Des del carrer

La vida transformada

olgagarcia@elperiodico.com — Wed, 16 Jul 2008 07:57:00 GMT

"És ben sabut que la vida, des de l'origen, es forma, malforma, conforma, reforma, deforma i recompon sense un ritme compassat, però sí amb un compàs pautat. Segueix un procés lineal (infància, adolescència, joventut, edat adulta, vellesa) de línia sinusoide amb pics emotius que sumen o resten (amistat, desenganys, enamorament, òbits esperats o no, bonances econòmiques, salut o no, prole o no i crisis financeres). Tot, al cap i a la fi, seguint el guió de l’esdevenir animal i previsible en la nostra condició humana.

La transformació és una altra història; és la ruptura total, la fallida absoluta de la línia, el vertigen abissal de la matèria i l'emoció. L’inesperat i l’imprevisible. Comença amb l'enfonsament de tot suport rígid, amb el precipici a l'aguait del següent pas, al llindar del no res i al límit de l'infart espiritual. La catarsi, a vegades definitiva.

@MORE@

És llavors quan apareix la transformació positiva, quan la persona ja no espera res i ha sucumbit. Alguna cosa o algú comença a construir als seus peus un pont sòlid obra, per una banda, d'enginyers d’allò material (salut, nutrició i sostre) i, per l’altre, d'imaginers d’allò espiritual (orgull, estima, serenitat i fe). Un triangle de matèria, formació i ànima, que cal tancar."

Per a la memòria d'activitats d'Arrels, vaig demanar al meu estimat senyor Virto que escrivís alguna cosa sobre ell mateix, sobre com es va transformar la seva vida i això que heu llegit n’és el resultat. Volia compartir-ho amb vosaltres.

"En el dia del teu sant..."

olgagarcia@elperiodico.com — Fri, 11 Jul 2008 11:05:00 GMT

Fa tot just 10 minuts em diuen que algú m'espera a la porta d'Arrels. És Miquel. Porta aquest ram preciós i una nota escrita a mà felicitant-me pel meu sant, avui, 11 de juliol. Ha fet un passeig per les Rambles de Barcelona i ha tingut aquest detallàs. L'hi agraeixo molt perquè sé que els diners no li sobren, al contrari. Però aquest individu és tan elegant i delicat...

Els guants i la bronca d'Enrique

olgagarcia@elperiodico.com — Mon, 30 Jun 2008 10:35:00 GMT

"¿Per tocar?, ¿per repartir menjar?, ¿per dutxar?, ¿per acariciar?, ¿per medicar?, ¿per abraçar?, ¿per donar roba? Guants ¿per a què? "

Crec que va ser ahir que vaig publicar aquest post. I avui m'ha caigut una dolça i beneïda bronca d'Enrique. Vull dir-te des d'aquí, Enrique, que tens raó. Que parlar de guants de làtex simplement, no toca. Perquè si alguna cosa caracteritza el que fem, el que fas tu cada dia per aquests carrers nostres, és acostar-te, aproximar-te, voler asseure't i conversar amb Pedro, Manel, María... I aquí no hi ha guants, ni profilaxi, ni distància.

No sé per què se'm va acudir parlar d'una cosa que en el fons és anecdòtica, ¿oi? D'alguna manera volia escoltar opinions, saber com es veu la nostra feina des de fora, el ciberespai, però tens raó: si parlo de guants no parlo de la TENDRESA, del TROBAR RAONS, que és allò VERDADERAMENT IMPORTANT.

Petons a tots.

