La qüestió sobre quants planetes conté el nostre sistema solar, que gira al voltant de la inclusió de Plutó, es queda curta en nombre, ja que no són ni vuit ni nou. Aquí, al nostre planeta, hi ha infinits mons a part tan llunyans que és sorprenent que poc que es triga a arribar-hi. Són els mons oblidats per tots nosaltres, els mons dels necessitats, d'aquells que no tenen res. Però més oblidats encara, si és possible, són els mons dels que han perdut la seva condició d'éssers humans i als quals se'ls priva de tot tracte d'iguals. A Cambodja, país de les meravelles d'Angkor, he viatjat fins a ells.
Aquí, la misèria instal·lada en cabanyes de fusta i palla en què viuen moltes famílies no concedeix treva i la tradició ensenya a haver de guanyar-se el plat d'arròs per un mateix des que es té ús de raó. Aquells que pels infortunis de la vida hagin estat desproveïts d'aquella o de la seva capacitat d'ajuda no poden esperar trobar consol. La pobresa, permanent des de fa moltes generacions, no ho entén i únicament ensenya valors que no són poc més que brusquedat en el tracte.
Peah, dotze anys de vida encongits a la gatzoneta que a penes l'aixequen quaranta centímetres de terra, estranya a tot i a tots, i a una altura a la qual fins i tot els gossos la miren des de dalt i només uns pollastres sarnosos, plomats i escanyolits ho fan de cara des del seu niu ple de puces. Fins i tot s'endevina una mica de menyspreu en la seva mirada al veure com aquest ésser, ja no humà, agafa, mastega i s'empassa pedres com si fos un animal, davant la indiferència dels seus pares, els seus avis i els seus germans, que van perdre fa temps la condició de pròxims per convertir-se en distants observadors.
El plor monòton, cansat i feble de qui ja no té forces per plorar revela les hores passades en aquest racó seu, que fa de galliner i de traster, mal vestida amb una faldilla per a nenes de la seva edat però que a ella li va tan gran que sembla un llarguíssim ponxo per anar arrossegant-lo. El verd intens i daurat dels dibuixos no pot amagar la brutícia acumulada durant setmanes que s'intercanvien la roba i la seva cara al netejar-se, constantment, els mocs i les seves ja escasses llàgrimes. Així passa els dies, entre la indiferència d'aquells que l'envolten, ja acostumats a un soroll continu que el cervell ja no perd el temps a escoltar, com qui canvia de canal davant anuncis incòmodes i cruels.
Peah ensenya que el més necessitat no és aquell que no té casa, ni aigua corrent, ni menjar o educació, sinó aquell que ha estat desposseït de la seva condició humana pels seus iguals, que li han pres aquest tracte sense preguntar, i s'han emportat amb això l'afecte i el carinyo, i ha quedat reduït a un mer ésser vivent a l'espera d'acabar els seus dies sumit en la desesperança quan el seu únic pecat capital, condemnada ja a viure morta, és ser discapacitada mental com si la culpa i l'elecció d'aquesta ofensa haguessin estat decisió seva.
Tot són cares d'estranyesa i sorpresa al seure al seu costat, acariciar-li el cap, les galtes, una amb una gran cicatriu causada pel foc, com si el càstig de la discapacitat no fos suficient, i agafar-li les mans per fer-li sentir que sóc aquí. Els seus parents es mantenen distants i ni tan sols els gossos s'atreveixen a acostar-se. Al fer-li un petó a la mà, on tota la superfície de pell està coberta per ronya, fang i terra, em mira sorpresa per primera vegada als ulls, temorosa durant tota aquesta estona, i és possible creure que, segurament, és la primera vegada li han fet un petó.
A mesura que s'apaguen les seves queixes augmenta el meu enuig; em bull la sang i se'm sulfura l'ànim davant de tant de menyspreu i oblit. M'agradaria cridar i escopir-los a la cara paraules de desdeny infinit i aconseguir, encara que només fos per un moment, rebaixar-los a una altura a la qual fins i tot les gallines els mirarien des de dalt. M'agradaria, cabrejat fins a l'ànima per la ràbia, denunciar i sacsejar els cossos i les consciències d'aquells que l'envolten i de governants corruptes i insaciables que tenen, suposadament, el mandat d'ajudar-la i que amb les seves corrupteles només la mantenen en la pobresa, perquè no és possible sumir-la més en aquesta situació. Però la seva família, impulsada per la fam i la necessitat, justifica una situació que no entén com a injusta amb una falta de temps per fer-se càrrec d'algú desvalgut.
La poso dreta, vull que miri els seus germans a la cara i no des de baix, i la faig seure amb nosaltres. Però els plors li tornen a la boca i, com un autòmat, s'aixeca per caminar pesadament i tornar al seu racó entre palles, pollastres, pedres i ombres, on sembla que se sent menys incòmoda. Són dotze anys d'indiferència. Massa.
¿Com és l'home capaç de tanta denigració? ¿Per què nosaltres hem tingut la sort d'evitar-nos aquest oblidat mal trago? ¿És aquesta l'autèntica naturalesa humana? Sé que no perquè la feina diària d'ajuda a discapacitats físics i mentals que porta a terme l'equip de treballadors socials (alguns d'ells mutilats de mina) per restaurar-los la seva dignitat i els seus drets i els somriures dels gairebé quaranta nens també discapacitats que viuen al meu mateix centre així m'ho han demostrat.