Encara estem de ressaca. Dijous passat, dia 21, va ser una gran festa, de les que es recorden durant molt temps. Més d'un any d'espera consumit en un dia. Ens va venir a visitar la nostra reina, la reina Sofia.

¿Com fer entendre el que significa, per a aquests nens mutilats i aquesta gent pobra, que una reina vingui a visitar-los? Encara que Cambodja també és una monarquia parlamentària, el Rei, curiosament amb un paper encara menys rellevant que a Espanya, té una imatge molt poderosa en la ment de la gent. És un símbol de màxima altura i respecte. Hi ha, fins i tot, un vocabulari propi bastant extens que només s'usa en cas de dirigir-se al Rei.

¿Pots entendre que aquí, on gairebé no vénen turistes, vingui la reina d'un país desenvolupat? Les cares de nervis i alegria de tots els nens, adults i gent gran ho deia tot. La meva també.

Com que el dia anterior hi havia hagut una recepció a la capital per a tota la colònia espanyola, em va tocar matinar i anar amb els periodistes. Vam sortir a les cinc del matí en un parell de furgonetes. Són de les Mercedes coreanes (coreanes de fabricació però que ells cobreixen amb tota mena de cuirs, xapes i altres senyes decoratives de Mercedes) que no solen passar de vuitanta, però que anaven rugint amb un cotxe de policia al davant. Anàvem en processó, dues furgonetes i el cotxe obrint pas. Vam volar a 120 per hora. Molt transmissor, però quan la furgoneta del darrere es va parar, els de davant no se'n van adonar i vaig haver de treure el meu telèfon mòbil per trucar-los i dir-los que fessin mitja volta. Vam arribar una hora i escaig abans de la Reina, que va venir en helicòpter. Ja a la porta de la Prefectura el cotxe va parar i no volia entrar perquè volien portar-nos a l'aeroport a fer les fotos de rigor amb el governador. Per fer-los veure que no hi aniríem (els periodistes espanyols s'hi negaven) vam haver de fer l'intent de baixar dels cotxes. Total, estàvem en el límit de l'entrada.

La reina Sofia va ser rebuda amb centenars de banderes espanyoles i cambodjanes, amb bravos de “¡Visca la Reina! ¡Visca Sofia! ¡Visca la reina Sofia!” en perfecte castellà i amb gran alegria. Tot resplendia i els nens i empleats es van vestir de diumenge per a l'ocasió.  Visques, cants i balls tradicionals per a un dia especial. La Prefectura estava preciosa. Encara ara hi ha les banderetes penjades dels arbres.

Anècdotes n'hi ha poques. Davant la mirada atònita dels ministres cambodjans, la Reina va decidir entrar a una típica casa cambodjana feta de fusta, palla i bambú, pujant per una paupèrrima escala de fusta, i va seure a xerrar amb els seus habitants (per a molts d'aquests alts funcionaris cambodjans va ser una sorpresa que una reina volgués conèixer la Cambodja profunda i sortir del circuit tradicional) o el nen petit, d'uns 5 o 6 anys, que acostant-se a la Reina, li treu el telèfon mòbil per fer-li una foto quan aquesta s'acosta a saludar-lo. Entre els fotògrafs hi va haver cops de colze, més que en un carrera d'atletisme, especialment per part dels cambodjans, enviats des de palau. No va quedar res per fotografiar. A més, una dona de palau indicava a la Reina, com si aquesta fos cega, on havia de trepitjar, on hi havia un esglaó, on era la cadira, etcètera. Quan la Reina es desviava, a la pobra dona semblava que li agafés un atac.

El dinar, a l'únic restaurant amb decorat decent de la ciutat, va ser amè. Invitava oficialment el rei de Cambodja i el dinar era privat. Per privat, els cambodjans volen dir que no muntaven el gran dinar a casa del governador, sinó que tota les delegacions cambodjana i espanyola menjarien en un restaurant privat. Nosaltres n'hauríem tingut prou fent-ho a casa, però hi van portar, una altra vegada de palau, les cadires, la taula, la coberteria, els vasos amb la vora daurada, els plats, les estovalles, el vi, el xampany i fins i tot els tovallons. Tot. La cadira de la Reina era una miqueta diferent de les altres a la seva taula de set persones. Els altres vam menjar a la terrassa, encantats. Ha estat l'únic filet decent que he menjat a Battambang des que hi vaig arribar. M'ho vaig menjar tot sense excepció ja que s'havia d'aprofitar.

Com que la Reina va decidir no descansar després del dinar vam sortir corrents, literalment, cap a Tahen, el poble que aniria a visitar més endavant. A tota pastilla, amb els intermitents controls, no hi va haver poli que ens parés. La pròxima vegada que vagi a Phnom Penh miraré de posar els quatre intermitents i no pararé de xiular. Potser fins i tot em compraré una sirena. Els balls van sortir molt bé en una trobada de menys d'una hora. El comiat va ser, en un perfecte castellà, una salve rociera i un "adéu Reina, ens veurem a l'octubre" (aquest any estarem de gira a Espanya).

La visita va ser fugaç, de només unes sis hores, però el que compta és el reconeixement al treball humanitari que, aquí, Kike i el seu equip desenvolupen des de fa 22 anys, i el suport i ànim a aquesta comunitat que se sent revitalitzada amb la visita.

Al final del dia els cambodjans i els pocs espanyols que som per aquí vam compartir, com al pati de veïns, una xerrada en què tots somrients ens explicàvem una vegada i una altra com havia anat el dia i què havia fet aquesta o aquella persona.

No només d'arròs viu el cambodjà ja que també necessita sentir-se home, notar que forma part d'una comunitat i que compta per als altres. Podràs estar a favor o no de la Monarquia però vist des d'aquí, a més de 10.000 km de distància, la seva visita ens va acostar a casa i va portar alegria als que més ho necessiten. Difícil no recolzar això.

Dissabte va aparèixer un cambodjà amb un diari a la mà. Va dir que era periodista i després d'ensenyar-nos el diari ens va demanar diners per haver publicat la notícia. Va dir que, a més, portava fotos revelades de l'ocasió. ¡Com si no en tinguéssim!

PD: L'únic que no en tinc sóc jo, que vaig estar-hi d'assistent per si passava alguna cosa.