aigua tímidament verdejants.

"No vull res més que un altre dia a Cambodja", somriuen els meus llavis.

La vida en un microcrèdit

2008-05-05T10:50:00Z

Assegut sota un pobre cobert de fusta i palla descobreixo el valor de nou vides: un microcrèdit de 207 euros.

Abraçant una de les seves cames pel genoll i l'altra penjant, movent-la a estones nerviosament i a estones bressolant-la, Salit m'explica, entre paraules entretallades i rialles nervioses, el seu projecte. Ella, Salit, d'una aparença que voreja els quaranta, és mare de set fills: Salit, Sali, Salat, Salay, Salam, Saley i un altre de qui vaig oblidar el nom per haver escapat a aquesta tradició de noms amb tantes esses. M'explica que per 1.000 baths tailandesos podrà llogar una hectàrea i mitja durant tres anys. Un veí seu, propietari d'aquesta i moltes més terres, li ha fet una molt bona oferta. Però, ¿amb què finançar aquest projecte si prou feines tenen per menjar i comprar roba?

@MORE@

Mentre parlem i calculem, apareix el marit i sento viure com en un somni la resposta de per què gairebé tots els crèdits són concedits a dones: l'home, insegur en un caminar zigzaguejant i deixant un fort rastre olorós d'alcohol malgrat ser tan d'hora, fa acte de presència intentant agafar les regnes d'una conversa que no li correspon entre els ulls ja plorosos de la seva dona. Les seves preteses suaus carícies no fan més que augmentar el malestar de la dona. Molest no puc evitar fer un parell de preguntes que tallen la seva verborrea, tan falta de claredat com de comicitat: Senyor, vostè ¿de què treballa? ¿quants dies a la setmana treballa? Fetes les mateixes preguntes a la dona, la resposta és demolidora: cada dia del que puc per alimentar els meus fills.

Tornem a fer números i m'espanta pensar que puc quedar atrapat en un trampa de tan baix preu, 207 euros, i tan alt valor, nou vides. Una hectàrea i mitja, afegida a l'hectàrea que ja posseeixen, els permetrà produir al voltant de 5.000 quilos d'arròs brut (amb la clova), que quedaran reduïts a uns 2.500 ja nets. Si calculem que una persona adulta en consumeix uns 180 quilograms (cent vuitanta escric perquè no quedin dubtes de la quantitat) d'arròs per any, els quedaran 1.000 quilos, 20 saques de 50 quilos, amb què pagar els deutes i compres de tot un any.

Són 20 saques que donen per a 600 dòlars amb què passar un any. Vint saques per alimentar vuit boques. És Salay, el novè, un nano magnífic amb dues cames de drap, víctima de la pòlio, que viu amb mi al centre de discapacitats.

Són 207 euros per millorar deu vides: les de Salit, el seu ebri marit, i els sis fills de noms amb tantes esses, la de Salay per veure la seva família millor i la meva per veure'l somrient.

Voldria ser un nen cambodjà

2008-04-28T13:57:00Z

Enmig d'una retronant tempesta d'aquest estiu que no acaba, dutxa freda acollidora, he sentit enveja de qui no té res i posseeix tant. En soledat, l'aigua relliscant pels seus llargs cabells, la tela enganxada a la pell fina malgrat els seus minúsculs ossos, els peus descalços semienterrats en el rogenc fang argilós del que va ser un camí i les mans alçades a un cel que no es veu amb la boca ben oberta clamant en silenci per una mica més, els seus ulls, sense pronunciar ni una paraula, m'han parlat del que vaig tenir i vaig oblidar.

@MORE@

¿Te'n recordes quan en qualsevol ampolla vella de plàstic no veies més que un cotxe al qual només li faltaven les rodes? ¿Recordes les espases fetes amb pals tan torts, però que en la teva imaginació eren dignes de Camelot? ¿Recordes que, no només eres capaç de pensar, sinó que estaves convençut que una llimona era una roda i un tap un volant?

