"Aquests dies ha arribat una multitud de despullats i desemparats. Una multitud de captius estan trucant a les portes de cadascú. No ens falten forasters i desterrats, i per tot arreu podem veure mans que se'ns atansen. La casa d'aquesta gent és el cel ras. El seu sostre són els pòrtics i les cruïlles dels camins i els racons més deserts de la plaça pública.

A l'abril, 438 membres del Parlament Europeu, en representació de tots els països de la Unió Europea i de tota la classe política, van apel·lar als estats membres i a les institucions de la UE perquè es duguessin a terme accions urgents amb l'objectiu d'acabar amb els "sense llar" per al 2015. La iniciativa ha estat recolzada per tots els països de la Unió, si bé cal destacar el reduït nombre d'europarlamentaris espanyols (de 54 només 20) i alemanys que l'han firmat.

Es tracta de la Declaració Escrita 111/2007, que insta a anar més enllà de simplement gestionar el problema i exigeix que s'estableixi una definició dels "sense llar" dins del marc europeu, que es recopilin dades estadístiques fiables i s'elaborin "plans d'emergència d'hivern" com a part d'una estratègia més àmplia. A veure què passa...

A principis d'abril, Barcelona Televisió va organitzar una taula rodona per parlar del per qu è un acaba vivint al carrer. Em va encantar la força, la sinceritat i la cruesa del testimoni del Miquel. Aquest és el testimoni que ell mateix dóna al final del programa. Amb ell hi havia Ramón Noró, d'Arrels Fundació, Àngel Font, director de la Fundació Un Sol Món, i Ricard Gomà, regidor de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona. Aquí us ho deixo.

Ahir aquest diari publicava Els indigents ocupen els jardins de la Biblioteca de Catalunya donant una visió bastant calamitosa de l'ambient. No dic que sigui irreal. He volgut preguntar al Gabriel què en pensa.

El Gabriel ha estat mariner tota la seva vida i ha passat els seus mals tragos al carrer. Coneix els jardins dels quals parla l'article i m'ha donat un paper on havia escrit a mà el següent:

"Que vivim a mons diferents, dins d'un mateix, els sense sostre i la 'societat normal' és un fet i, per tant, cada un té els seus matisos. Un d'ells és que no tots els sense sostre són drogoaddictes, com tampoc tots els addictes són sense sostre.

Crec que del que ara escriuré en podrien parlar la majoria dels autors de la resta de blocs. Em refereixo a passar la línia: la línia entre la feina i la vida, entre l'àmbit laboral i el personal, entre la solidaritat i l'amistat. Agradi o no, es reconegui o no, la línia existeix. Nosaltres, els treballadors i els voluntaris, estem a un costat d'aquesta línia invisible. Els que atenem, els que acompanyem, estan a l'altra. És així. D'una manera subtil i imperceptible aquesta línia es traça.

Algunes vegades l'he passat. Gairebé de puntetes. Com el Pere, un voluntari d'Arrels, que l'altre dia va invitar tres persones a la seva caseta de camp a passar el cap de setmana. Aquestes tres persones eren els ajudats. Al voltant d'aquesta xemeneia la línia es va desarmar, es va trencar. Simplement eren uns que havien decidit fer una costellada i passar uns dies agradables.

M'agradaria que això fos més habitual, però també sé que no és possible en tots els casos i que el fet que hi hagi molta implicació personal no és garantia de resoldre els problemes i tirar endavant... Prova d'això és que a molts de nosaltres ens costa afrontar els problemes que més ens toquen la pell: les malalties, les morts, les separacions, la crisi i les depressions dels nostres germans, marits, fills, amics... Per donar un cop de mà s'han de tenir dues coses: GANES i PERSPECTIVA (també, és clar, saber on anar), però la segona és terriblement important i només disposes de perspectiva si ets capaç de tenir una mica de distància. Però aquesta distància no és freda. O no ho hauria de ser.

Hi ha dues persones (dos ajudats) per qui vibro especialment. Els vull invitar a dinar a casa, però tinc una miqueta d'angoixa i em sento estúpida per això. Sé que la línia es difumina i m'assalten algunes preguntes:

¿Estaré a l'altura de la confiança que els demostro?

¿A què em lliga aquest gest?

¿Què poden esperar ells de mi després?

¿I les altres persones, els altres "ajudats"?

¿Penso massa?

¿Quines estovalles poso?

Sí, ho sé. Parlo molt del Miquel i els seus dibuixos. Però no he volgut desaprofitar l'ocasió de mostrar aquestes vinyetes seves ara que comença el Saló del Còmic.

De fet, retrata una conversa real que va tenir amb Tomás, un home que ve sovint per aquí. Els 300 ? de què parla és la paga que alguns cobren de l'Administració (xifra aproximada). Un dia, innocent de mi, vaig preguntar com es podia viure amb aquests diners. Entenguem-nos: jo ja sé que no es pot viure, però volia saber com se les apanya un per no morir en l'intent. I ell, em mira i m'etziba: "Si no cal que pensis gaire. Si vols demà quedem i passem tot el dia només amb 1 euro. Però sense telèfon, sense cartera, sense res de res. Ja veuràs que clar que ho tens després".

