Hi ha dues maneres de llegir els informes que tracten de la pobresa i la fam. Una, sense imaginar el que viuen els individus de qui es parla, i l'altra posant-te en la seva pell.

Aquests informes que llegim poden tenir un cost més elevat del que guanyen en anys les desenes de famílies de què es parla. Davant d'aquesta situació, la gran temptació és pensar que més hauria valgut no fer l'estudi i recolzar aquestes famílies.

Avui, he estat discutint amb una col·laboradora local i amb un col·lega sobre un estudi que volem portar a terme sobre les mesures de protecció necessàries per al desenvolupament del sector agrícola a l'Àfrica de l'Oest o, el que és el mateix, la política aranzelària de les importacions de productes agrícoles i de l'agroindústria. És un estudi molt car. Tot i això, tots creiem que la causa és justa.

La realitat és que vivim en una de les regions menys competitives però més obertes als mercats estrangers, i en una situació així no hi ha cap agricultura que sobrevisqui ni cap indústria que prosperi, i sense aquests dos sectors el desenvolupament no és possible. És en aquest context en què el pes de la responsabilitat sobre la valoració dels resultats pren proporcions inimaginables, sobretot si pensem en el que una explotació familiar guanya a l'any i ho comparem amb el cost de l'estudi.

La complexitat augmenta en el nostre model de cooperació: no som nosaltres els que executem la majoria de les accions, sinó que treballem amb col·laboradors locals que recolzem sense substituir-los. La nostra missió és reforçar la societat civil local perquè sigui capaç de lluitar pels seus propis drets i sortir de la pobresa, i no ho aconseguirem si els que lluitem som nosaltres. De fet, ¿què som nosaltres als països on treballem? No som societat civil local, els nostres membres són a Espanya, com el patronat que ens dirigeix, però quan treballes al costat dels que sí que ho són, amb els que tenen la verdadera legitimitat d'influir perquè les coses canviïn, a vegades aquest acompanyament és més difícil que estar en el foc de l'acció.

Respecte a l'estudi de què parlava més amunt, ara em pregunto sobre les capacitats dels col·laboradors locals d'utilitzar les conclusions, i noto que és tan important la realització de l'estudi com la definició d'una bona estratègia per valorar-lo. Em debato entre la confiança que li dec al col·laborador local i l'esforç que dedico a acompanyar-lo. Magha, el coordinador, sempre em diu que vaig a 200 quilòmetres per hora ¡Que difícil que és domar la responsabilitat quan administres recursos, les ganes de canviar les coses i el respecte pels ritmes i les evolucions de les organitzacions amb què treballem!