Voldria recórrer els camps enfangats amb el meu tirador per matar gegants en la meva butxaca. Voldria poder ficar les meves mans en el fang o en l'olla del menjar i netejar-me en la meva camisa, perquè no pot ser que aquell tros de tela fos només per tapar-me. Voldria tornar a sentir que una camisa de dormir de segona, tercera o quarta mà és el més bonic dels vestits que un conte de fades pogués regalar-me. Voldria tornar a fer meravelles amb llaunes, papers i cordes i pensar que els adults són estúpids per rebutjar aquests tresors. Voldria, descalç, donar-li puntades de peu a una pilota mil vegades trencada i mil i una apedaçada. Voldria, en els meus berenars, amb la millor companyia possible d'amics coneguts avui i despreocupat de pares i avis, mastegar fulles de plataner com el més dolç dels menjars. Voldria que aquesta pluja que amb la seva boca clama m'amari de la innocència perduda. Voldria, a vegades, ser un nen cambodjà.

Sóc neoliberal, paternalista i neocolonialista

2008-04-22T14:38:00Z

Sóc neoliberal, si és per creure que aquest país tirarà endavant si les empreses vénen aquí i omplen les seves fàbriques de treballadors. Si aquest país no té diners propis per muntar els seus negocis, ¿d'on sortirà la inversió necessària si no és de l'estranger? ¡Que malvats els empresaris, que només busquen el seu benefici i que de passada donen feina a milers de persones! ¿Qui no vol que el seu negoci prosperi i aconseguir més beneficis? Una altra cosa serà la manera d'invertir aquests beneficis.

@MORE@

Només per dir que és necessari que vinguin empreses a aquest país se'm qualifica de neoliberal. Penso en Suècia i veig un país que de neoliberal no en té res, però creu en l'empresa. ¿Potser algú m'ha preguntat sobre la meva posició pel que fa a la fiscalitat i a la regulació dels mercats, punts centrals en les polítiques 'neoliberals'? Hi ha una perniciosa tendència generalitzada a lligar idees que no necessàriament van unides, com són creença en el mercat i les idees neoliberals. No sóc cap ingenu que creu en la perfecció de la mà invisible del mercat, però tampoc crec en sistemes estatalistes i completament intervencionistes ja caducs.

Sóc neoliberal si és per creure en la globalització. No es tracta de donar-los caritat, sinó de donar-los oportunitat de desenvolupar i estar en igualtat amb nosaltres. Siguem sincers: si volem donar una oportunitat realment a aquests països hem d'abolir les nostres taxes aranzelàries als seus productes i hem d'eliminar una política com la Política Agrària Comuna, que s'emporta el 60% del pressupost de la Unió Europea. Parlem molt del comerç just i del fet que els intermediaris s'enduen la gran part del pastís i que els productors reben poc, d'acord, però siguem realment justos i eliminem els aranzels que impedeixen que els seus productes agrícoles es venguin als nostres països i abandonem les subvencions agrícoles que fan que inundem amb llet europea mercats africans, americans i asiàtics amb preus més barats que els seus.

Ens queixem de la globalització i del sistema mercantilista, però a la vegada pretenem desenvolupar projectes que ajudin pagesos i artesans a vendre els seus productes. Sabem prou bé que si no hi ha comerç (ja sigui amb intercanvis pecuniaris o mitjançant permutes) no hi ha desenvolupament. Justa i regulada, sí, però globalització.

Sóc paternalista si és per creure que és necessari el treball d'organismes i agències internacionals i organitzacions no governamentals per al desenvolupament d'aquest país, per suplir el que no fan ells mateixos o els seus governs. Han tingut errors i han implementat polítiques equivocades, però ¿qui està construint escoles a Cambodja? ¿qui està finançant la construcció de carreteres i de les línies elèctriques? ¿qui ha portat polítiques eficaces per frenar l'avanç de la sida? Defensaré ajudar-los si no poden fer-ho per si mateixos. ¿Caritat? Sí, vull caritat ben entesa com l'amor que la seva etimologia indica ('Caritas' ), com a actitud solidària amb el patiment aliè i no com a almoina.

