"Diem que no tenim diners per eradicar la pobresa. Que és impossible. Però de sobte, ¡apa!, sí que tenim 700.000 milions de dòlars per salvar de la fallida Wall Street." Bernard Sanders

M'ha arribat aquesta frase, tan en la ment de molts..., i m'explica la Wikipedia que Bernard "Bernie" Sanders (8 de setembre del 1941) és un senador independent en pacte electoral amb el Partit Demòcrata als Estats Units d'Amèrica, que representa l'estat de Vermont.

Hi havia una vegada un jove de 22 anys anomenat John, que vivia amb els seus pares als afores de San Diego (Califòrnia, Estats Units). Tenia ganes d'independitzar-se, però amb el que guanyava fent treballets aquí i allà (era electricista) no creia que li pogués arribar per pagar una hipoteca. De totes maneres, com que havia vist un apartament que li agradava molt, un dia va decidir anar a preguntar. Li van dir que dos anys abans valia $320.000, però que amb l'augment de preus del sector immobiliari ara no el venien per menys de $400.000. John es va quedar una mica desil·lusionat, ja que dubtava que amb la seva feina de pocs ingressos (i bastant inestable) i sense tenir diners estalviats per a una entrada, li concedissin una hipoteca. Tot i així, va pensar que "l'esperança és l'últim que es perd", i es va dirigir a una sucursal del CaliforniaBank que hi havia al costat de casa dels seus pares per omplir la sol·licitud.

Amb John i molts com ell comença la cadena que ens ha portat fins a l'actual crisi financera que, per efecte dòmino, arriba fins a un poblet de la Plana de Vic. Guillermo Casasnovas i Míriam Feu són membres del seminari intern d'economia de Cristianisme i Justícia i han redactat Crònica d'una crisi anunciada, un text senzill i aclaridor de l'actual crisi financera.

Hola, vull compartír unes paraules que vaig escriure arran de la meva experiència al carrer. També fer una pregunta per si a algú li passa una cosa similar. Després de refer la teva vida des del no-res, ¿per què crea tanta ansietat aquesta "vida normalitzada" i fins i tot et trobes buit després de tot el que es va lluitar i se segueix lluitant per mantenir-se aquí?

Salutacions.

SOY UN SIN...

Fina és una persona que va escriure això en el bloc Todo el tiempo del mundo i Ana, que és la treballadora social d'Arrels que el porta, m'ho va explicar emocionada. És que no hi gaire cosa més a dir.

El meu benvolgut Miguel Virto té una pena d'amor. Es va mig enamorar i ara li costa remuntar. Ell, tan tendre i ben intencionat, volia donar un cop de mà (la història no l'explicaré perquè és seva i de poca gent més) i al final hem hagut de recollir els trossets de la seva bona intenció i del seu desig d'estimar i ser correspost. Avui, li he dit que proposaria als que ho vulgueu, que li envieu ànims a través del seu bloc Pobresa i Luz, que té totalment desatès des que aquest aprenent de Cupido el va atacar per l'esquena. I jo li insisteixo que és aquest bloc el que el pot ajudar a tirar endavant. A través d'ell, pot escriure, pot transmetre, pot generar alguna cosa que algun dia "algú" (igual el director d'aquest periòdic, per què no?) consideri que mereix una oportunitat.

Miguel, per favor, no t'enfonsis.Vull que sàpigues que estem amb tu, més del que t'imagines. No vull perdre això tan bonic i tendre que tens a dins. No vull que la gent s'ho perdi, d'acord? Continua amb el bloc, escriu, posa't a treballar, organitza't. No et desanimis. M'agradaria que no haguessis d'anar més a aquest tros de paret de la catedral a demanar...

I avui firmo com "la cap" que és com a tu t'agrada dir-me..., el meu benvolgut plumilla, el meu "Don Juan".

Visc al Carmel. No és el meu barri però vaig acostumant-m'hi, encara que certes coses em costen. Com els costa a alguns veïns de la Barceloneta viure en uns carrers "infectats d'indigents". Ho entenc. Aquest periòdic publicava la setmana passada un article que descrivia l'onada d'indigents i nòmades que viu aquests dies aquest barri barceloní. Res especialment nou. Fa molts estius que passa. Moltes persones s'hi desplacen durant l'època de sol i viuen i acampen a l'aire lliure. Suposo que és el seu estiu particular. Tant per a ells com per a alguns veïns és un estiu lleig i brut.

