Flor¿Som responsables del que ens passa? ¿De la situació en què ens trobem? ¿Hem d'esperar ajuda? I si hem fet mal, ¿mereixem sentir-nos víctimes? ¿Està al carrer algú perquè vol? ¿S'ho ha buscat? ¿Com ens correspon actuar? ¿Què hem de fer? ¿En què s'ha d'invertir temps i energia? ¿En qui? Treballo en un lloc que participa en la vida de moltes persones. I cadascú és un món. Cadascuna és una flor. I són tants els matisos, les diferències, les circumstàncies, que no resulta fàcil respondre a aquestes preguntes. Però és que vull fer l'exercici de plantejar-me-les, encara que sigui per no fer les coses per rutina.

No sé si ens toca jutjar la gent. Crec que no o, per ser exacta, crec que no ho hauríem de fer amb gaire duresa. Crec que va ser Tolstoi (només ho crec) qui va dir més o menys això: "Teniu justícia però no dolçor; per això sou injustos". És una bona manera de relacionar-se amb els altres. Un és un gerani, un altre és una rosa, un altre un cactus...

A més, crec que la vida en general es podria enfocar d'una altra manera. A vegades simplement hauríem de comptar amb l'error, amb el fet que SOM MALDRESTRES. MALDESTRES en la nostra vida personal i maldestres en la nostra feina, i que la majoria de vegades no arribem a tot.

Crec que efectivament les persones tenim culpa o responsabilitat de les nostres pròpies coses; dir el contrari és viure en un univers eternament adolescent. Però encara que tinguem culpa, encara que tinguem responsabilitat, també tenim el do meravellós de comprendre'ns i comprendre, de perdonar-nos i perdonar, d'ajudar-nos i ajudar.

Ho dic perquè sovint parlem que l'estructura social ens oprimeix, no ens empara, no ens ajuda i crec que és veritat, perquè hi ha molta duresa, però, dins d'aquesta duresa, ¿no han trobat gent miraculosa? ¿Gent meravellosa?

Siguem responsables. Siguem justos. Siguem assenyats. Siguem dolços.

No ho sé, avui m'ha agafat per aquí...