martes, 12 de febrero de 2008 17:07
imiguel
Sense somnis es va a cegues
La veritat és que tinc una de les feines més boniques que em podria haver imaginat. Acompanyo la gent que planifica el desenvolupament de la seva comunitat, de la seva regió, del seu país... acompanyo la gent que somia i que creu en un món millor.
Aquesta setmana he estat a Burkina Faso i he viscut dues sensacions contradictòries: de desesperació per les notícies que arriben del Txad, i d'esperança, treballant amb les organitzacions i els companys de Burkina.
La guerra al Txad, bé, la guerra d'aquest any, va començar una setmana després que jo sortís del país. Mentre hi vaig ser, vaig estar envoltada de persones que creuen en el futur, que somien amb un país en pau i pròsper per als seus fills. Amb ells, vam fer una planificació a cinc anys vista per poder contribuir amb el nostre granet de sorra en aquesta tasca. Però quatre dies després va començar la guerra.
Els cooperants amb qui vaig treballar, després de tenir un bon ensurt, van ser evacuats als seus països respectius, però els companys txadians i les seves famílies es van quedar. Al principi, ens vam quedar sense notícies seves, una desconnexió que es va anar resolent amb el pas dels dies. Vam saber que alguns havien anat al Camerun buscant refugi mentre duressin els atacs (m'imagino la por de la dona de Ninga, embarassada de 8 mesos) i altres van optar per quedar-se a casa.
La meva pregunta, quan la vida normal comença tímidament a instal·lar-se a N'Djamena, és quina moral tindran ara els meus companys per seguir somiant en un futur millor, en el realisme d'aquells plans que vam fer amb tanta il·lusió només fa 15 dies. Els rebels s'allunyen però prometen tornar amb més armes i el president no està disposat a anar-se'n
¿En aquestes circumstàncies, és possible fer plans a llarg termini en un estat de tanta inseguretat? La meva resposta és que és difícil demanar-li a una persona que somiï amb un món millor, quan es lleva al matí i la seva prioritat és acabar el dia amb la família sana i estàlvia. O treballar per un canvi profund en la vida de la gent, quan les persones que han de protagonitzar aquest mateix canvi, una vegada més, ara estan paralitzades per la por, per la destrucció i per la incertesa. I que és difícil acompanyar aquest procés, perquè sense somnis es va a cegues i ara només els més agosarats somien.