Quan véns de Benín a Mauritània i visites els pagesos, la impressió és forta. A Mauritània només l'1% del país és cultivable i, fins i tot, en aquest territori les condicions són extremadament difícils: falta d'aigua que obliga a cultivar en regadiu amb un cost molt elevat en combustible per a les bombes d'aigua; ocells que pel fet de no tenir res més per menjar es mengen el gra i les fruites de l'horta; sòls empobrits, destrucció de collites pel pas d'animals…

¡Ser agricultor a Mauritània és una proesa! I malgrat les dificultats, la realitat és que l'Estat es retira cada vegada més de l'agricultura (¡liberalisme obliga!) i el resultat és que cada vegada hi ha menys terres cultivades. Aquests dies hi ha hagut manifestacions en moltes ciutats del país per protestar per la pujada de preus dels productes i els serveis de base.

En l'actualitat, Mauritània depèn en un 70% de l'exterior per a les seves necessitats en cereals. Amb tot, quan parles amb la gent del sud del país et diuen que abans no es consumia pa sinó que menjaven els cereals locals: mill, sorgo… Va ser a partir de les grans sequeres dels anys 70 que el blat va començar a arribar en forma d'ajuda alimentària, i des d'aleshores arriba, hi hagi crisi o no. La conseqüència és que, a poc a poc, els costums alimentaris han anat canviant i ara el pa és un aliment diari dels mauritans.

És perillós dependre d'altres per menjar, perquè per a aquests ‘altres’ el teu menjar no és una prioritat. Així, el biocombustible, per exemple, és econòmicament més rendible, el que abans s'importava o es donava com a ajuda alimentària es desviarà o hauràs de pagar més. La conclusió és simple: sense sobirania alimentària, els vulnerables ho són fins i tot més.