Sóc paternalista per fer-los sentir-se orgullosos de la seva cultura khmer, com no ho han fet els seus pares, com hem fet durant una gira de balls tradicionals de dues setmanes per Austràlia i com farem amb una altra de cinc setmanes per Espanya.

Sóc paternalista, si és per defensar que som nosaltres els que hem d'alçar la veu davant els abusos que provoquen els cambodjans més rics davant els més pobres. No està de més recordar que el Govern (amb una llista de corrupteles que donaria per escriure un llibre) està format per cambodjans i res més que cambodjans i que no és un ens eteri al qual poder criticar deixant els cambodjans fora de la crítica.

Sóc neocolonialista, si és per dir en veu alta el que considero que no és correcte i per riure'm sanament de circumstàncies gracioses. Actualment, a Europa hi ha un complex tan gran per tot el que les nostres nacions van fer en aquests llocs en el passat que ens impedeix ser crítics amb tot el que ens envolta. El passat és el qué és i no és possible canviar-lo. A partir d'aquí ¿què fem? ¿fustigar-nos o acceptar-lo i intentar ajudar? Jo dic alt i clar que no, que no tot és culpa nostra. Com un pare marca un fill amb l'educació que li inculca aquest no sempre li pot donar la culpa a aquell de totes les seves accions i els seus errors. A més, ¿potser no és adequada una crítica objectiva en alguns moments? Jo denuncio la seva brutícia, el seu individualisme, la seva falta de valors d'igualtat.

¿Per què puc escriure divertit, sense problemes, del costum germànic que el cambrer demani el compte per separat a cada un dels vint comensals d'una taula quan estàs mort de fred i de son per guanyar així més diners amb les propines i no puc fer-ho del fet que a Cambodja vagin nou persones en un cotxe de cinc places més una desena al maleter i una onzena al capó?

Sóc neoliberal, paternalista i neocolonialista si és per defensar que aquesta gent tingui feina i dignitat, que se'ls ajudi a desenvolupar-se econòmicament, socialment i moralment, estant orgullosos de les seves tradicions i per criticar-los quan és necessari sense haver de refrenar-me per ser políticament correcte.

Sóc provocador si és per parlar clar.

13 d'abril, 18.05 hores, ¡feliç any nou!

2008-04-20T05:46:00Z

És el 13 d'abril i són les 6.05 hores de la tarda. En aquest any nou que comença hauré de ser beneït per un monjo de cabells rapats i túnica taronja escampant l’aigua beneita d’un bol de plata ple de pètals de flors aromàtiques. ¡Que bucòlic!, penso mentre sostinc a les mans una de les guies de Cambodja més famoses que a la seva portada il·lustra un d'aquests monjos amb un frondós i verd bosc com a fons.

@MORE@

No obstant, aixeco el cap xop. El silenciós i venerable home ha estat substituït per colles de joves i no tan joves carregats amb pistoles d'aigua, cubells de plàstic (la plata és molt cara) i bosses de plàstic lligades amb una goma a falta de globus. És com una revetlla de Sant Joan en què en lloc de foc tot és aigua. Aquest any és l'any quatre d'un cicle de 12. Enrere ha quedat l'any del porc daurat (un any especial per ser daurat) per ser substituït pel de la rata (disculpin però potser vaig equivocat, que jo no m’hi entenc gaire amb el seu calendari animal).