Arribats en aquest punt, permeteu-me un aclariment: AQUESTES PERSONES EXISTEIXEN TOT L'ANY. No sé exactament com es mouen els joves motxillers que aterren a les nostres platges i hi acampen, però respecte a les persones sense sostre (perdó, els indigents), m'agradaria dir que no són com xampinyons que apareixen una vegada a l'any, sinó que VIUEN cada dia de l'any a prop nostre. Simplement que amb la calor a vegades van a remullar-se els peus a l'aigua. I com que aquests peus bruts acompanyen un individu probablement igual de brut, a un se li posa la pell de gallina de veure'l a prop del seu portal. Jo també prefereixo viure en un carrer net i segur, ¿què es pensen? Doncs sí, és clar. I tenir un jardí amb un ametller algun dia.

Segueixo. Alguns veïns s'han queixat. En concret, la presidenta de l'Associació de Veïns de la Barceloneta. I a mi em sembla molt bé, perquè ho entenc. Malgrat això crec que el vídeo que recull la seva queixa és totalment unilateral. ¿On és el testimoni dels "indigents"? ¿No es mereix el punt de vista de l'Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac (una de les entitats que més treballen a la Barceloneta amb persones amb problemes d'exclusió) ni que només sigui una línia? ¿I què deu pensar Sor Genoveva de tot això? Ella, que del carrer, de la SIDA, de l'heroïna, de la pobresa i de l'amor en sap més que tu, jo, i totes les federacions de veïns intergalàctiques. De fet, aquests que acabo d'esmentar (i n'hi ha més) són veïns d'aquest barri que es van mobilitzar perquè no els agradava el que veien.

Es queixa l'associació de veïns i avui llegeixo que la Barceloneta aconsegueix millores en seguretat després de les queixes. ¡Quin poder té la premsa! Tots tremolen. Doncs conscients d'aquest poder, haurien d'acostar-s'hi i mirar més enllà de l'objectiu de les seves càmeres. I voler saber. I voler entendre. I preguntar. I contrastar. Que més enllà de les conseqüències de les coses, hi ha també les seves causes. I la solució a aquesta queixa és enviar-hi la Guàrdia Urbana i el servei de neteja.. Però el problema persisteix. El tindran altres veïns i en un altre barri.

I per aquests camins anava jo, quan em van venir al cap dues nenes que sempre veig al meu carrer. Estan a la porta del bar esperant que els seus pares acabin la xerrada i els cubates. A mi això també em sembla molt lleig. El que se'm va acudir va ser que d'aquí un temps penjaria un cartellet dient que faig classes particulars de repàs escolar gratis. Igual s'hi apunten. La tarda de repàs inclouria cançons i magdalenes. Vull dir amb això que en paral·lel a la queixa i a la reivindicació, legítima i certament útil, un també pot canviar la mirada sobre les coses i plantejar-se iniciatives.

Aquest diari publica avui una notícia sobre la degradació del barri de la Barceloneta i penja aquest vídeo. Al veure'l no m'he pogut contenir: convido, i no va de broma, a un cafè llarg, llarguiiiiiíssim, a Ángeles, la presidenta de l'Associació de Veïns de la Barceloneta. Sense indigents a prop. Sense càmeres. Pago jo.

Una de les lliçons que no es donen a les escoles universitàries de Treball Social és com trencar el gel amb la gent que viu al carrer i què portar a la bossa de mà. Sí, sí, a la bossa de mà. I no és trivial. Un estudia una una carrera, llegeix llibres, discuteix filosofies, atén lliçons i, alhora, es veu trotant pel carrer exercint, per exemple, d'educador de carrer. I és clar, es troba de sobte amb un individu que fa anys que és al carrer, sovint esquerp i molt, molt, molt de tornada de moltes coses. Mentalment intenta recordar les discussions, les lliçons i les classes magistrals i busca en quina d'elles li explcaven què calia fer en un moment com aquest. I passen els segons que semblen anys i l'home que té al davant no facilita gens les coses; de fet, gairebé ni et mira.

