Crec que del que ara escriuré en podrien parlar la majoria dels autors de la resta de blocs. Em refereixo a passar la línia: la línia entre la feina i la vida, entre l'àmbit laboral i el personal, entre la solidaritat i l'amistat. Agradi o no, es reconegui o no, la línia existeix. Nosaltres, els treballadors i els voluntaris, estem a un costat d'aquesta línia invisible. Els que atenem, els que acompanyem, estan a l'altra. És així. D'una manera subtil i imperceptible aquesta línia es traça.

Algunes vegades l'he passat. Gairebé de puntetes. Com el Pere, un voluntari d'Arrels, que l'altre dia va invitar tres persones a la seva caseta de camp a passar el cap de setmana. Aquestes tres persones eren els ajudats. Al voltant d'aquesta xemeneia la línia es va desarmar, es va trencar. Simplement eren uns que havien decidit fer una costellada i passar uns dies agradables.

M'agradaria que això fos més habitual, però també sé que no és possible en tots els casos i que el fet que hi hagi molta implicació personal no és garantia de resoldre els problemes i tirar endavant... Prova d'això és que a molts de nosaltres ens costa afrontar els problemes que més ens toquen la pell: les malalties, les morts, les separacions, la crisi i les depressions dels nostres germans, marits, fills, amics... Per donar un cop de mà s'han de tenir dues coses: GANES i PERSPECTIVA (també, és clar, saber on anar), però la segona és terriblement important i només disposes de perspectiva si ets capaç de tenir una mica de distància. Però aquesta distància no és freda. O no ho hauria de ser.

Hi ha dues persones (dos ajudats) per qui vibro especialment. Els vull invitar a dinar a casa, però tinc una miqueta d'angoixa i em sento estúpida per això. Sé que la línia es difumina i m'assalten algunes preguntes:

¿Estaré a l'altura de la confiança que els demostro?

¿A què em lliga aquest gest?

¿Què poden esperar ells de mi després?

¿I les altres persones, els altres "ajudats"?

¿Penso massa?

¿Quines estovalles poso?