Resulta impossible imaginar la dalla de la mort segant la vida en aquests arrossars d'intens color verd. És inefable l'atrocitat soferta en milions de cares que només apunten un somriure que sembla etern. Fa esgarrifances pensar en més de dos milions, ¡dos milions!, de persones passades sota la fulla del matxet.

D'un total de nou milions d'ànimes, entre dos i tres milions (¡quina imprecisió! un milió, més o menys, fills tots d'alguna mare) van ser assassinades en només quatre anys, els que van del 1975 al 1979, anys de govern dels khmers rojos. Resulta inconcebible que un mateix lloc pugui acollir el paradís del somriure, la selva i els temples d'Angkor, i l'infern de la paranoia del mal anomenat Partit Democràtic de Kampuchea, escenificada en uns camps d'extermini que fan que l'avern imaginat per Dante s'assembli a un lloc d’esbarjo.

I, encara que es podria dir que tot es difumina amb la perspectiva de les tres dècades passades des d'aleshores, en realitat només va ser el 1998 quan la violència va quedar enrere. Fa només 10 anys que la guerrilla dels khmers rojos va deposar les armes. Únicament, 10 vegades pres el raïm al ritme de les campanades de la plaça del Sol, 10 Caps d’Any, 10 aniversaris, només 10. Puc recordar perfectament com era la meva vida fa una exhalació de deu anys.

Dilluns, 7 de gener, es va celebrar el dia de l'enderrocament del govern dels khmers rojos per part de l'exèrcit vietnamita. No seré jo qui escrigui sobre les desgràcies sofertes per aquest país, ja que no sóc historiador. No seré jo qui aporti dades a la història dels últims 60 anys de guerres escrites amb l'olor de la pólvora, la sang, la por i la tortura. Són sis dècades de guerra d'independència de França, dictadures de dretes, dictadura d'esquerra, ocupació vietnamita i pacificació per forces internacionals. Són anys que deixen una empremta profunda que el somriure no pot ocultar, encara que tot sembli haver-se esvaït en el silenci.

No obstant, sí que escriuré sobre detalls que et fan recordar que la imatge dels malsons viscuts a la fosca llum del dia de quatre anys eterns de carnisseria no han estat esborrats pels 30 anys passats. Tot segueix recent i latent. ¿Què sentia la gent a Espanya el 1949, únicament deu anys després d'acabar-se la guerra civil?, doncs això és el que va passar a Cambodja, una gran guerra civil.

Uns exemples. A l’arribar a Cambodja em va sorprendre la poca presència que té el francès. Tants anys de dominació francesa i el francès ha desaparegut. Ningú el parla. Més aviat, gairebé ningú. Quan algú es dirigeix a tu ho fa en anglès i rara és la vegada que la llengua de Voltaire aparegui. Un simpàtic taxista en la cinquantena, que s'amagava del sol sota un barret de grans ales, en va tenir prou amb un dit per donar-me una explicació definitiva: amb el dit índex va dibuixar el recorregut que faria un ganivet per seccionar el coll. Això és el que passava amb els que parlaven francès, aquella era la sort que els esperava a aquells que havien estat il·lustrats en "excés".

De la mateixa manera, també es va ressentir la llengua khmer, com vaig poder comprovar divendres sopant amb un grup de joves cambodjans. Entre les rialles dels altres, un d'ells pronunciava paraules acabades d’aprendre a la universitat que als altres els resultaven divertides i estranyes, ja que no les havien sentit mai. Igual que a aquells que parlaven francès, als que tenien un llenguatge excessivament ric i culte els esperava la mateixa sort del matxet. L'ús de certes paraules i expressions denotava hores passades davant de llibres i pressuposava una certa categoria social. El resultat, a part de centenars de milers de goles seccionades i cranis rebentats al ser estimbats per precipicis, va ser un gran empobriment del llenguatge.

El que van patir llavors també explica la mania dels cambodjans a dormir, si és possible, amb el llum encès per evitar, com diuen ells, fantasmes o algú que entri a casa.

Al que no m'ha estat possible trobar-hi explicació és als tatuatges. Un mantell de silenci de vapors d'alcohol dibuixa un somriure melancòlic i temorós com a resposta a la pregunta. El vi de palma s'ha convertit en el company més fidel i pròxim per a molts d'ells, turmentats per a tota l'eternitat pel que van fer. La cirrosi serà la seva particular dalla.

També perdura el que van fer a veïns, amics, germans i pares. La destrucció de la confiança en els altres és patent en les relacions. Fills van denunciar pares, pares a fills, germans a germanes i viceversa en una delació contínua. La confiança es va trencar i la família es va destruir perquè l'única "família" fos l'estat. La conseqüència és un exacerbat individualisme i pànic davant propostes que impliquin cooperatives. Encara a les escoles no s'ensenya aquesta història i són molt reticents a parlar d'ells.

No obstant, també és cert que a poc a poc les coses van millorant. Estic convençut que el tracte cordial, hospitalari i pròxim que rebo quan he arribat a conèixer alguns d'ells tornarà a imposar-se amb un ampli i sincer somriure. Perquè la pau, simbolitzada per aquesta Naga esculpida amb armes foses i la fotografia de la qual encapçala l'article, és desitjada per tots ells malgrat enormes dificultats i desigualtats. L'únic camí a ella és el desenvolupament econòmic i el progrés social.