Han estat cinc dies, ja que va coincidir amb el cap de setmana, en què el país s'ha quedat paralitzat. Són cinc dies en què circular en moto es converteix en un esport de risc (bé, de risc aquí ho és sempre, però en aquests dies és particularment perillós), perquè no hi ha més diversió que fer punteria amb un blanc mòbil com és una moto, i més si qui la condueix és un estranger blanc. Però, és clar, una cosa és que et mullin amb una pistola de plàstic o t’aboquin una galleda, i una altra de molt diferent és que et llancin una bossa lligada amb una goma. No sé si s'han adonat que els globus d'aigua són de gruix fi perquè estan pensats per rebentar-se, però una bossa de plàstic està concebuda per resistir.

Anant en moto ho penses més d'una vegada. "¿Quant dimonis pot resistir una bossa abans de trencar-se?", et preguntes mentre intentes endevinar si aquesta vegada et sortirà un morat. També et preguntes com has estat tan estúpid de pujar a una moto quan has sentit que a la capital ja han prohibit el tir al motorista i que l'hospital està ple d'accidentats que han caigut davant la fina punteria d'una bossa de plàstic (aquests dies veig més cascos que mai, no per protegir-se en cas de caiguda, sinó per evitar que et toquin a la cara i perdis l'equilibri).

Una vegada arribat al meu destí, xop i adolorit en algunes parts del cos, baixo de la moto sense temps per reaccionar davant l'allau de pólvores de talc que em ve a sobre. És la segona part de la benedicció, que en realitat s'assembla a un arrebossat: en lloc d'ou, aigua, i en lloc de farina, talc. Només falta que em fregeixin perquè em senti com una croqueta, però què hi farem.

Ja no ve d'aquí, penso. I surto al carrer disposat a ser mullat i empolvorat i a aprofitar aquesta magnífica oportunitat de conèixer gent amb qui normalment no intercanvies ni una paraula. És fins i tot agradable davant una calor sufocant i sota un sol despietat. Els espasmes te'ls provoca l'aigua que et cau per l'esquena i que algú ha refrescat amb glaçons de gel. No cal que sàpiguen espanyol o anglès per entendre els meus crits de sorpresa i les seves rialles denoten que ho han entès.

De tornada a casa ben xop, amb la pell més pàl·lida, algun blau més, el cabell canós i uns llavis contagiats de somriures aliens et tornes a adonar que Cambodja balla, riu i plora al so de l'aigua.

Per cert, ¡Súasudei Chenam Tmei! (n.d.t: ¡Feliç any nou!)

Monsons de vida

2008-04-14T08:41:00Z

Ho he viscut cada minut però ha passat sense adonar-me'n. El llarg camí que al principi veia ha quedat enrere. He passat els monsons i els festivals, la calor i la sufocació perquè tot es torni a repetir. Han estat intensos com mai ho van ser els altres. Han estat 365 dies que resulten escassos per entendre però que com una bufada de vent han variat inexorablement el meu rumb. Ha estat un any a Cambodja.

@MORE@

La meva memòria evoca records a una velocitat que els meus dits són incapaços de seguir. Les meves paraules són parques per explicar el que he sentit i he viscut en aquesta terra que ja forma part de mi. Al recórrer-la ja no m'assalta la sorpresa i la perplexitat a cada instant, però un somriure s'obre pas en els meus llavis. He passat de l'esvalotat i primerenc enamorament a una més profunda i serena entesa. Quan, a milers de quilòmetres, regni el silenci trobaré a faltar els despertars sorollosos de monjos i crosses, els casaments de gegantins altaveus i la calor humida que m'asfixia.

En els meus tranquils i suaus desplaçaments estranyaré sorprès el cansament i la diversió de camins amb sots impossibles en el fang més enganxós i em preguntaré per què només anem cinc en un cotxe amb cinc seients. Ficaré la pota al preguntar l'edat a qualsevol senyora d'uns cinquanta anys que vegi, cosa que és molt important fer aquí a Cambodja. Enyoraré la cridòria de centenars de nens de mirada incrèdula i somriure ingenu, les rialles de dents negroses de venedors sorpresos davant un blanc parlant khmer i el verd, el groc, el taronja, el gris i el blau saturat de color en arrossars, capvespres, núvols i cels.

