Espero que puguis perdonar aquesta absència tan llarga, però les que ara escriuré seran unes línies que he intentat endarrerir fins que el temps m'ha acabat caçant. No he sigut mai bo en els comiats, però encara ho sóc menys en aquells que diuen adéu a cada una de les cares que m'han fet feliç.

Cada cara, reflex somrient d'una ànima forta que algun dia es va esquerdar, m'ha concedit l'honor d'entrar en la seva vida i m'ha ensenyat lliçons per a les quals no hi ha escola: humilitat, patiment, acceptació, superació i lluita diària. A través d'ells he après la senzillesa, el valor de la presència i la felicitat de rebre tant al donar tan poc.

No m'han agradat mai les paraules cursis, massa dolces o altisonants, però, assegut al meu llit a milers de quilòmetres dels seus llits, sento que aquest ha estat el lloc on m'he fet home encara que la meva cabellera fa temps que llueixi entrades al front.

No et vaig escriure perquè vaig dedicar aquest últim mes i mig a disfrutar-lo en tots els seus minuts, matí, nit i matinada, amb aquells que tant m'han donat per tan poc rebut. He necessitat tot aquest temps per arrencar-me d'ells. Al fer-ho vaig sentir el meu cor negar-se a acompanyar-me i he vessat molts llàgrimes per això.

En aquest any i mig no han estat poques les vegades que he sentit com em felicitaven, m'elogiaven i em donaven les gràcies per ser allà. Ho agraeixo, però en realitat et dic que no hi ha res més allunyat de la realitat. Els valents de veritat, els herois diàriament són ells, els cambodjans, perquè, siguem sincers, ells no poden agafar un avió i anar-se'n a una altra terra si les coses es posen lletges o necessiten buscar una feina. Són ells els que han de tirar el país, el seu país, endavant i els que pateixen i ho passen malament i pitjor. Jo he estat un privilegiat al veure-ho i entendre-ho.

Tot té un principi i un final. Però aquest ha estat per a mi només el final d'un capítol d'un llibre que ha de seguir i en què no hi pot haver un punt final. Encara et podria explicar moltes coses, bones, dolentes, millors i pitjors d'aquest país i de la seva gent, ¡tantes coses que no he dit!, però mai, fins i tot repassant una i mil vegades el diccionari, trobaré la manera, el vocable, el verb que expressi la felicitat continguda en tantes llàgrimes vessades i l'agraïment que, en va, intento comunicar-te.

Si em preguntes com estic et respondré que trist, però que, fins i tot en el més íntim de mi, allà on es guarden les penes més profundes, sóc feliç. Sóc feliç perquè (i jo mateix somric al llegir això perquè sona molt místic) he trobat el meu camí. Tantes vegades he sentit que és més feliç el que dóna que el que rep i al final he tingut la sort de comprendre-ho. Només donant una mica del meu temps he rebut l'experiència de la meva vida.

Segur que et preguntes el perquè de la meva partida. En aquesta llarga lluita interna i eterna del cap i el cor vaig acabar en taules. Vaig comprendre que el més just per a ells és ajudar en la mesura de les teves possibilitats i vaig entendre que per a això he d'estudiar més per comprendre i col·laborar millor. Però el cor, apassionat, va imposar el retorn. 

Me'n vaig per tornar a un lloc d'on mai m'escaparé perquè ni vull ni sé fugir d'aquells que en el seu empènyer les cadires de rodes, en el seu constant caminar de crosses i pròtesi, m'han completat. Mentre, amb els ulls ja ressecs, sóc la prova que es pot viure sense ell perquè el meu es va quedar bategant a Cambodja.

Me'n vaig però tornaré perquè hauré de recuperar un cor que m'espera per escriure, ja junts, un altre capítol més dels somriures de l'arrossar.