Estic pensant, i no ho dic de broma, a fer la prova.

Llegeixo a BBC Mundo que Amsterdam, tot i les dificultats, està aconseguint treure amb èxit dels carrers les persones sense llar:

La fórmula aplicada per l'organització no governamental HVOQuerido consisteix en una proposta irresistible: casa, mobles, roba, diners de butxaca i l'oportunitat de capacitar-se per trobar feina.

"A diferència d'altres organitzacions, aquí no els molestem, no els posem condicions, no els demanem abans de donar-los i no els dictem el que han de fer", va dir a BBC Mundo Yet Wegdam, responsable del programa batejat com a Discus.

"A Discus és tot al contrari, se'ls diu aquí tens la teva casa i deixa'm veure que pots viure sol, deixa'm veure que pots fer servir els diners, i, si no pots, t'ajudem".

"En altres paraules, els donem la infraestructura perquè iniciïn una nova vida i girin full als seus mals del passat".

Wegdam afirma que els resultats del primer any certifiquen l'èxit de la nova filosofia adoptada a la ciutat taronja.

De les 40 persones que hi van participar durant el primer any d'implantació, 36 segueixen a la seva nova llar, tres estan en centres psiquiàtrics rebent ajuda, i només una va tornar al carrer.

Irresistible oferta

La vivenda està subsidiada pel Govern, els inquilins només han de pagar una mensualitat de 230 euros, que cobreixen amb els 700 euros que reben en concepte de desocupació.

A més, del departament reben un préstec de 2.500 euros per moblar la casa i comprar roba, dels quals només m'hauran de pagar un terç en un termini d'un any.

Per participar en el programa, la persona ha de tenir nacionalitat holandesa, estar sola i demostrar que ha viscut almenys un any als carrers d'Amsterdam.

Segons HVOQuerido, la meta és donar habitatge a 100 indigents cap al 2010, encara que és un percentatge mínim si es considera que hi ha uns 2.600 vagabunds a Amsterdam, dels quals un alt percentatge és d'origen estranger.

"Almenys rescatem alguns afortunats i això ja és un avenç", sosté Wegdam.

¿Què us sembla? ¿És efectiu? ¿Legítim? ¿Temptador? ¿Horrorós?¿Pràctic? ¿Arriscat? ¿Madur?

Parlem clar. Perquè una persona recuperi la seva vida i es mogui per aquest món amb certa normalitat, els diners són necessaris. Vitals. Sí, també l'afecte, la companyia, el sostre i la salut. Però poder-se guanyar la vida és bonic i necessari. Qui va ser fuster busca treballar amb la fusta. I qui sempre va pintar, busca guanyar-se una miqueta el pa amb aquest do. I Miquel pinta molt bé; aquí en teniu un bon exemple. Té 64 anys i em diu que està gastant el seu últim cartutx, que passar-se 15 anys al carrer li va servir per aprendre'n i que ara, malgrat tenir sostre i menjar, li agradaria que a algú li agradés com pinta i guanyar-se uns dinerets.

Per molta gent ell no fa res, perquè pintar tot el dia és no fer res. El treball ha de ser sacrificat i, com a mínim, ha de descarregar contenidors al port per merèixer un elogi o una oportunitat. I jo el que penso és que portar una cosa a dins tan preciosa com el que pinta i saber que un té un petit do i no poder treure'n partit... És ell el que em consola a mi: "Tranquil·la, patrona, que mentre la paga m'arribi per al tabac i la coca-cola..."

Però continuo pensant que mereix una oportunitat. No sé si a l'altura de la seva vida, però sí a l'altura de la seva obra.

Acabem de saber que MEJ ha mort. Tenia 49 anys i un càncer de pulmó se l'ha emportat. Només mostro els seus ulls perquè la seva intimitat i identitat eren per a ell. Demà en la celebració que farem al centre hi haurà un record més. A Arrels, cada vegada que es mor algú li fem un petit recordatori. En el de MEJ, citem Antonio Machado: "Y hacia otra luz más pura partió el hermano de la luz del alba, del sol de los talleres, el viejo alegre de la vida santa." Morir-se és el que toca. Res a dir. Ningú se'n salva. Però MEJ ha mort acompanyat i en cap moment s'ha sentit sol. Des d'aquí un petó al personal de l'Hospital de l'Esperança de Barcelona per la seva atenció i afecte.

Matí 8 d'abril celebrem al centre obert una missa (senzilla i bonica) per a qui vulgui assistir-hi, per totes les persones del carrer mortes el 2007. Nosaltres en particular en recordarem 24. Però avui no vull avorrir-vos amb números, estadístiques i dades sobre aquestes morts. Només demano flors. Com les que posen cada any a França unes persones  que recorden una altra gent. Es fan anomenar Collectif Les Morts de la Rue. M'agrada perquè són alegres, esperançats, pràctics, amables i posen flors pels que ja no hi són i els que es queden. ¡Que bé una mica d'aire fresc!