Sense cap matrícula he anat diàriament a l'escola. He après aquí i allà d'ells i de mi. La pobresa, crua i sòbria en excuses, m'ha fet comprendre el significat de les paraules paradís i infern en una mateixa habitació. No som nosaltres tan infeliços en les nostres comoditats, ni ells tan feliços en la seva falta de tot.

He tornat a la meva infància al deixar que la innocència i la ingenuïtat tornin a formar part de mi, esborrant la desconfiança i l'allunyament que jo creia propis de la maduresa. No m'avergonyeix més dir "guapo, guapa" centenars de vegades, jugar al corro de la patata i fer el ridícul als meus trenta anys per arrencar un somriure d'aquells als quals moltes vegades no puc donar res més.

Ja són casa meva aquests camps d'arròs infinits que he vist néixer i morir per ressuscitar després les primeres pluges com cada any. Diuen els cambodjans que ser feliç és tenir el cor ple d'aigua com ho està un coco. El meu vessa.

El meu ja és el mateix bategar d'aquest país que viu amb l'agitació dels monsons: els meus monsons de vida.

Occidentalització o desenvolupament

2008-03-12T23:26:00Z

De tant en tant algú, amb bones intencions, em diu "Javi, molt bé per ajudar, però, per favor, no els occidentalitzeu". Llavors no puc evitar pensar què és el que vol dir amb això d'occidentalitzar. I el seu comentari sempre té a veure amb beure Coca-cola, com si aquesta beguda fos la cúspide de la cultura occidental.

@MORE@

¿Què dimonis significa occidentalitzar? Si amb això es refereix a no interferir en la seva cultura llavors deixarem que mengin amb les mans (res de bastonets, que són una importació xinesa), que continuï el servilisme de les dones, que no es respectin els més febles, com s'ha fet durant segles, que continuï havent-hi explotació infantil, laboral i sexual; en alguns països d'Àfrica continuarem permetent l'ablació i no els ensenyarem valors democràtics, ja que la democràcia va néixer a Grècia, bressol de la cultura occidental.

Potser em respondran que ells parlen de la seva cultura i jo estic parlant de drets humans. Jo els contestaré que els nostres famosos drets humans neixen de la revolució francesa i França té, almenys lleugerament, una pinzellada de cultura occidental. Un dels motius argumentats per la Xina per rebutjar la firma de la Carta Universal dels Drets Humans és que està basada en valors occidentals. Per tant, firmar-la seria occidentalitzar el país.

Pot ser que per occidentalitzar es refereixin que en lloc d'utilitzar motos i cotxes tot terreny haurien de seguir anant en burro, que no tinguin aire condicionat a casa seva quan estan a més de quaranta graus, que se segueixin comunicant per escrit perquè el telèfon el va inventar Graham Bell i va canviar radicalment les maneres de comunicació, els prohibim l'accés a qualsevol canal de televisió occidental i les seves pel·lícules per evitar influències externes i que s'oblidin del gel i les begudes fresques, ja que aquí era costum servir-ho tot calent.

Miro el Japó, Corea del Sud i la Xina i veig països amb un gran nivell de desenvolupament, amb telèfons mòbils a totes les butxaques, amb ordinadors que ho controlen tot, amb homes i dones ben pentinats i a la moda sortint del cine, amb cases amb totes les comoditats inimaginables i veig països desenvolupats però molt orientals. Després d'haver compartit àpats i festes amb xinesos, coreans i japonesos, i de veure les seves pel·lícules que em resulten insuportables o exòtiques per ser tan diferents és impossible dir que són occidentals. Han estat moltes les empreses occidentals que han intentat implantar-se a Orient i han fracassat estrepitosament a l'hora d'imposar els seus gustos, com hi ha tantes coses asiàtiques que a Occident no agraden ni agradaran.