De sobte, ¡zas! Te'n recordes d'haver vist un col·lega fent una cosa tan senzilla com dir: "Hola, bon dia. ¿Vols un cigarret?" Déu méu. ¡Un cigarret! ¡És clar que sí! Ser cortès i oferir un cigarret. ¿Com és que no ho ensenyen a la universitat? I un, que ja és educador social, es va adonant que com aquesta, mil. Que hi ha mil coses que s'aprenen a base d'observar, d'aprendre dels que en saben. Que la teoria està molt bé per centrar el problema i entendre fenòmens, però que si no s'ajunten les mans, si no es comparteixen paquets i paquets de cigarrets, s'avança poc.

I la teva bossa, de mica en mica, es va buidant de teories i es va omplint de detalls concrets i pròxims: un paquet de tabac negre i un altre de ros, que hi ha gustos per a tot; mocadors de paper per a mocs, llàgrimes i altres fluids; un telèfon mòbil per a urgències i encàrrecs; una targeta per donar a les persones per si un dia necessiten res, que sàpiguen on som; un bo de transport per anar allà on faci falta; una pinta i colònia per si algú ens ho demana i uns guants per atendre situacions d'emergència. Això, almenys, és el que porta Marta, una educadora de carrer d'Arrels, a la seva bossa de mà.

"Hoy me encuentro en la calle
y sin dinero.
Saboreando una maldita pena.
Buscando lo que no tengo, un
cigarro que distraiga las miles de malas
cosas que pienso, en la esquina
mis amigos de cuando yo tuve dinero
ni me han mirado siquiera;
perdóneme usted caballero
no crea que estoy borracho
es que me muero por dentro
con un lagrimón de pena que
no tiene compañero;
si dos veces se naciera
si llegara aquellos tiempos,
mujeres que me querían
según ellas me dijeron.
De cinco grandes cortijos yo,
era el único dueño, todo
el mundo me saludaba con la
mano en el sombrero.
Todo el mundo era mio
bueno mio no, de mi dinero
pero me quedaba lo mejor
lo más santo lo más bueno ella mi madre
si me queria siempre y en todo momento
un dia entre en mi casa
Dios mio como lo recuerdo
Reia lloraba, paso su mano
por mi blanco pelo,
y sin perder el empaque
de señora de abolengo
me dijo mi hijo cuanto te quiero
yo me quedé sin madre,
porque Dios la necesitava
en el cielo, por eso con
rabia, sin afeitar hace dias
con el traje sucio y viejo
me bebo el llanto por dentro y
hasta quisiera morirme
en estos mismos momentos
y con la frente muy alta
miro al mundo con
Desprecio."

Aquest poema és de Juan. I Juan és un poema fet de 70 anys. Han fet un tracte amb  Enrique: ell escriurà poemes tal com li surtin de dins i Enrique els penjarà al seu bloc tal com els rebi.

 "És ben sabut que la vida, des de l'origen, es forma, malforma, conforma, reforma, deforma i recompon sense un ritme compassat, però sí amb un compàs pautat. Segueix un procés lineal (infància, adolescència, joventut, edat adulta, vellesa) de línia sinusoide amb pics emotius que sumen o resten (amistat, desenganys, enamorament, òbits esperats o no, bonances econòmiques, salut o no, prole o no i crisis financeres). Tot, al cap i a la fi, seguint el guió de l’esdevenir animal i previsible en la nostra condició humana.

La transformació és una altra història; és la ruptura total, la fallida absoluta de la línia, el vertigen abissal de la matèria i l'emoció. L’inesperat i l’imprevisible. Comença amb l'enfonsament de tot suport rígid, amb el precipici a l'aguait del següent pas, al llindar del no res i al límit de l'infart espiritual. La catarsi, a vegades definitiva.

Llegir més

Fa tot just 10 minuts em diuen que algú m'espera a la porta d'Arrels. És Miquel. Porta aquest ram preciós i una nota escrita a mà felicitant-me pel meu sant, avui, 11 de juliol. Ha fet un passeig per les Rambles de Barcelona i ha tingut aquest detallàs. L'hi agraeixo molt perquè sé que els diners no li sobren, al contrari. Però aquest individu és tan elegant i delicat...