Acabo de saber que encara falten algunes firmes perquè la Comissió Europea accepti debatre el problema de les persones sense llar!! I jo que pensava que ja hi havia firmes més que suficients i resulta que el termini s'acaba el dimarts 8 d'abril. És necessari que els europarlamentaris votin perquè el debat sigui possible.

SI VOLS AJUDAR, POTS ESCRIURE A EURODIPUTATS ESPANYOLS EXPLICANT-LOS LA IMPORTÀNCIA QUE FIRMIN AQUESTA DECLARACIÓ. En aquesta pàgina web trobaràs els noms i la manera de contactar amb els eurodiputats. Gràcies!

La meva tempesta personal segueix de prop, sotjant. Viure-la em serveix per saber què tremola quan un ho passa malament i la importància que té el que t'envolta. Però el que em passa a mi passa a molta gent, probablement a alguns dels que, quina alegria, seguiu aquest bloc. Però molta gent que dorm a portals, bancs i caixers no pot dir el mateix. Bé, sí, però d'una manera bestial. Us ho explico breument.

Perdre la feina. Separar-te de la teva parella. Patir una malaltia. Tenir una malaltia mental. Consumir alcohol i/o ser addicte a les drogues. Perdre algú a qui estimes. Qualsevol de nosaltres està en el punt de mira i és més que probable que ens passi alguna cosa del que acabo d'enumerar. El que fa que un acabi vivint al carrer és que li passa més d'una cosa i a la vegada.

Avui no tinc ganes d'escriure, malgrat que podria dir moltes coses. S'acosta una tempesta a la meva vida i no està gaire lluny. Espero que tot el que hem anat teixint ens pugui sostenir. M'agradaria haver trobat alguna cita bonica per acompanyar aquest post però, simplement, no m'he vist amb cor de buscar-la. Així doncs, caldrà esperar cels més bonics. ¿O se suposa que no puc escriure aquesta mena de coses en aquest bloc?

Xavier pregunta a Juanjo, que va escriure un comentari fa uns dies, si l'atenció social hauria d'estar en mans de l'Administració pública. "¿Tots funcionaris?", li interroga. Segons Juanjo, "posar en mans de l'empresa pura i dura els serveis socials disminueix la qualitat d'atenció als usuaris, precaritza els treballadors del sector i afavoreix l'exclusió". Juanjo, si llegeixes això, m'agradaria que expliquessis una mica millor a què et refereixes i què consideres tu empresa pura i dura. Crec entendre que et refereixes a empreses privades que presten serveis a l'Administració (¿potser algun menjador públic?) i que renoven contracte periòdicament. Segons tu, ¿treballen amb persones com qui treballa amb cargols? ¿Creus que els serveis socials haurien d'estar únicament en mans públiques?

A veure si aporto una mica de llum. Hem de diferenciar dos conceptes. Per un costat la titularitat del centre (públic o privat) i, per un altre, la gestió. Exemples: un menjador públic pot estar gestionat per una empresa de serveis privada, una autopista pot ser de titularitat pública i ser construïda i gestionada per una empresa privada, com de fet passa.

Un altre aspecte a tenir en compte. Els centres privats que atenen persones sense llar són el que anomenem organitzacions sense ànim de lucre i majoritàriament reben subvenció pública. En el conjunt de l'Estat espanyol el 2006, els centres que atenen persones sense sostre són, la majoria, privats (77%), davant del 23% de titularitat pública. Més en genèric: el 2005 a Espanya es van destinar 154.171 milions d'euros a l'atenció a persones sense casa. Les entitats privades van aportar el 61% d'aquesta quantitat. Malgrat que molts d'aquests diners provenen del fons públic (per al 71% dels centres, la principal font de finançament és pública), crec sincerament que la gestió portada a terme per les oenagés (en definitiva, privades) aporta un plus, per exemple, el voluntariat. Els números són aquests. Una altra cosa són les persones i els equips que gestionen.

I per acabar. No crec que es tracti de confrontar públic i privat, sinó d'aprofitar el millor de tots dos.

(*) Les dades pertanyen a un estudi sobre centres d'atenció a persones sense llar de l'INE, publicat l'estiu del 2007.

Quan en Miquel em parla de dones em queda clar que n'ha conegut moltes i que n'ha estimat unes quantes. Tinc clar que és un seductor. Però costa molt no advertir la seva delicadesa. I també té força. I talent. Quan em va ensenyar aquest retrat em vaig quedar com perplexa. Els traços, tan senzills i tan rotunds a la vegada, em parlen dels seus amors d'un altre temps que m'imagino tant tempestuosos com angelicals. Crec sincerament que els seus 15 anys al carrer l'han fet més savi i em sorprèn molt, moltíssim, que encara conservi ganes de donar un cop de mà. I que continuï sent un home delicat. Algú que pinta molt bé i a qui li agradaria viure del que sap fer millor. Si us sembla i sota el títol "AVUI PINTA EN MIQUEL" aniré penjant els seus quadros.