Uwe em pinta la cara.

Segons Uwe, un mariner que va deixar el mar per naufragar en terra, semblo alemanya. Li he dit mil vegades que no, que vaig néixer a la Roca del Vallès, un poble a 30 quilòmetres de Barcelona. A ell li sembla un nom molt exòtic, però a mi el que em sembla realment sorprenent és la seva vida. I que sàpiga tant de pintura. I que pinti tan bé.

Jo, per la meva part, vaig estudiar publicitat a l'Autònoma de Barcelona i ara faig de mal periodista en el departament de comunicació d'Arrels Fundació. Aquí atenem (¿atenem és la paraula?) persones sense llar. Moltes d'elles dormen al carrer o en llocs i condicions molt tristes. Uwe era una d'aquestes persones. Ara té dentadura nova, comparteix pis i és feliç amb els seus llenços i pinzells. Tot això després d'una separació matrimonial dura que el va deixar literalment al carrer.

El vaig conèixer la primavera del 2003 al centre obert. Aleshores, jo hi anava pràcticament cada tarda com a voluntària. Ell dormia al carrer. A Diagonal Mar. Ja feia més de tres anys que ho feia. Deia que ens vam conèixer al centre obert d'Arrels i allà, al “racó on es pinta” va començar això de “sembles alemanya...”, “¿tu creus que puc dutxar-me?”, “és que em fa molt mal la panxa...”. Al cap del temps, aquell mal de panxa es va concretar en una dolorosa gastritis, ara ja resolta. No sé, senyors, ¿què volen que els digui? La vida a vegades és tan complexa que una de sobte es troba amb un paio que ha viscut l’invivible al carrer i et deixa anar: “ A mi, el pitjor que em pot passar és no tenir ulls, quedar-me cec. Jo, sense pintar, estic mort”. I ell em va pintar un gran quadro com a regal de casaments. Em va dir que intentaria regalar-me un paisatge verd i bonic. Doncs això és tot.

Treballo al departament de comunicació d'Arrels, tinc 36 anys i si vostès em permeten, els explicaré el que veig, el que sento i el que m’expliquen els meus veïns de carrer. I no, no sóc alemanya.