Al tornar de les meves vacances (ja fa més d'un mes, sembla mentida!!!), estic en un moment que tot es remou.

La crisi de preus ha despertat sensibilitats i passions i les promeses de fons suplementaris arriben des de molts punts diferents d'aquesta regió d'Àfrica coneguda per la seva pobresa... (Àfrica de l'oest). Una regió que des del 2005 té una política agrícola regional elaborada dins un procés participatiu i del qual tothom està satisfet i, a la vegada, decebut per la seva falta d'aplicació. Les causes no només són externes, però la falta de finançament és un dels problemes.

En una reunió organitzada a Brussel·les, en què van participar dirigents europeus i africans, es va veure clarament la ignorància dels països europeus sobre l'existència d'una política de qualitat a la regió.

El maig passat, enmig de la crisi que feia cremar pneumàtics a les capitals dels diferents països com a protesta per la pujada de preus, la CEDEAO (Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental) va organitzar una reunió ministerial per adoptar una "ofensiva contra la 'vie chère'", que afortunadament es va recolzar en els principis i les orientacions de la política agrícola.

No obstant, una cosa és adoptar aquesta ofensiva i una altra de molt diferent definir programes concrets que permetin arribar als resultats esperats. Per fer-ho es necessiten capacitats i temps, dues variables rares en els ministeris de la regió. Mentre amb prou feines els diferents països treballen en els plans d'inversió en agricultura, eines per fer operativa la política regional, paral·lelament s'ha de fer un esforç suplementari per identificar els programes d'urgència. El pitjor de tot aquest doble procés és l'aparició de diferents pastanagues, en forma de promeses de fons, que en general no respecten els processos en curs i que exigeixen la identificació de programes amb altres criteris i metodologies, cosa que provoca incoherències i, en definitiva, que es tirin pilotes fora.

En la meva última visita a Burkina, fa una setmana, visitant una petita associació del nord del país, vaig tenir una sensació semblant, però a un nivell molt local.

Aquesta associació té un president molt dinàmic, amb molts amics a Europa que el volen recolzar, i encara que ell segurament té una visió bastant clara d'on vol arribar, és difícil percebre-la quan ell no hi és.

Durant la nostra visita, els animadors de l'associació ens van presentar les diferents activitats i infraestructures amb el nom del donant a davant, no obstant no van ser capaços d'integrar totes les accions en una estratègia coherent. Per exemple, al costat d'un vetust banc de cereals capaç de resoldre l'escassetat de cereal (mill, aliment bàsic de la zona) durant l'època de treball al camp fins a la collita, hi ha uns edificis nous de ciment on hi ha uns tallers poc utilitzats, on les dones es formen en costura o sabó (a vegades amb una formadora que ve d'Europa!!!!). A més, els productes fabricats al centre o per dones independents estan destinats a un mercat molt petit sense gaires possibilitats de promoció.

¿Qui ha identificat les activitats? ¿Qui ha decidit les prioritats? No és fàcil mantenir-se fidel a la visió i l'estratègia pròpia, quan els fons necessaris per realitzar-la no estan disponibles i, a la vegada apareixen fàcilment proposicions de finançament diverses fàcilment accessibles.

És difícil ser íntegre i coherent quan els fons amb què es compta són impredictibles. La declaració de París sobre l'eficàcia de l'ajuda estipula aquesta necessitat de "predictibilitat" de l'ajuda i la necessitat que els suports s'integrin en les dinàmiques establertes pels Estats receptors. No obstant, malgrat la seva revisió a Accra el mes passat i dels compromisos delsdiferents Estats, és evident el seu incompliment.

Pot ser que la solució més plausible passi per l'enfortiment dels Estats o comunitats receptores, amb capacitat per negociar i reorientar les propostes o simplement rebutjar-les si són font de dispersió, esperant que altres oportunitats més adaptades a les seves necessitats apareixeran un dia.