L’autor del testimoni, R. B., explica que el va trobar el dimarts 12 de desembre del 2006 entumit pel fred “i deia que estava molt malament”. Francisco era un home de 35 a 40 anys, d’Amara, que vivia al carrer tot el dia, “com un boig”, excepte quan anava a comprar menjar, tabac i vi, amb els diners que aconseguia demanant.

Primer dia. L’autor el va portar a sopar a casa seva i el va convidar a anar a un lloc on pogués dormir sota un sostre i calent (no volia anar a Aterpe, on havia anat bastantes vegades abans). “Era una persona amb un trastorn psíquic important: no suportava els llocs amb gent. Per això no tornava a llocs habilitats per dormir on tots pernoctaven en un únic espai”. Finalment, va anar a dormir a Hotzaldi, habilitat per Cáritas per a l’hivern.

Segon dia. L’endemà no hi volia tornar. Anunciaven gelades a la nit. Després de sopar junts, l’home li va proposar tornar a Hotzaldi, però no va voler de cap de les maneres: “No et posis tossut, no em tornis boig”, li va dir. Davant de la seva impotència, R. B. va trucar al 112 SOS DEIAK i va demanar que assistissin Francisco. El van enviar a la policia municipal, al 092. Allà li van dir que no actuarien contra la voluntat de Francisco. R. B. els va contestar que amb la gelada es moriria i que era una persona amb un trastorn psíquic important. Li van dir que llavors no era un problema policial, sinó mèdic, i que truqués al 112.

Després d’insistir-hi, a la policia li van prometre que “farien una volta”. Va tornar a trucar al 112, i li van respondre que si ell no volia, no l’obligarien. Els va repetir que l’home “es moriria”. Van insistir que ja havien donat resposta a la seva petició. També va trucar a un servei d’urgències de la Diputació, on li van dir que no es dedicaven a traslladar captaires. Va tornar a trucar a la policia municipal, on li van respondre que ningú li havia dit que s’hi presentarien. Cap a les dotze de la nit, R. B. hi va anar i va veure que hi havia tres policies municipals parlant amb Francisco.

Tercer dia. La situació era semblant. Hi va haver una forta gelada, Francisco entumit i sense voler anar enlloc. Allà es va quedar intentant dormir.

Quart dia. L’endemà, R. B. no podia dormir i va anar a dos quarts de sis del matí a veure Francisco. No es podia moure, ni tan sols parlar, només li sortia un fil de veu. El va introduir arrossegant-lo al seu cotxe i el va portar a urgències. Presentava símptomes d’hipotèrmia, hipotensió i hipoglucèmia. A les vuit del vespre, Francisco va morir.

Aquest testimoni, real, està recollit a ‘Dos hechos cercanos’, material de la campanya d’Atenció a la Malaltia Mental, editat per Cáritas Diocesana de Sant Sebastià, el 2006.

Passa moltes vegades que quan les persones sense llar van a centres de salut per ser ateses, se’ls rebutja i se’ls exigeix «netedat i decòrum personal» sense tenir en compte la situació social que estan patint.

També passa que hi ha gent que es queda al camí, perquè són en terra de ningú. ¿És assumpte de la policia? ¿Dels equips mèdics? ¿Dels serveis socials? També passa que quan una d’aquestes persones ha estat ingressada i finalment és donada d’alta, torna al carrer directament. I al carrer passa la convalescència. I al carrer se suposa que s’ha de curar i s’ha de refer.

Precisament, aquests són alguns dels aspectes denunciats aquest any a la campanya del Dia dels Sense Sostre, que es commemora el 25 de novembre.

Càrites, Faciam i Feantsa Espanya han escollit la salut com a eix de la campanya del Dia dels Sense Sostre. ¿Per què? Perquè han detectat que els problemes de salut poden provocar l’exclusió (causa), o aparèixer després (efecte). En els dos casos, les persones sense llar veuen reduïda la seva esperança mitjana de vida en 20 anys respecte a la resta de la població.

Els estudis revelen, a més, que la situació de vulnerabilitat en què viuen les persones sense llar s’agreuja per un deteriorament físic i psíquic. La campanya denuncia que en un 66% de les ocasions les persones no tenen accés al sistema de salut i la cobertura sanitària (qualitat i amplitud) brindada és deficient (51%).

¿Més dades del mateix informe? Les principals barreres en l’accés que pateixen les persones sense llar tenen el seu origen en el sistema de salut (91%), en els professionals (5%) i en les mateixes persones sense llar (4%).

Algunes d’aquestes són:

-- No tenen targeta sanitària.

-- Horaris inflexibles en atencions mèdiques, absència de domicili fix per assignar-los metge.

-- Falta d’espais de recuperació en convalescents.

-- Falta de recursos per a malalts mentals.

-- Falta d’implicació i atenció dels treballadors socials dels hospitals.

-- Discriminació pel seu aspecte físic. Se’ls nega l’atenció per l’estat físic o la imatge (mal arreglats, bruts, etcètera).

-- Estar sota efectes de substàncies tòxiques.

-- Rebuig al tractament per desconfiança en els serveis sanitaris.

El que finalment es demana, entre altres coses, és:

-- Formació del personal sanitari: àrees de psiquiatria, drogodependències, etcètera.

-- Crear centres residencials intermedis per a la rehabilitació.

-- Mesures innovadores en l’accés a la salut.

-- Coordinació sociosanitària.

-- Accés a targetes sanitàries.