Quan els preus dels productes bàsics pugen per al consumidor, es produeix un moviment generalitzat tant entre els ciutadans com als mitjans de comunicació que, sumats a altres motius de descontentament, deriven en moviments socials de protesta com els de fa uns mesos a Mauritània, unes setmanes al Camerun i uns dies a Burkina, per citar alguns països. En canvi, quan els preus de compra al camp baixen, fins i tot per sota del cost de producció, pocs són els que ho saben i menys els que protesten.

Acabo d'arribar de Burkina, dissabte hi va haver una altra manifestació sobre la vie chère. Van ser prudents, ja que uns dies abans les manifestacions van acabar amb els semàfors de la ciutat i amb alguns arrestos. Aquesta vegada, fins on sé, la marxa va ser més tranquil·la (em pregunto si les forces de l'ordre eren més nombroses que els mateixos manifestants...).

A Burkina, el 80% de la població viu de l'agricultura. És fàcil imaginar que una baixada del preu del cotó o del blat de moro que es paga al productor té un impacte tan important com la pujada de preus actual. Però estranys són els moviments que denuncien la situació i encara més estranyes les mesures de l'Estat per mitigar-los.

Durant tres mesos, productes bàsics com la llet o l'arròs podran entrar a Burkina sense pagar aranzels. Aquesta és una de les mesures que l'Estat ha pres per contrarestar la pujada de preus en el mercat internacional, i tenint en compte que aquests aranzels ja són extremadament reduïts, cal preguntar-se sobre l'efectivitat de la decisió. El potencial de producció d'aquests productes a Burkina és gran i una de les causes per les quals aquest potencial està dèbilment explotat és perquè 'els lliberals' pensen que la producció d'arròs o de llet a Burkina és massa cara i que és millor proveir-se en el mercat internacional en països amb costos de producció més baixos, sigui naturalment o a cop de subvencions.

Ara, estem veient en directe els límits d'aquesta teoria. ¿És verdaderament sobirà un país que depèn substancialment de l'exterior per proveir-se dels productes bàsics de l'alimentació dels seus ciutadans? La resposta no és difícil, NO, i si el país és pobre, encara menys. ¿D'on traurà l'Estat els diners per ajustar la seva balança de pagaments (equilibri entre les exportacions i les importacions) i a més subvencionar els preus al consumidor?

Per desgràcia, els polítics acostumen a gestionar els seus països amb una visió de curt abast (fins a les pròximes eleccions) i, des d'aquest punt de vista, necessiten resultats ràpidament, que siguin duradors o no és relatiu. Es necessiten dirigents atrevits i visionaris per decidir que és necessari un temps de vaques magres per desenvolupar la producció local amb inversions en l'agricultura i l'agroindústria i una protecció adaptada a les necessitats d'augment progressiu de competitivitat de la producció local.

Sense aquestes decisions, la dependència de l'exterior per alimentar-se no deixarà d'augmentar i això implica que milions de persones depenguin de decisions polítiques preses en altres països per a una cosa tan fonamental com alimentar-se.

Sense aquestes decisions, la gran majoria de la població dels països de l'Àfrica de l'oest continuaria empobrint-se, impossibilitada d'accedir al dret universal de guanyar-se la vida amb la seva feina.