El primer que experimentes quan arribes a Cambodja és que tothom et mira. Et sents observat i després de repassar tota la teva roba, incloent-hi la bragueta, i mirar-te al mirall per si tens alguna cosa rara a la cara t’adones que aquí l’estrany ets tu. Igual que et quedes mirant un pakistanès passejant amb el seu turbant per qualsevol centre comercial de Barcelona, ells et miren a tu.
Una sèrie de situacions quotidianes en què et sents un marcià:
1) Anar a córrer. ¿Què fa un blanc corrent? Per quin motiu corre un es pregunten i et pregunten els cambodjans. Per res, respons tu. Corro per córrer. Aquesta és la millor manera de sentir-se com Forrest Gump: tots et saluden pel carrer, fan el gest de seguir-te, els sents que et diuen: "Un, dos, tres", en anglès o en khmer, mentre salten sobre els seus peus com si correguessin, tots, absolutament tots, els nens saben dir "hello", alguns et segueixen en bici, altres en moto, les converses es paren, les dones riuen, els gossos et borden estranyats i et persegueixen. Fins i tot la recepcionista del gimnàs quan et veu córrer de pressa (massa de pressa per al seu gust) se t'acosta obrint-se camí entre un grupet de cambodjans expectants, i et diu: "No cal que corris, et cansaràs". "¿No se suposa que estic en un gimnàs i hi hauries d'estar acostumada?" penses, panteixant a la cinta, quan l'escoltes. Posar-se a fer sèries (repeticions) d'uns 200 metres és hilarant. Si no estiguessis ofegat per l'esforç riuries de tot. Veure una persona córrer, parar-se, i tornar corrent en sentit contrari els desconcerta molt. Fins al punt que tot el veïnat surt a veure't, treuen les cadires i s’asseuen a observar el pas de l'Exprés d'Occident. I, bé, si per qualsevol motiu vas sense samarreta ja és massa, amb la teva pell blanca brillant i el borrissol al pit. Ja no ets de Mart, ets de Júpiter.
2) Caminar. Ja no es tracta d'anar a córrer amb les teves robes estrafolàries, sinó de caminar simplement. Es van acostant els moto-dops (moto taxis) i et pregunten, l’un darrere l'altre si vols que et portin. Els respons que vols caminar. Et miren estranyats per la resposta, per haver-ho dit en khmer i perquè, si mires al voltant, veus que és una jungla on les voreres o brillen per la seva absència o estan saturades de cotxes i grans tot terrenys.
3) Comprar un cotxe i demanar-li al venedor que, un dia abans d'entregar-te’l, et digui el número de matrícula per informar l’assegurança i que et respongui: "No té matrícula. Vostè va demanar un cotxe, no un cotxe amb matrícula".
3.a) Intentar fer-li entendre que necessites la matrícula. La seva resposta encara és més contundent: "Però si pot conduir sense matrícula. A Cambodja molta gent ho fa". Es veu que el concepte de l’assegurança no està gaire estès.
4) Posar-te el cinturó de seguretat al cotxe i demanar als cambodjans que se’l posin. La seva resposta sempre és, amb cara de sorpresa perquè els ho dius i perquè molts mai se n'han posat un ni saben com s'utilitza, que no els agrada. La cara de marcià la poses tu quan puges a un taxi i veus que el cinturó et va tan ample que hi podrien cabre tots els que van al taxi (i parlem de 9 persones). Al comentar-l’hi al conductor, la resposta és concloent: "Així és més còmode".
5) Intentar fer comprendre que en un cotxe hi caben cinc persones. Aquest nombre queda autènticament desfasat per les lleis de la física: en un cotxe hi caben tantes persones com volum hi hagi. En un taxi aquest nombre varia entre vuit i nou. Puges a un taxi, t’asseus al seient del copilot i esperes que el cotxe arrenqui (bé, més aviat que avanci perquè els encanta deixar el motor encès durant hores sense necessitat) quan veus que un altre individu intenta seure on ets tu. Tu, sorprès, dius que sí home, que has pagat per aquest seient. Però no, estàs equivocat, has pagat només la meitat del seient. Resignat acceptes o pagues doble, però com que la persona ja està allà no el pots fer fora, almenys a les bones. No has acabat de digerir aquest canvi de plans quan veus que una dona s’asseu al seient del conductor i penses: "¡Que estrany!, una dona conduint" (s’ha de tenir en compte que és un país molt masclista). Però no, tornes a estar equivocat, ja que aquella dona, de cop, s'arramba cap a tu quan el conductor vol entrar. Així és com entren 4 persones adultes al davant. El més divertit del cas és quan el cotxe no és automàtic, que la majoria de taxis ho són, i veus com la dona, o la persona corresponent, ha de separar les cames perquè el conductor pugui canviar de marxa. I tot això amb cinc persones més al seient del darrere, les que tu pensaves que cabien en un cotxe.