Enrique ha tornat de vacances

olgagarcia@elperiodico.com — Thu, 26 Jun 2008 08:19:00 GMT

"La diferència entre portar de vacances 56 persones en situació de carrer i les que s'han fet a la Ruca, és que a la Ruca hem estat de vacances:

Antonia, María, Salvador, Miquel, Antonia, Jose, Joan, Manuel, Ignasi, Anna, Núria, Josep, Ana Mª, Luisa, Puri, Pere, Cristina, Mariona, Miquel, Jacqueline, Enrique, Eleuterio, Enrique, Lorenzo, Gabriel, Toni, Sergio, Miquel, José, Francisco, Jaume, Francisco, Mesrop, Jose, Pere, Juan, Anna, Marta, Joana, Sonia, Pere, Jaume, Imma, José Mª, Esther, Bob, Josefina, Ramona, Stere, Pedro, Juan Carlos, Emilio, Enric, Domènec, Joaquín, Juan, Rafael, Angel, Rafa, Antonio, Juan, Miquel, Alfredo, Joan Lluis, Pedro, Arturo, Andreu, Angel, Enrique, Genaro, Josep, Juan Antonio, José, Josep Mª, Anna, Bea.

Darrere de cada una de les 56 persones no només hi ha un nom, sinó una cara concreta. Una vida que està plena d'alguns èxits i de molts fracassos que hem compartit.
I és a partir d'aquí, a partir de conèixer-nos, que les seves carències --carències que tots portem sobre les nostres espatlles-- les comprenc millor i em costa menys acceptar-les.

¿Dificultats? ¡És clar! ¿I qui no en té en la convivència entre persones?

¿Problemes? N'hi va haver alguns. Normal, quan estem parlant de vides destrossades.

Però els problemes són menys i les dificultats més suportables quan coneixes, quan et sents pròxim.

¡I n'aprens! ¡I t'emociones!:
¡Veure vides tan trencades que encara són capaços de riure i de lluitar.!
¡I que tu saps --t'imagines-- quant que els costa sortir.!
Però que veus que ells ho intenten una i una altra i una altra i una altra vegada.
Tantes com tu estiguis disposat a estar al seu costat.
¡I et sents tan al seu costat allà..!

I és per això que m'he sentit feliç al veure feliç Josefina.
Mai l'havia vist tan loquaç.
Té ja els setanta complerts i molts anys de viure al carrer.
Com una nena de quinze anys, va tenir humor i proximitat per fer-me una broma:
¡Em va treure per sorpresa la gorra que portava! i es va allunyar corrent a passets curts amb el seu bastó que li aguanta l'equilibri, exhibint un riure còmplice que a mi em va captivar.
L'endemà Josefina es va atrevir per primera vegada en la seva vida a banyar-se a la piscina.
A la tarda ho va repetir il·lusionada.

Quan diumenge ens acomiadàvem, encara no sabia si José Mª aquella nit tornaria a dormir al carrer o demanaria dormir en pensió.
Fa unes setmanes, des del carrer, va sol·licitar una plaça per venir de vacances.
I va venir. El dimarts, 17, a les nou en punt, allà estava com els altres.
Només que ell aquella nit venia de dormir en qualsevol banc, cobert amb cartrons.
Va ser genial l'última nit, quan, en l'última festa, es va posar amb Bea a cantar "sevillanes".

I he tornat a comprovar que dur que deu ser deixar de beure quan el teu cos t'ho demana i la teva ànima no té raons per impedir-ho: Les nits d'insomni, els nervis, els atacs.
Però, tot i així, les ganes de viure, de riure, de participar, de ser algú. Malgrat el vi.

Una cosa "important", més enllà del que és "urgent", es remou en les persones quan es crea una convivència d'igualtat, de participació i de respecte que els fa sentir que són algú capaços de riure, de viure, de transformar."

Jo només hi vaig pujar un dia. No dóna per a gaire però és suficient per contemplar certes coses. Aquest text és d'Enrique, el voluntari de carrer a qui cito sovint. Ell s'hi va estar tota la setmana i m'ha agradat tant aquest text que em sembla bonic compartir-lo amb vosaltres. Una salutació.

