Divendres passat vaig estar en una sessió d'informació i debat de l'associació de periodistes econòmics de Benín, el tema era: "Comerç i seguretat alimentària a l'Àfrica de l'Oest". Com a ponents hi havia un consultor especialitzat en temes d'agricultura i d'integració regional, i tres representants del Ministeri de Comerç.

En el context actual d'alça de preus, el tema era especialment interessant. A Benín, de moment, no hi ha hagut manifestacions violentes, però no per això els preus deixen de pujar i els mitjans de comunicació dediquen cada dia nombroses línies a comentar el fenomen. Per a l'Estat, la pau social és la prioritat i per mantenir-la pren mesures per pal·liar la crisi, com per exemple la venda de blat de moro a preu social, la reducció de les taxes a la importació o suports a la nova campanya agrícola... Difícil tasca per a un estat mantenir la població tranquil·la en una situació com l'actual, sobretot si pensem que el seu interès no és només disminuir l'impacte de l'alça de preus sinó també mantenir-se en el poder com més temps millor i amb el suport popular més ampli possible.

Cada vegada que torno a Espanya, m'adono que el treball que fem els cooperants o la cooperació en el seu conjunt el comuniquem malament.

La setmana passada vaig veure que TVE estrenava una nova sèrie, precisament, sobre cooperants, que va despertar la meva curiositat. Així que em vaig disposar a veure-la entre conversa i conversa amb la meva família. 15 minuts després, vam canviar de cadena.

Quan els preus dels productes bàsics pugen per al consumidor, es produeix un moviment generalitzat tant entre els ciutadans com als mitjans de comunicació que, sumats a altres motius de descontentament, deriven en moviments socials de protesta com els de fa uns mesos a Mauritània, unes setmanes al Camerun i uns dies a Burkina, per citar alguns països. En canvi, quan els preus de compra al camp baixen, fins i tot per sota del cost de producció, pocs són els que ho saben i menys els que protesten.

Hi ha dues maneres de llegir els informes que tracten de la pobresa i la fam. Una, sense imaginar el que viuen els individus de qui es parla, i l'altra posant-te en la seva pell.

Aquests informes que llegim poden tenir un cost més elevat del que guanyen en anys les desenes de famílies de què es parla. Davant d'aquesta situació, la gran temptació és pensar que més hauria valgut no fer l'estudi i recolzar aquestes famílies.

Avui, he estat discutint amb una col·laboradora local i amb un col·lega sobre un estudi que volem portar a terme sobre les mesures de protecció necessàries per al desenvolupament del sector agrícola a l'Àfrica de l'Oest o, el que és el mateix, la política aranzelària de les importacions de productes agrícoles i de l'agroindústria. És un estudi molt car. Tot i això, tots creiem que la causa és justa.

La veritat és que tinc una de les feines més boniques que em podria haver imaginat. Acompanyo la gent que planifica el desenvolupament de la seva comunitat, de la seva regió, del seu país... acompanyo la gent que somia i que creu en un món millor.

Aquesta setmana he estat a Burkina Faso i he viscut dues sensacions contradictòries: de desesperació per les notícies que arriben del Txad, i d'esperança, treballant amb les organitzacions i els companys de Burkina.

D'aquest viatge me n'emporto impressions contradictòries. D'un costat, esperança, perquè he trobat gent que lluita per un futur millor, que ja coneix la presó, però que no deixa de fer el que pensa que està bé i, per un altre, realitats polítiques difícilment justificables i natualment poc portadores de pau i desenvolupament.

Una de les organitzacions amb què treballem és una institució de microfinances. Al Txad, no existeix, com en altres països, una xarxa àmplia de caixes d'estalvi rurals, que permeti l'accés al crèdit a les poblacions que no poden accedir als serveis bancaris: tant per la distància (normalment només són presents en els grans nuclis urbans) com per les condicions. Aquest és el motiu pel qual les organitzacions actives en el medi rural intenten crear una dinàmica d'estalvi,  que permeti constituir un capital susceptible de convertir-se en crèdit per invertir-lo en les petites empreses rurals.

La filla d'uns amics francoespanyols que fa poc van arribar a Benín, va preguntar l'altre dia a la seva mare després de passejar pels carrers de Cotonou: "Mare, ¿segur que el Pare Noel porta joguines a tots els nens?"

¿Què es pot contestar? ¿Com es pot acceptar que el Nadal no és pau i amor per a tothom, ni tan sols menjar ni sostre per a tothom? Jo només tinc una resposta: el Nadal és una injecció d'il·lusió per a un món millor, és l'ocasió de renovar el compromís i posar en la llista de propòsits per al 2008 treballar perquè aquest altre món sigui possible.

Mafalda ho diu millor que jo en l'arxiu que us adjunto. Ho podeu veure fent clic sobre la imatge. Bon Nadal a tothom i un any nou ple d'il·lusió.

La setmana passada vaig participar a Brussel·les en la reunió de la Xarxa de prevenció i gestió de crisis alimentàries al Sahel i l’Àfrica de l'oest. És una trobada on es reuneixen els donants i els països de la regió. L'agenda estava carregada de temes sobre la situació alimentària actual i les previsions per a la regió i d'informacions sobre els instruments que la Xarxa utilitza per gestionar i prevenir les crisis alimentàries. Però entre totes aquestes qüestions, al final de la reunió no hi va poder faltar una discussió sobre els acords de cooperació econòmica que la regió negocia amb la Unió Europea (UE).

Pot semblar curiós que en una reunió que parla de seguretat alimentària s'integri un tema tan específic sobre comerç internacional, però la crisi del 2005 al Níger va demostrar la influència determinant del comerç en la seguretat alimentària d'un país.