Dibujo de 'Supernadie'La primera vegada que algú em va parlar d'Arrels, em van dir que era una ONG que tractava amb pobres, gent del carrer. Després, quan vaig començar com a voluntària al centre obert, el que més sentia era que "ateníem" persones sense llar. A mi, d'entrada, em va semblar un nom molt llarg. De fet, em va semblar un eufemisme. ¿Per què no dir simplement pobres o captaires? Sigui com sigui, em va semblar una realitat dura i desconeguda. Em va atrapar.

Seguint amb el maleït tema del nom, Miquel, l'educador de carrer, vol insistir en el tema. Li sembla que les paraules tenen càrrega i que just per això hem de vigilar. La seva tesi és la següent: l’essencial és que som persones i que som persones a les quals passen coses. Per a ell, no hi ha "drogoaddictes", "alcohòlics" o "sidosos", sinó persones amb problemes de drogoaddicció, d'alcohol i persones amb el VIH. O sigui, que per a ell, existeixen persones en situació d’estar sense llar. Aquest exercici de reflexió l’ha descrit com a "Metalingüística del pobre", de la qual hi haurà més entregues.

Però un dia va venir per aquí  Andreu Buenafuente que a mi, sincerament, em va semblar molt bona gent. Presentava, amb més gent, una col·lecció de samarretes de kukuxumusu en benefici d'Arrels. I se li va acudir allò de "Superningú". M'encanta. De fet, és el que som: superningús.