¡Ei, que és el nostre primer aniversari!

olgagarcia@elperiodico.com — Tue, 17 Jun 2008 10:11:00 GMT

¡Sí, sí, t'ho dic a tu! Que acabo de veure que fa uns dies vam complir just un any. El juny de l'any passat va començar l'aventura d'aquest bloc i ja han passat 365 dies. Volia agrair-vos a tots l'interès (i si hi ha desinterès, entenc que la culpa és meva...) i demanar-vos que per favor, si us va bé, em feu arribar suggeriments, preguntes i idees per fer d'aquest bloc una cosa realment útil. Gràcies.

Estiu invencible

olgagarcia@elperiodico.com — Mon, 16 Jun 2008 07:25:00 GMT

Ahir una tal María va escriure aquest comentari en el bloc: "En les profunditats de l'hivern finalment vaig aprendre que en el meu interior hi habitava un estiu invencible". És d'Albert Camus i resumeix tantíssimes coses que no puc resistir la temptació de reproduir-la aquí. Gràcies María!! Per cert que potser li serveix a Pedro Cluster, autor del bloc Indigència que en el seu últim post Últimament escric poc', es mostra desanimadot...

Per cert que demà prop de 90 persones d'Arrels van a passar uns dies a Moià, on espero que aquest estiu invencible que tots portem dins aflori. La setmana que ve, la crònica.

L'abans i el després

olgagarcia@elperiodico.com — Wed, 11 Jun 2008 08:58:00 GMT

Parlar que hi ha gent que canvia quan se li dóna un cop de mà té la seva importància, però mostrar-ho... ¡Quina meravella! Pensant en això, inauguro avui la secció L'abans i el després, en què periòdicament us explicaré transformacions i, a més, les veureu. La primera és la de Víctor Manuel, el que somriu amb aquesta panxa tan rodoneta de la foto. Aquí està a prop de les fotos que té penjades a la seva habitació de la Llar Pere Barnés (¡petons per a tots!!), un equipament que Arrels acaba de posar en marxa per a persones sense llar.

Aquest és Víctor Manuel quan el vaig conèixer. Bé, mentida, perquè quan el vaig conèixer anava una miqueta més mal vestit, les seves cames eren com d'elefant per diverses infeccions mal curades i la gent al metro ens apartàvem d'ell per qüestions que no entro a detallar. Va estar anys rondant pels carrers del barri d'Horta de Barcelona i el seu campament base era la plaça d'Eivissa. És un mal parlat incorregible com incorregible és la seva tendresa i la seva facilitat per emocionar-se. Ell diu que és un bala perduda. Sempre li ha costat mantenir les feines i la seva família no acaba d'entendre els seus anys al carrer. Ell explica els motius per sobre, però m'ensumo que hi deu haver alguna cosa en el fons que mai acaba d'explicar. A Arrels el coneixem fa moltíssim temps. L'Equip de Carrer l'anava a veure cada setmana a Horta i venia al Centre Obert a dutxar-se, a canviar-se de roba i a passar la tarda.

Quan van obrir la Llar Pere Barnés vam pensar que ell seria un bon candidat a entrar-hi, però no les teníem totes... Quan les persones fa tant de temps que viuen al carrer costa que acceptin una invitació com aquesta, però ¡¡SORPRESA!!, no és així!!! "Ells volen estar al carrer". Ai... ¡quin gran tòpic!! El que fa que les persones decidim fer un pas és el tipus de proposta i qui ens fa aquesta proposta. Víctor Manuel ens té confiança perquè mai li hem fallat i sempre hem respectat les seves decisions, malgrat no comprendre-les o no compartir-les. Sempre hi ha hagut carinyo i afecte, i per això, quan ha arribat el moment, LA CONFIANÇA ha fet possible que:

- sigui un dels residents de la Llar.

- que tingui drets i obligacions

- ¡que tingui una habitació amb una paret per penjar fotos!!

- que es pugui dutxar i rentar

- que mengi calent tres vegades al dia

- que estigui envoltat de companyia dia i nit

- que hagi canviat d'ulleres

- que es cuidi més les cames

En definitiva, que ens alegrem d'aquest abans i després, encara que la vida mai es tanca i poden passar moltes coses.