"¿Per tocar?, ¿per repartir menjar?, ¿per dutxar?, ¿per acariciar?, ¿per medicar?, ¿per abraçar?, ¿per donar roba? Guants ¿per a què? "

Crec que va ser ahir que vaig publicar aquest post. I avui m'ha caigut una dolça i beneïda bronca d'Enrique. Vull dir-te des d'aquí, Enrique, que tens raó. Que parlar de guants de làtex simplement, no toca. Perquè si alguna cosa caracteritza el que fem, el que fas tu cada dia per aquests carrers nostres, és acostar-te, aproximar-te, voler asseure't i conversar amb Pedro, Manel, María... I aquí no hi ha guants, ni profilaxi, ni distància.

No sé per què se'm va acudir parlar d'una cosa que en el fons és anecdòtica, ¿oi? D'alguna manera volia escoltar opinions, saber com es veu la nostra feina des de fora, el ciberespai, però tens raó: si parlo de guants no parlo de la TENDRESA, del TROBAR RAONS, que és allò VERDADERAMENT IMPORTANT.

Petons a tots.

"La diferència entre portar de vacances 56 persones en situació de carrer i les que s'han fet a la Ruca, és que a la Ruca hem estat de vacances:

Antonia, María, Salvador, Miquel, Antonia, Jose, Joan, Manuel, Ignasi, Anna, Núria, Josep, Ana Mª, Luisa, Puri, Pere, Cristina, Mariona, Miquel, Jacqueline, Enrique, Eleuterio, Enrique, Lorenzo, Gabriel, Toni, Sergio, Miquel, José, Francisco, Jaume, Francisco, Mesrop, Jose, Pere, Juan, Anna, Marta, Joana, Sonia, Pere, Jaume, Imma, José Mª, Esther, Bob, Josefina, Ramona, Stere, Pedro, Juan Carlos, Emilio, Enric, Domènec, Joaquín, Juan, Rafael, Angel, Rafa, Antonio, Juan, Miquel, Alfredo, Joan Lluis, Pedro, Arturo, Andreu, Angel, Enrique, Genaro, Josep, Juan Antonio, José, Josep Mª, Anna, Bea.

Darrere de cada una de les 56 persones no només hi ha un nom, sinó una cara concreta. Una vida que està plena d'alguns èxits i de molts fracassos que hem compartit.
I és a partir d'aquí, a partir de conèixer-nos, que les seves carències --carències que tots portem sobre les nostres espatlles-- les comprenc millor i em costa menys acceptar-les.

¿Dificultats? ¡És clar! ¿I qui no en té en la convivència entre persones?

¿Problemes? N'hi va haver alguns. Normal, quan estem parlant de vides destrossades.

Però els problemes són menys i les dificultats més suportables quan coneixes, quan et sents pròxim.

¡I n'aprens! ¡I t'emociones!:
¡Veure vides tan trencades que encara són capaços de riure i de lluitar.!
¡I que tu saps --t'imagines-- quant que els costa sortir.!
Però que veus que ells ho intenten una i una altra i una altra i una altra vegada.
Tantes com tu estiguis disposat a estar al seu costat.
¡I et sents tan al seu costat allà..!

I és per això que m'he sentit feliç al veure feliç Josefina.
Mai l'havia vist tan loquaç.
Té ja els setanta complerts i molts anys de viure al carrer.
Com una nena de quinze anys, va tenir humor i proximitat per fer-me una broma:
¡Em va treure per sorpresa la gorra que portava! i es va allunyar corrent a passets curts amb el seu bastó que li aguanta l'equilibri, exhibint un riure còmplice que a mi em va captivar.
L'endemà Josefina es va atrevir per primera vegada en la seva vida a banyar-se a la piscina.
A la tarda ho va repetir il·lusionada.

Quan diumenge ens acomiadàvem, encara no sabia si José Mª aquella nit tornaria a dormir al carrer o demanaria dormir en pensió.
Fa unes setmanes, des del carrer, va sol·licitar una plaça per venir de vacances.
I va venir. El dimarts, 17, a les nou en punt, allà estava com els altres.
Només que ell aquella nit venia de dormir en qualsevol banc, cobert amb cartrons.
Va ser genial l'última nit, quan, en l'última festa, es va posar amb Bea a cantar "sevillanes".

I he tornat a comprovar que dur que deu ser deixar de beure quan el teu cos t'ho demana i la teva ànima no té raons per impedir-ho: Les nits d'insomni, els nervis, els atacs.
Però, tot i així, les ganes de viure, de riure, de participar, de ser algú. Malgrat el vi.

