Familia camboyanaAllà, enmig del no res, on no hi ha més que un tot de res, de calor, misèria i soledat, només puc cridar ben fort: "¡Quina merda de vida!".
És allà, asseguda en una cantonada, amb la seva cama de plàstic i el seu ull vidriós mort, els dos regals eterns d'una mina trepitjada tants anys enrere, donant de mamar al seu petit fill de dos anys, regal d'un marit absent, amb uns pits que, secs de primesa, enganyen la boca de l'infant més que alimentar-la. 25 anys i res per endavant.
S'arrecera, amb la seva mare, la seva germana i algunes dones més en una cosa que inapropiadament anomenen casa, perquè no s'hauria d'anomenar així quatre pals de bambú ressecs que, torçats, aguanten un sostre de fulles de palma tan foradat que és impossible saber com dormiran seques en una nit de pluja. El terra, aixecat a escassament un metre, està format per làmines del mateix vell bambú tan separades entre si que t'hi cabria el peu, si t'atrevissis a pujar-hi, cosa que no fas quan un nen, de cap a mig rapar ple de crostes i mosques, el fa cruixir sota els seus peus lleugers. Per allà no s'esmunyiran mosquits portadors de dengue, ho faran eixams sencers.
¿En què treballen? En res. ¿Què fan durant el dia? Res. ¿Què esperen? Res. ¿Què poden esperar? Res. Mastegar herba i escopir-la per matar la gana. Res.
Els construirem una casa. Serà de fusta i uralita. No tindrà aigua corrent, ni llum. Potser, en un futur, un vàter. Estaran contentes de poder esperar el no res amb un sostre sota el qual no es mullin.
Però, jo em pregunto "i després ¿què?" Estan lluny de tots, a prop de res, analfabets, la noia, 25 anys, no pot esperar més que a parir perquè havent de cuidar els seus fills no pot ni tan sols anar a classes de costura. Aquí, el tema de l'educació a distància és cert: l'educació està, massa vegades, a gran distància de tots. Només uns minuts abans hem visitat una altra dona amputada de cama amb un nen de pocs anys. No obstant, aquesta va tenir la sort de poder estudiar i li hem portat una màquina de cosir per apedaçar la roba dels veïns.
Aquí, enlloc, ¿què es pot fer perquè elles tirin endavant? Sempre solem explicar les històries que surten bé, de final feliç, de com hem ajudat aquest o aquell, veiem el somriure d'un nen que té un llibre nou. Però avui estic frustrat i cabrejat. Mai es diu, però a vegades cal acceptar certs casos en què tu no pots més. Molesta, fastigueja, irrita, sap greu i fot però és així.
Segueixo donant voltes al cap i no tinc ni ganes d'escriure. Un té ambicions, legítimes, vol avançar i millorar. No hi ha res de dolent en això però ¿per què elles no poden? I penso que no hi ha ningú que es preocupi per elles. ¿On són els serveis socials?¿l'escola, els menjadors i hospitals públics on tractar aquell ull?¿on és el "estat de benestar"?
Però sóc aquí perquè estic viu i, per aquesta mateixa sang que m'altera i m'insufla de vida, no vull haver de cridar per la boca d'un altre, que ni sap ni pot, i segurament ni espera, "¡quina merda de vida!".