Ahir aquest diari publicava Els indigents ocupen els jardins de la Biblioteca de Catalunya donant una visió bastant calamitosa de l'ambient. No dic que sigui irreal. He volgut preguntar al Gabriel què en pensa.

El Gabriel ha estat mariner tota la seva vida i ha passat els seus mals tragos al carrer. Coneix els jardins dels quals parla l'article i m'ha donat un paper on havia escrit a mà el següent:

"Que vivim a mons diferents, dins d'un mateix, els sense sostre i la 'societat normal' és un fet i, per tant, cada un té els seus matisos. Un d'ells és que no tots els sense sostre són drogoaddictes, com tampoc tots els addictes són sense sostre.

El que sí que és cert és que als dos mons, per ser de la mateixa espècie tots dos, els agraden les mateixes coses: la tranquil·litat d'un lloc on seure a prendre el sol. És just que hi hagi qui controli la convivència dels dos mons, però sense que siguin objecte de persecució aquells que amb la seva conducta només es diferenciïn per les butxaques buides".

No ho sé, a mi això em fa pensar. El Gabriel que avui escriu això és bastant diferent del que corria pels jardins de l'escola Massana. Hi ha hagut un canvi, una transformació. Potser és que un dia algú no va tenir la idea de trucar a la Guàrdia Urbana i perdre un temps buscant una mica d'ajuda per a ell.

A mi tampoc m'agrada la brutícia ni el soroll i em molestaria viure en segons quin ambient. No penso fer-me la forta ni la hipercomprensiva, però he vist tants canvis en la gent que a vegades penso que es triga igual trucant a Serveis Socials que a la Policia i aquest simple gest pot aportar finals de pel·lícula molt diferents.