'La otra copa'

olgagarcia@elperiodico.com — Wed, 04 Jun 2008 11:07:00 GMT

LA OTRA COPA és un documental humà i divertit que narra l'aventura de l'equip argentí que participa al Mundial de Futbol de Persones Sense Llar. El film ens mostra com un grup de persones sense llar de carrer descobreixen en el futbol una via d'escapament a la seva vida al carrer i potser també una oportunitat de sortir-ne.

Madrid: 5 i 12 de juny a les 22.30 h. Cines Verdi. C/ Bravo Murillo, 28.

Barcelona: 5 i 12 de juny a les 22.30 h. Cines Verdi Park. C/Torrijos, 49. 5 i 6 de juny a les 22.00 h. Filmoteca de Catalunya. Av. Sarrià, 33

Altres sales i horaris

Aprendre a mirar el terra

olgagarcia@elperiodico.com — Fri, 30 May 2008 07:51:00 GMT

"Una de les primeres coses que s'aprenen quan s'arriba al carrer és a mirar el terra. La gent corrent, la que anomenen "normalitzada", no acostuma a mirar mai el terra, excepte si hi ha bassals o zones d'obres. L'habitual és mirar a l'altura dels nostres ulls o per sobre. Admirar les cases boniques per on passem, els àtics meravellosos, els aparadors, les dones o els homes atractius amb qui ens creuem, i així una infinitat de possibilitats.

Doncs quan s'arriba al carrer s'aprèn a mirar bàsicament el terra. ¿Per què?, us deveu preguntar. Doncs perquè per als indigents el terra, la vorera, les vorades solen ser proveïdors de moltes coses útils.

Burilles en bon estat per fumar, bitllets de metro sense fer servir, algunes monedes i fins i tot, alguna vegada, algun bitllet de diners.

Jo tinc un amic de qui tothom deia: "Collons, és que sembla que tingui un radar als ulls". Mai se li escapava res. Coses que tu no havies vist, ell les trobava.

Jo he de reconèixer que, a més de les coses habituals, dues vegades vaig trobar 15 euros. Sí, i sorprenentment en els dos casos estaven al mig de la vorera, sense ningú a prop.

Hi ha una variant d'aquesta situació, que els més experimentats dominen, que consisteix a mirar en totes les papereres i contenidors.

Així que, amb aquesta situació, imagineu-vos com pot estar l'autoestima del personal. Sempre mirant cap avall.

El primer que necessita una persona que està al carrer és ajuda psicològica, aixecar l'autoestima, creure que se'n pot sortir.

Mirar cap al cel. Mirar cap al futur."

Aquest text és de Pedro Cluster, una persona que aboca molta llum i energia des d'Indigencia, un bloc sobre les històries reals de la vida diària dels indigents a Madrid. Una abraçada per a tu (si llegeixes això) i per als teus.

Viure sota un pont

olgagarcia@elperiodico.com — Mon, 26 May 2008 07:46:00 GMT

Avui està previst el desallotjament de les persones que viuen sota el pont de Calatrava a Barcelona. És per les obres de l'AVE. La setmana passada la Guàrdia Urbana els va avisar que finalment se'ls desallotjaria de manera definitiva. Enrique i Puri són dos voluntaris de carrer que han anat per allà sovint i aquests dies estan nerviosos i preocupats amb la situació de les persones que viuen literalment "sota el pont". De fet, el vídeo d'aquest post l'ha fet Enrique; no està malament, ¿oi? Va poder fer el vídeo perquè Jose, un home que viu allà des de fa més o menys 5 anys, els té confiança i els va ensenyar el piset. Els explicava:

"Aquí, al centre, hi havia la TV comunitària, al fons a l'esquerra hi havia diversos sofàs i una taula i, a l'altre costat, just allà, hi havia els dormitoris. Cadascú tenia el seu matalàs, que compartia amb la seva parella, qui en tingués. També teníem dutxa, amb cortina i aigua calenta --el sol ens feia de radiador--. Al mig hi havia el foc per escalfar-nos i, a la nit, cap allà a les sis, ens donaven la llum. Fins i tot vam arribar a tenir nevera aprofitant les caixes de connexions. En aquest lloc hi vam arribar a viure més de quinze persones; però ningú es ficava amb ningú i cadascú feia la seva vida. Era... la "Pensió Calatrava".

