La setmana passada vaig participar a Brussel·les en la reunió de la Xarxa de prevenció i gestió de crisis alimentàries al Sahel i l’Àfrica de l'oest. És una trobada on es reuneixen els donants i els països de la regió. L'agenda estava carregada de temes sobre la situació alimentària actual i les previsions per a la regió i d'informacions sobre els instruments que la Xarxa utilitza per gestionar i prevenir les crisis alimentàries. Però entre totes aquestes qüestions, al final de la reunió no hi va poder faltar una discussió sobre els acords de cooperació econòmica que la regió negocia amb la Unió Europea (UE).

Pot semblar curiós que en una reunió que parla de seguretat alimentària s'integri un tema tan específic sobre comerç internacional, però la crisi del 2005 al Níger va demostrar la influència determinant del comerç en la seguretat alimentària d'un país.

El tema el va posar sobre la taula un representant de la UE, que va repetir com una lliçó apresa de memòria els objectius dels acords sobre desenvolupament, integració regional i integració de la regió en l'economia mundial, entre altres qüestions. La seva intervenció va ser seguida per la d'un gabinet d'estudis francès, que va resumir els resultats d'estudis d'impacte sobre seguretat alimentària i va mostrar els riscos d'aquests acords sobre els sectors productius. Finalment, el president d'honor de la Xarxa camperola de l'Àfrica de l'oest (ROPPA), Mamadou Cissokho, va exposar l'opinió dels pagesos, que són més del 60% de la població d'aquesta regió africana.

Mamadou va parlar durant més d'un quart d'hora, sense tenir cap paper al davant. La seva presentació va ser impressionant. Va començar amb un relat de les riqueses i les potencialitats de la regió. Va passar revista al procés de negociació amb Europa, per denunciar que aquesta no havia estat a l'altura del seu interlocutor, malgrat les diferències en el desenvolupament entre les dues parts. Va seguir per demanar responsabilitats als estats de la regió, per no assumir el seu deure sobre el desenvolupament dels seus països i de la regió, i va acabar denunciant les tàctiques de negociació actuals de la UE, per dir que són contràries als objectius previstos en els acords.

Quan va acabar, tothom (excepte el representant de la UE) va aplaudir emocionat. Havia situat les responsabilitats tant dels països de l'Àfrica de l'oest com de la UE de la manera més digna possible, amb el compromís de treballar per potenciar les immenses capacitats de la regió, de la seva terra.

Després d'obrir una ronda de preguntes, en què els assistents a la sala van expressar les seves pors, li va tocar el torn de resposta a la UE. Una altra vegada, la primera frase va ser la repetició que l'objectiu d'Europa en aquests acords és el desenvolupament dels països de l’Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP). Sense deixar acabar la frase, la sala no va poder contenir el riure i el representant de la UE va fer una pausa.

Ara, quan recordo aquest moment des de la distància, a Benín, em sembla increïble i tremendament trist. És la mostra de la profunda ruptura que hi ha en la col·laboració entre Europa i els països de l'ACP i, més concretament, amb Àfrica. En la vigília de la cimera entre Europa i l’Àfrica, la crisi es fa més palpable i les hipocresies acumulades sortiran a la superfície.

Recordo que al final de la reunió a Brussel·les vaig anar a felicitar Mamadou per la seva intervenció i li vaig comunicar la meva admiració per poder articular tan bé les idees sense suport escrit. La seva resposta va ser taxativa: “Per a mi és senzill, el que dic em surt de les entranyes, no puc suportar més que malgrat tenir tot el necessari per viure bé, seguim sumits en la pobresa”.