6) Pensar que en una furgoneta no hi caben més coses. Sempre, repeteixo, sempre hi caben més coses. I més persones. No sé el temps que triguen a muntar tot el que arriben a carregar perquè no caigui. No tenen estudis i alguns deuen ser curts o molt curts, però de veritat que els que munten això podrien dedicar-se a la logística. En una furgoneta, amb la part del darrere oberta, hi poden cabre: un parell de motos, unes 15 persones, 10 sacs d'arròs d'uns 50 kg cada un i paquets i més paquets. Tot ben assegurat amb cordes. I dic tot i no tots perquè les persones van com bonament poden. A fora i a dins, perquè a dins hi ha tanta gent com la norma explicada al punt número cinc. I ¿on caben més coses o persones? ¡Al capó! Aquesta és la nova campanya de la DGT. Un home assegut al capó agafant-se amb les mans a qualsevol escletxa i, per vetllar per la seva seguretat, amb un casc. Però, home ¡¿no t’adones que aquí assegut per més casc que portis si hi ha una frenada o un xoc surts disparat com un home bala?!
7) Parlar khmer. Ets com el lloro que parla, el mono del circ, o un astronauta enmig de la platja a l'estiu: ets l'atracció. Moltes vegades no t'entenen la primera vegada que et dirigeixes a ells. Els ho has de repetir un parell de vegades fins que s’adonen que sí, que tu, l'estranger, els estàs parlant en la seva llengua. Llavors la venedora ho diu als altres i ells li pregunten: "¿Sap khmer?". I quan ets tu el que respon "baat" (sí) se senten rialles. Sí, sí, el barran (estranger) parla khmer. Pots tenir una desena de persones mirant-te i preguntant-te coses. Altres no s'atreveixen a parlar i només t'observen.
8) Dir que no vols gel. És costum cambodjà omplir amb gel els vasos fins a vessar. Després hi aboquen el líquid, però primer hi va el gel. Per favor, si no vols gel ¡no se t'acudeixi tirar-lo a terra! Aquí se servirà en el següent got. I bé, si ja l’has tirat, no passa res. S’hi tira una mica d'aigua, s’espolsa amb la mà i ja està, de tornada a la nevera.
9) Perseguir algú perquè et vols gastar els teus diners en la seva empresa. Però quan parlo de perseguir, parlo de trucades de telèfon durant mesos. "¿Què passa? ¿Els meus diners no t'agraden?". És que m'anava malament, és que ja li trucaré... Però no passa només quan un vol establir relacions amb una empresa. ¡Ni de bon tros! ¿Que havies quedat amb algú per pagar-li 20.000 dòlars? Tranquil, ja vindrà un altre dia.
10) El banc. El primer dia que vas al banc a treure diners portes el teu passaport a sobre per poder-ne treure quan et demanin que t'identifiquis. El passaport no sortirà de la butxaca. Omples l'imprès, ja sigui sol·licitant 1 o 100.000 dòlars, l’entregues amb la llibreta del compte i et tornen els diners, després d'haver passat per 15 parells de mans diferents. Millor que no preguntis i millor que no perdis la llibreta, perquè està vist que el nom del titular no importa en absolut.
11) Els feixos de bitllets a la vista a les cases de canvi i al banc. ¿Què és això d'haver d'avisar el banc amb un parell de dies d'antelació per cobrar un xec de 4.000 euros? Aquí pots tenir a la vista 100.000 dòlars. Mires al voltant estranyat fins que veus un endormiscat policia (condició bastant habitual en els cambodjans) amb una metralleta que espanta, no només per la mida, sinó perquè està rovellada i és vella i perquè has sentit a dir que són de gallet fàcil.
Per acabar, només una recomanació: pren-te les coses amb calma. Si t'estresses estàs acabat. Estar visitant una família, a qui has anat a veure per recollir un paper que et demanen al col·legi i acabar fent una migdiada, menjar uns plàtans i assistir a una reunió on ningú diu res durant minuts i més minuts és... el nostre pa de cada dia. Els teus plans de veure cinc famílies en un parell d'hores salten pels aires. Paciència, molta paciència.
I paciència perquè passin els mails. Per sort avui no plou i no hi haurà problemes (això crec) perquè quan plou es talla molt sovint. I al trucar a la companyia de telèfon (a qui pagues més de 200 dòlars al mes per aquest servei) et contesten: és que plou. ¡Què passa! ¡Que no plou mai en aquest país de monsons!