Fa uns dies que el servei de neteja de l'ajuntament va fer la seva feina i ho va deixar tot tan net que fins i tot els sofàs i els matalassos es van endur, però això d'avui és un desallotjament en tota regla. Quan Enrique i Puri hi van anar dijous passat van trobar la gent preparant el poc que tenen per al desallotjament d'avui. I no volien paraules ni ànim, demanaven solucions. I Enrique i Puri allà, amb ells, aguantant el xàfec de la seva ràbia i desànim. ¿On aniran? ¿Què faran?

A molts d'ells els Serveis Socials de l'Ajuntament els ha proposat anar als albergs socials. Alguns deuen haver acceptat i altres, molts, no. ¿Per què? Algun d'ells diu: "Prefereixo dormir al ras que envoltat de gent que escup, ronca, roba, es droga..." Els albergs municipals són dormitoris col·lectius i temporals que, encara que estan molt millor que anys enrere, són de tot menys íntims.

"¡¡Però, això és massa!! ¡¡A sobre voldran viure en un hotel!!"

Aquesta mateixa pregunta, formulada d'una altra manera, va originar Arrels. Un home li va donar a un altre un entrepà i aquest el va llençar. "¡¿Com!? ¡Però que desagraït!" El detall, el gran detall, va ser que aquest home no va pensar això. La seva mirada, el seu cor, el seu pensament, van anar més enllà: "¿què necessita, doncs?". Aquesta va ser la seva pregunta. I la seva resposta: "A mi".

I aquest "A mi" vol dir la companyia, la comprensió. Que la gent per aquí ja no es mor de gana, però necessita una atenció global, que algú presti atenció al que li passa en global. Que s'ha d'anar més enllà d'un entrepà i un llit. Que tornar a començar passa, per nassos, per tenir noves oportunitats, perquè algú confiï en un. Només a partir d'aquí és possible el Miracle, la Transformació.

Per favor, soferts lectors, no us quedeu amb l'anècdota de "No volen anar a un alberg". Siguem com aquell home que es va atrevir a pensar: "¿què necessita, doncs?".

A veure si sé com ha anat el trasllat i us ho explico...

¡¡¡Gràcies Enrique i Puri!!!

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

Dilluns al matí i ja tinc la pell de gallina...

olgagarcia@elperiodico.com — Mon, 19 May 2008 07:32:00 GMT

Acabem de rebre aquest missatge i ja se'ns ha posat a tots la pell de gallina. Altero noms i dates. És curt però diu molt:

"Sant Just Desvern, 19 de maig del 2008.
A tota la família d'Arrels.
Hola sóc Mabel, la germana de M. E. J., que va morir el dia 9 d'abril.

Em dirigeixo a vosaltres perquè vull donar-vos les gràcies, en el meu nom i en el de tota la meva família, per tot el que heu fet pel meu germà durant aquests dos anys que ha passat en aquest centre. Gràcies als professionals, als voluntaris i als companys que el van cuidar i el van acompanyar durant la seva dura malaltia.

He de dir que tot això ha estat molt dur per a la meva família, de fet ho segueix sent. L'únic consol que tenim és que ha mort en un llit (i no tirat al carrer) gràcies a la Fundació Arrels.

Ell va triar viure d'aquesta manera, malgrat que tenia un sostre i una família que l'estimava. El perquè no el sabrem mai.

Els meus germans i jo vam fer una visita al Centre i vam quedar gratament sorpresos. José María, molt amablement, ens va anar explicant el funcionament de tot i ens va entregar algunes coses del meu germà.

La meva gratitud infinita per a tots; perquè el vau cuidar i el vau estimar. En vam tenir la prova al tanatori.