¿No deu ser que confonem el desenvolupament amb els valors occidentals? Les societats occidentals van assolir abans en la història els nivells actuals de desenvolupament i les seves comoditats. Això ha comportat canvis i hem confós dos conceptes: desenvolupament i Occident. En qualsevol lloc del planeta la gent vol viure millor i tenir accés a tot allò que li proporcionarà comoditat i felicitat, ja sigui la moto, l'aigua calenta o uns altaveus potents per a les seves festes.

Evidentment, hi ha un intercanvi d'idees, tecnologies i fins i tot actituds, però cap país del món que ha volgut desenvolupar-se ha tancat les seves fronteres al comerç. O ho ha intentat però al final ha fracassat en el seu intent. Hi ha coses que agradaran més o menys, que suposaran una ruptura més gran o més petita, però al final depèn de nosaltres acceptar-les o no. Les societats evolucionen com evolucionem les persones i això implica tensió amb el passat, especialment quan es refereix a valors.

¿Què passa amb aquells valors que importem i que són orientals i que modificaran la nostra cultura? S'expandeix el budisme i l'islam, el fengshui, el sushi, els kebabs, els còmics i el manga, s'imposen festes en el calendari que no eren les nostres fa tants anys.

Espanya no és la mateixa ara que fa cent anys i això es deu, en gran mesura, a idees que hem importat, com el vot per a la dona. ¿Potser hauríem de rebutjar una idea com aquesta pel fet de considerar-la forana? ¿Potser haurien de rebutjar-la les dones a Cambodja?

La pau no fa distincions de bàndols

2008-03-07T09:20:00Z

Són cent deu quilòmetres de pols en direcció oest cap a la frontera amb Tailàndia per un paisatge que es va alegrant amb turons i boscos llunyans. Els últims vint són un martiri per als amortidors i l'esquena, en un camí que en plena temporada seca ja està ple de sots que anuncien autèntics cràters quan la terra, estovada per les pluges de maig, cedeixi com plastilina sota el pes de camions de dos remolcs. Ens envolten camps d'arbres fruiters i de patates que s'assequen al sol abans de portar al molí per fer-ne farina. Pailin és una zona eminentment agrícola en què l'arròs és l'excepció i que, fins no fa gaires anys, era coneguda pels seus espessos i alts boscos. La desforestació ha deixat empremta aquí com a la resta de Cambodja, que ha passat de tenir un seixanta per cent de superfície forestal als anys 60 a prop del vint i escaig per cent avui dia.

@MORE@

Al cap de dues hores de trajecte arribem al nostre destí, Kumrieng. A la mateixa casa de sempre ens esperen dos dels tres caps del poble amb Sprite calent, gel que per precaució val més no prendre i una fruita rodona i petita similar de textura al litxi i el nom de la qual sóc incapaç de traduir però que un menja compulsivament com si fossin pipes. Després de saludar-nos efusivament comencem a xerrar i vaig matant la gana a mesura que baixa la quantitat de fruita de la safata (després hauré d'intentar explicar a la meva mare que si perdo pes és perquè estic substituint les crestes i els entrepans del bar de Manolo per uns piscolabis de fruita i més fruita).

El que ens porta aquí és la renovació anual del microcrèdit d'unes poques desenes de milers de dòlars. Em presenten les dades en un paper amb les paraules en khmer, que no puc entendre, i els números en caràcters aràbics que sí que puc comprendre. Són poc més de cent famílies que s'uneixen per cultivar una extensió que donada la xifra crec que són "Rei", una mesura cambodjana que equival a un sisè d'hectàrea. Estic equivocat i he de preguntar-ho dues vegades: parlem de gairebé mil hectàrees. Estan tots molt ben organitzats i ja és el setè any consecutiu que els ajudem.

