Ara, de tornada a Benín, penso en la meva visita a Mauritània i hi ha una imatge que tinc gravada i que il·lustra les contradiccions i complexitats del món en què vivim.

Era en un poble del sud de Mauritània, Wothie, a la riba del riu Senegal. Estàvem asseguts en cercle sobre estores a terra entre una mesquita molt gran i luxosa en comparació amb les cases del poble i una casa particular a mig fer de tres nivells. La mesquita havia estat construïda amb les contribucions dels habitants del poble i la casa de tres pisos era d'un emigrant que viu a Europa. La resta eren cases de tova.

Ens havíem reunit amb l'agrupació de pagesos del poble, primer amb les dones que cultiven l'horta i després amb els homes que cultiven arròs en regadiu. Volíem saber com avançava la campanya, quins resultats esperaven i quins problemes tenien o preveien.

La seva descripció va ser una llista interminable de problemes. En uns casos, el cost per llançar la campanya agrícola havia estat tan alt aquest any, en què ni el gasoil ni els adobs havien estat subvencionats per l'Estat, que molta gent no havia pogut cultivar, sense tenir una altra alternativa econòmica a l'abast de la mà. O sí, dependre de les remeses enviades pels familiars que havien decidit buscar sort lluny de casa seva.

En el cas dels que havien començat, malgrat el que s’havia invertit, ho havien perdut gairebé tot a causa de les inundacions que havien afectat gran part del terreny irrigat, que van destruir els cultius i també les instal·lacions.

Altres apuntaven que aquest any, abans de començar la campanya, l'Estat havia posat en marxa un projecte per rehabilitar les instal·lacions, però amb tants errors tècnics que bombar l'aigua del riu per al reg provocava un sobrecost en combustible que posava en perill la rendibilitat del terreny. A tot això, s'hi anaven afegint altres problemes: els ocells, el preu de les llavors, que s'havien multiplicat per dos….

Al final de la seva exposició, els vam preguntar què havien fet ells per solucionar algun dels problemes de la seva interminable llista, i ens vam adonar que els seus intents de solució també estaven minats per problemes profunds:

--Havien escrit un informe dels danys provocats per les inundacions que havien remès a les autoritats, però malgrat que una delegació estatal i d'actors del desenvolupament els havia fet una visita, fins a la data, no havien rebut cap ajuda. Ells demanaven facilitats per poder llançar una altra campanya, aquesta vegada de mill o blat de moro, però si trigaven molt ja no seria possible. Deien que no volien l'ajuda alimentària, sinó les entrades necessàries per poder produir ells mateixos el seu menjar.

--També havien recorregut a la federació de productors, però no tenien confiança en els seus líders, ja que, segons ells, estaven lligats a la política i no eren verdaders productors o eren grans productors amb altres interessos. No era clar, per tant, que adoptessin les decisions a favor dels més pobres.

--A nivell particular, el que havien fet era cotitzar per constituir un fons i llançar una segona campanya i en això estaven, esperant poder arribar a constituir un estoc que els permetés alimentar-se l'any que ve. Però fins a la collita, els separava un període de vaques magres…

Escoltant tanta misèria i passejant la meva mirada entre la mesquita, les cases de tova i la casa de l'emigrant, em preguntava sobre el futur d'aquest poble, dels seus joves, i podia imaginar amb facilitat que emigrar devia ser un dels seus desitjos més forts. ¿Quina altra alternativa els queda?

Intermón Oxfam els podrà ajudar per realitzar la campanya agrícola aquest any, però ¿fins quan? Els problemes reals són altres: un Estat absent i irresponsable, una ajuda internacional inapropiada, uns actors manipulats… ¿per on començar?