És encomiable la tasca que feu per totes aquestes persones. Reitero el meu agraïment a tots: directiva, socis, professionals, voluntaris, etc.

Una abraçada de la família E. J., per a tota la família d'Arrels".

@MORE@

Vaig escriure sobre la seva mort a Els ulls de M.E.J. Les paraules de Mabel m'ajuden a reflexionar una mica sobre aquells de qui no es parla mai: la família i els amics de la gent que viu al carrer. A Arrels, molt sovint ens hem anat trobant amb la família d'aquestes persones. Un no arriba a saber mai del tot què va passar perquè es trenquin tots els llaços, però les històries són aquí, i és clar que van passar coses. Segons l'INE del 2005, Institut Nacional d'Estadística (que fred parlar ara d'estadístiques, ¿oi?), el 46% de persones sense sostre tenen fills. Amb això vull dir que molta de la gent sense llar ha tingut una vida "normal". Així doncs, ¿què passa? ¿Què passa amb aquesta família que suposadament t'estima i et protegeix i no vol o pot donar-te un cop de mà?

No hi ha dues vides iguals, i cada cas és un món, però pel que he anat veient, acostuma a passar:

-- que simplement i planerament tu no hagis importat mai a ningú i que visquis o moris al carrer resulta indiferent.

-- que la família i els amics no saben en quina situació et trobes realment. Sembla mentida, però és així. Et va malament la vida, avui vius rellogat, l'any següent en una pensió i en uns mesos t'aixoplugues en un portal. Et vas separar, vius en una altra ciutat i de tant en tant truques per explicar que tot marxa més o menys bé.

-- que la família i els amics saben en quina situació et trobes, però no saben on. Si el teu germà o la teva mare viuen als carrers de Madrid, ¿com els trobes? ¿Per on comences?

-- que tinguis un trastorn mental i en un arravatament agafes el tren i baixes qui sap on. Passes els dies al carrer fins que "algú" et localitza. Si importes a algú intentaran moure cel i terra per tu. Si no, ho tens malament.

-- que hagis fet tant mal als teus que, si no tornes per casa, millor.

Vull acabar agraint Mabel el detall que ha tingut escrivint-nos aquestes paraules. Consol sobretot per a tu i tota la vostra família. Un petó.

Mil Llàtzers

olgagarcia@elperiodico.com — Thu, 15 May 2008 08:41:00 GMT

"Aquests dies ha arribat una multitud de despullats i desemparats. Una multitud de captius estan trucant a les portes de cadascú. No ens falten forasters i desterrats, i per tot arreu podem veure mans que se'ns atansen. La casa d'aquesta gent és el cel ras. El seu sostre són els pòrtics i les cruïlles dels camins i els racons més deserts de la plaça pública.

@MORE@

La seva taula són els genolls encongits, el seu llit el sant terra, el seu bany el riu... I fan aquesta vida errant i agresta no perquè així ho hagin volgut des del principi, sinó per imposició de la desgràcia i la necessitat.

Auxilia'ls amb el teu dejuni. Sigues generós amb aquests germans víctimes de l'infortuni. Dóna a l'afamat el que treus del teu ventre. Modera amb sàvia temperància dues passions que són contràries entre si: la teva fam i la del teu germà...No consentis que altres auxiliïn el que està a prop teu i s'emportin el tresor que estava guardat per a tu. Abraça l'afligit com l'or. Estreny amb els teus braços el malalt com si d'això depengués la teva salut i la de la teva dona i els teus fills. No menyspreïs aquells que estan ajaguts com si no valguessin res.

¡Quina crueltat! L'home veu l'home necessitat de pa, i privat de la necessària d'escalfor que dóna l'aliment, i ni el socorre de bona gana ni se li dóna res de què se salvi. Així com el corrent d'una sola font pot fecundar planes extenses de camp, així també l'opulència d'una sola casa pot treure de la misèria multituds de pobres. Només cal que no s'interposi en això un esperit avar i miserable, com una pedra que tapona el corrent...