És a l'hora de discutir el tipus d'interès quan he rebut una lliçó en tota regla del que significa pensar en la comunitat abans que en un mateix. Vénen a nosaltres perquè els oferim unes condicions molt més avantatjoses que els usurers, que fixen un interès al voltant del 8 o 9 per cent mensual. Els proposo una reducció del nostre interès i la seva resposta, la dels caps i altres homes, és contundent i definitiva: No. Jo em quedo molt sorprès i aquí ve la lliçó. Nosaltres dividim en dues parts l'interès aconseguit: la meitat per a ells i la meitat per a despeses que pugui tenir la comunitat. Al reduir-los la taxa d'interès els redueixo la quantitat de diners que la comunitat recaptarà i que necessiten per pagar als professors, pagar medicines, arreglar cases, etcètera. M'adono que s'estan imposant voluntàriament un impost. Finalment arreglem la situació augmentat la part que els correspon de l'interès i reduint la nostra.

Som a Pailin, on segueixen explotant la majoria de mines que queden en aquest país. Estic menjant, rient i ajudant una comunitat en què les famílies comparteixen dues coses: la majoria d'homes són mutilats per mina, ja que a Kumrieng les retiraven quan queien ferits i puc comptar cinquanta persones i menys de cinquanta cames, i tots sense excepció van ser Khmers Rojos.

Ells van venir a buscar-nos demanant ajuda i els ajudem, ja que la pau no fa distincions de bàndols.

Encara estem tots de ressaca

2008-02-25T09:12:00Z

Encara estem de ressaca. Dijous passat, dia 21, va ser una gran festa, de les que es recorden durant molt temps. Més d'un any d'espera consumit en un dia. Ens va venir a visitar la nostra reina, la reina Sofia.

¿Com fer entendre el que significa, per a aquests nens mutilats i aquesta gent pobra, que una reina vingui a visitar-los? Encara que Cambodja també és una monarquia parlamentària, el Rei, curiosament amb un paper encara menys rellevant que a Espanya, té una imatge molt poderosa en la ment de la gent. És un símbol de màxima altura i respecte. Hi ha, fins i tot, un vocabulari propi bastant extens que només s'usa en cas de dirigir-se al Rei.

@MORE@

¿Pots entendre que aquí, on gairebé no vénen turistes, vingui la reina d'un país desenvolupat? Les cares de nervis i alegria de tots els nens, adults i gent gran ho deia tot. La meva també.

Com que el dia anterior hi havia hagut una recepció a la capital per a tota la colònia espanyola, em va tocar matinar i anar amb els periodistes. Vam sortir a les cinc del matí en un parell de furgonetes. Són de les Mercedes coreanes (coreanes de fabricació però que ells cobreixen amb tota mena de cuirs, xapes i altres senyes decoratives de Mercedes) que no solen passar de vuitanta, però que anaven rugint amb un cotxe de policia al davant. Anàvem en processó, dues furgonetes i el cotxe obrint pas. Vam volar a 120 per hora. Molt transmissor, però quan la furgoneta del darrere es va parar, els de davant no se'n van adonar i vaig haver de treure el meu telèfon mòbil per trucar-los i dir-los que fessin mitja volta. Vam arribar una hora i escaig abans de la Reina, que va venir en helicòpter. Ja a la porta de la Prefectura el cotxe va parar i no volia entrar perquè volien portar-nos a l'aeroport a fer les fotos de rigor amb el governador. Per fer-los veure que no hi aniríem (els periodistes espanyols s'hi negaven) vam haver de fer l'intent de baixar dels cotxes. Total, estàvem en el límit de l'entrada.

La reina Sofia va ser rebuda amb centenars de banderes espanyoles i cambodjanes, amb bravos de “¡Visca la Reina! ¡Visca Sofia! ¡Visca la reina Sofia!” en perfecte castellà i amb gran alegria. Tot resplendia i els nens i empleats es van vestir de diumenge per a l'ocasió. Visques, cants i balls tradicionals per a un dia especial. La Prefectura estava preciosa. Encara ara hi ha les banderetes penjades dels arbres.