Una cosa "important", més enllà del que és "urgent", es remou en les persones quan es crea una convivència d'igualtat, de participació i de respecte que els fa sentir que són algú capaços de riure, de viure, de transformar."

Jo només hi vaig pujar un dia. No dóna per a gaire però és suficient per contemplar certes coses. Aquest text és d'Enrique, el voluntari de carrer a qui cito sovint. Ell s'hi va estar tota la setmana i m'ha agradat tant aquest text que em sembla bonic compartir-lo amb vosaltres. Una salutació.

¡Sí, sí, t'ho dic a tu! Que acabo de veure que fa uns dies vam complir just un any. El juny de l'any passat va començar l'aventura d'aquest bloc i ja han passat 365 dies. Volia agrair-vos a tots l'interès (i si hi ha desinterès, entenc que la culpa és meva...) i demanar-vos que per favor, si us va bé, em feu arribar suggeriments, preguntes i idees per fer d'aquest bloc una cosa realment útil. Gràcies.

Ahir una tal María va escriure aquest comentari en el bloc: "En les profunditats de l'hivern finalment vaig aprendre que en el meu interior hi habitava un estiu invencible". És d'Albert Camus i resumeix tantíssimes coses que no puc resistir la temptació de reproduir-la aquí. Gràcies María!! Per cert que potser li serveix a Pedro Cluster, autor del bloc Indigència que en el seu últim post Últimament escric poc', es mostra desanimadot...

Per cert que demà prop de 90 persones d'Arrels van a passar uns dies a Moià, on espero que aquest estiu invencible que tots portem dins aflori. La setmana que ve, la crònica.

Parlar que hi ha gent que canvia quan se li dóna un cop de mà té la seva importància, però mostrar-ho... ¡Quina meravella! Pensant en això, inauguro avui la secció L'abans i el després, en què periòdicament us explicaré transformacions i, a més, les veureu. La primera és la de Víctor Manuel, el que somriu amb aquesta panxa tan rodoneta de la foto. Aquí està a prop de les fotos que té penjades a la seva habitació de la Llar Pere Barnés (¡petons per a tots!!), un equipament que Arrels acaba de posar en marxa per a persones sense llar.

Aquest és Víctor Manuel quan el  vaig conèixer. Bé, mentida, perquè quan el vaig conèixer anava una miqueta més mal vestit, les seves cames eren com d'elefant per diverses infeccions mal curades i la gent al metro ens apartàvem d'ell per qüestions que no entro a detallar. Va estar anys rondant pels carrers del barri d'Horta de Barcelona i el seu campament base era la plaça d'Eivissa. És un mal parlat incorregible com incorregible és la seva tendresa i la seva facilitat per emocionar-se. Ell diu que és un bala perduda. Sempre li ha costat mantenir les feines i la seva família no acaba d'entendre els seus anys al carrer. Ell explica els motius per sobre, però m'ensumo que hi deu haver alguna cosa en el fons que mai acaba d'explicar. A Arrels el coneixem fa moltíssim temps. L'Equip de Carrer l'anava a veure cada setmana a Horta i venia al Centre Obert a dutxar-se, a canviar-se de roba i a passar la tarda.

Quan van obrir la Llar Pere Barnés vam pensar que ell seria un bon candidat a entrar-hi, però no les teníem totes... Quan les persones fa tant de temps que viuen al carrer costa que acceptin una invitació com aquesta, però ¡¡SORPRESA!!, no és així!!! "Ells volen estar al carrer". Ai... ¡quin gran tòpic!! El que fa que les persones decidim fer un pas és el tipus de proposta i qui ens fa aquesta proposta. Víctor Manuel ens té confiança perquè mai li hem fallat i sempre hem respectat les seves decisions, malgrat no comprendre-les o no compartir-les. Sempre hi ha hagut carinyo i afecte, i per això, quan ha arribat el moment, LA CONFIANÇA ha fet possible que:

- sigui un dels residents de la Llar.

- que tingui drets i obligacions

- ¡que tingui una habitació amb una paret per penjar fotos!!

- que es pugui dutxar i rentar

- que mengi calent tres vegades al dia

- que estigui envoltat de companyia dia i nit

- que hagi canviat d'ulleres

- que es cuidi més les cames

En definitiva, que ens alegrem d'aquest abans i després, encara que la vida mai es tanca i poden passar moltes coses.