Que mentre hi ha tots aquests luxes dins de casa, aquí a la porta hi ha estesos mil Llàtzers...".

Jo, com comprendreu, poc més he de dir. El text és de Sant Gregori de Niça (335-394). Ja fa molt que penso no tant en què fan les administracions, les entitats, els voluntaris, els professionals..., sinó en què faig jo perquè "alguns/algú" visquin millor. ¿A qui obro les portes de casa meva? Aquest text va arribar a mi per casualitat fa uns dies i m'interpel·la, m'interpel·la molt.

Europa demana la fi dels 'sense llar' per al 2015

olgagarcia@elperiodico.com — Mon, 05 May 2008 08:58:00 GMT

A l'abril, 438 membres del Parlament Europeu, en representació de tots els països de la Unió Europea i de tota la classe política, van apel·lar als estats membres i a les institucions de la UE perquè es duguessin a terme accions urgents amb l'objectiu d'acabar amb els "sense llar" per al 2015. La iniciativa ha estat recolzada per tots els països de la Unió, si bé cal destacar el reduït nombre d'europarlamentaris espanyols (de 54 només 20) i alemanys que l'han firmat.

Es tracta de la Declaració Escrita 111/2007, que insta a anar més enllà de simplement gestionar el problema i exigeix que s'estableixi una definició dels "sense llar" dins del marc europeu, que es recopilin dades estadístiques fiables i s'elaborin "plans d'emergència d'hivern" com a part d'una estratègia més àmplia. A veure què passa...

El que dóna de si un programa de televisió...

olgagarcia@elperiodico.com — Wed, 30 Apr 2008 11:01:00 GMT

A principis d'abril, Barcelona Televisió va organitzar una taula rodona per parlar del per qu è un acaba vivint al carrer. Em va encantar la força, la sinceritat i la cruesa del testimoni del Miquel. Aquest és el testimoni que ell mateix dóna al final del programa. Amb ell hi havia Ramón Noró, d'Arrels Fundació, Àngel Font, director de la Fundació Un Sol Món, i Ricard Gomà, regidor de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona. Aquí us ho deixo.

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

"Hi ha molts mons i tots estan en aquest"

olgagarcia@elperiodico.com — Fri, 25 Apr 2008 08:15:00 GMT

Ahir aquest diari publicava Els indigents ocupen els jardins de la Biblioteca de Catalunya donant una visió bastant calamitosa de l'ambient. No dic que sigui irreal. He volgut preguntar al Gabriel què en pensa.

El Gabriel ha estat mariner tota la seva vida i ha passat els seus mals tragos al carrer. Coneix els jardins dels quals parla l'article i m'ha donat un paper on havia escrit a mà el següent:

"Que vivim a mons diferents, dins d'un mateix, els sense sostre i la 'societat normal' és un fet i, per tant, cada un té els seus matisos. Un d'ells és que no tots els sense sostre són drogoaddictes, com tampoc tots els addictes són sense sostre.

@MORE@

El que sí que és cert és que als dos mons, per ser de la mateixa espècie tots dos, els agraden les mateixes coses: la tranquil·litat d'un lloc on seure a prendre el sol. És just que hi hagi qui controli la convivència dels dos mons, però sense que siguin objecte de persecució aquells que amb la seva conducta només es diferenciïn per les butxaques buides".

No ho sé, a mi això em fa pensar. El Gabriel que avui escriu això és bastant diferent del que corria pels jardins de l'escola Massana. Hi ha hagut un canvi, una transformació. Potser és que un dia algú no va tenir la idea de trucar a la Guàrdia Urbana i perdre un temps buscant una mica d'ajuda per a ell.

A mi tampoc m'agrada la brutícia ni el soroll i em molestaria viure en segons quin ambient. No penso fer-me la forta ni la hipercomprensiva, però he vist tants canvis en la gent que a vegades penso que es triga igual trucant a Serveis Socials que a la Policia i aquest simple gest pot aportar finals de pel·lícula molt diferents.