Anècdotes n'hi ha poques. Davant la mirada atònita dels ministres cambodjans, la Reina va decidir entrar a una típica casa cambodjana feta de fusta, palla i bambú, pujant per una paupèrrima escala de fusta, i va seure a xerrar amb els seus habitants (per a molts d'aquests alts funcionaris cambodjans va ser una sorpresa que una reina volgués conèixer la Cambodja profunda i sortir del circuit tradicional) o el nen petit, d'uns 5 o 6 anys, que acostant-se a la Reina, li treu el telèfon mòbil per fer-li una foto quan aquesta s'acosta a saludar-lo. Entre els fotògrafs hi va haver cops de colze, més que en un carrera d'atletisme, especialment per part dels cambodjans, enviats des de palau. No va quedar res per fotografiar. A més, una dona de palau indicava a la Reina, com si aquesta fos cega, on havia de trepitjar, on hi havia un esglaó, on era la cadira, etcètera. Quan la Reina es desviava, a la pobra dona semblava que li agafés un atac.

El dinar, a l'únic restaurant amb decorat decent de la ciutat, va ser amè. Invitava oficialment el rei de Cambodja i el dinar era privat. Per privat, els cambodjans volen dir que no muntaven el gran dinar a casa del governador, sinó que tota les delegacions cambodjana i espanyola menjarien en un restaurant privat. Nosaltres n'hauríem tingut prou fent-ho a casa, però hi van portar, una altra vegada de palau, les cadires, la taula, la coberteria, els vasos amb la vora daurada, els plats, les estovalles, el vi, el xampany i fins i tot els tovallons. Tot. La cadira de la Reina era una miqueta diferent de les altres a la seva taula de set persones. Els altres vam menjar a la terrassa, encantats. Ha estat l'únic filet decent que he menjat a Battambang des que hi vaig arribar. M'ho vaig menjar tot sense excepció ja que s'havia d'aprofitar.

Com que la Reina va decidir no descansar després del dinar vam sortir corrents, literalment, cap a Tahen, el poble que aniria a visitar més endavant. A tota pastilla, amb els intermitents controls, no hi va haver poli que ens parés. La pròxima vegada que vagi a Phnom Penh miraré de posar els quatre intermitents i no pararé de xiular. Potser fins i tot em compraré una sirena. Els balls van sortir molt bé en una trobada de menys d'una hora. El comiat va ser, en un perfecte castellà, una salve rociera i un "adéu Reina, ens veurem a l'octubre" (aquest any estarem de gira a Espanya).

La visita va ser fugaç, de només unes sis hores, però el que compta és el reconeixement al treball humanitari que, aquí, Kike i el seu equip desenvolupen des de fa 22 anys, i el suport i ànim a aquesta comunitat que se sent revitalitzada amb la visita.

Al final del dia els cambodjans i els pocs espanyols que som per aquí vam compartir, com al pati de veïns, una xerrada en què tots somrients ens explicàvem una vegada i una altra com havia anat el dia i què havia fet aquesta o aquella persona.

No només d'arròs viu el cambodjà ja que també necessita sentir-se home, notar que forma part d'una comunitat i que compta per als altres. Podràs estar a favor o no de la Monarquia però vist des d'aquí, a més de 10.000 km de distància, la seva visita ens va acostar a casa i va portar alegria als que més ho necessiten. Difícil no recolzar això.

Dissabte va aparèixer un cambodjà amb un diari a la mà. Va dir que era periodista i després d'ensenyar-nos el diari ens va demanar diners per haver publicat la notícia. Va dir que, a més, portava fotos revelades de l'ocasió. ¡Com si no en tinguéssim!

PD: L'únic que no en tinc sóc jo, que vaig estar-hi d'assistent per si passava alguna cosa.